Enric Llonch

Worldwide Angel

La catalana Bad Gyal ha aconseguit en els darrers anys, des del llançament del seu primer mixtape Slow Wine Mixtape, presència en els festivals més prestigiosos de l’Estat, bones crítiques a publicacions estrangeres com Pitchfork, i un seguiment a xarxes socials que sembla estar més per la seva personalitat que no pas per la seva música (l’acollida dels darrers singles a Spotify és tèbia, com a molt). En qualsevol cas, Bad Gyal (de nom real Alba Farelo) ha tret recentment el seu segon projecte de mitja durada, titulat Worldwide Angel, picant l’ullet a aquesta expansió internacional que l’ha portat a fer una gira als Estats Units.

Deception Bay

L’espera entre Little Mourning i Deception Bay, el primer i segon disc de Milk & Bone respectivament, s’ha fet eterna i solitària. El duo quebequès (però musicalment angloparlant) ha trigat tres anys (no és tant!) a treure la continuació d’un dels meus àlbums preferits d’aquesta segona meitat de dècada. La seva barreja idiosincràtica de dream pop, bedroom pop, electrònica i r&b contemporani les van convertir en un grup a seguir de molt a prop. Tant bon gust i tanta sensibilitat melòdica es reflectien en autèntiques joies com “New York” (un dels singles més populars del primer àlbum) o “Coconut Water”. Des d’aleshores, Milk & Bone han tret un parell de cançons soltes, com “Poison” o “Natalie”, però a finals de l’any passat van donar el tret de sortida del segon disc amb el senzill “Daydream”, una de les seves cançons més enganxoses. Aquest i conseqüents singles donaven la impressió que el futur disc seria més ambiciós i més pop (el que en anglès resumirien amb “bold”.) I així ha estat.

TOTEP

Kero Kero Bonito va sorprendre tothom fa una setmana amb el single “Only Acting”, una peça que transformava per complet (o quasi) el so del trio. Tot i començar amb restes del seu dance pop ensucrat, la cançó té tocs d’indie rock i, progressivament, industrial i art rock, guanyant-se comparacions amb Death Grips i Xiu Xiu entre d’altres. Un single explosiu i en part frustrant que ha resultat en un EP també llançat per sorpresa, amb “Only Acting” i tres cançons més que l’acompanyen, cada una apuntant en una direcció diferent però compartint una sensació de “self-awareness” que explora la fama i futur de la banda en les seves lletres.

Black Panther The Album

No pensava escriure sobre la banda sonora d’una pel·lícula de Marvel. De fet, no tenia previst ni escoltar-la. Però aquí estem. De fet, no és exactament una banda sonora. Black Panther s’estrena aquest divendres als cines i, per promocionar i acompanyar la pel·lícula l’estudi ha encarregat a Kendrick Lamar i els seus companys de TDE (la discogràfica d’altres artistes com SZA o SchoolBoy Q) un àlbum amb música de i inspirada en un dels films de superherois més anticipats de l’any. A diferència d’altres bandes sonores creades per executius de discogràfica —que poden sortir més o menys bé, tal com ha demostrat Fifty Shades, però també malament, com en el cas Fast & Furious—, la de Black Panther ha estat “curada” per Kendrick, i això li dóna una personalitat i una coherència que es nota a la música.

Call Me By Your Name

Ja he vist Call Me By Your Name, l’esperadíssima adaptació que Luca Guadagnino (A Bigger Splash) ha fet de la novel·la del 2007 homònima d’André Aciman. Aquests són alguns dels pensaments sobre el film tres dies després de veure-la.

Just for Us

Camila

Com ja va passar amb Zayn i One Direction, Camila Cabello va deixar Fifth Harmony a finals del 2016 en mig de drama i confusió. La banda va treure l’any passat el seu self-titled, un disc que abandonava el camí més comercial del terrible 7/27 però que tampoc retornava al dance pop i R&B dels noranta del seu debut. Hi seguia havent una flaire tropical però més refinada i menys electrònica tipus Kygo, la qual cosa feia lluir un pèl més les qualitats del grup com a compositores i cantants. El debut de Camila Cabello pren un plantejament similar.

Pop 2

Sempre m’encanta quan la primera cançó d’un disc defineix molt bé el que vindrà a continuació. “Backseat”, la peça que obre Pop 2 de Charli XCX, no només ho fa sinó que ho fa al primer verse a més: “I can’t escape all the voices, and so, I turn it up / I go to parties with strangers so I can figure it out / Run through a city at midnight to feel like a star / I want it all, even if it’s fake”. D’alguna manera, en aquestes quatre línies, es resumeix el segon mixtape que Charli va treure l’any passat.

Els 30 EPs del 2017

Per acabar el meu repàs al 2017, cal parlar dels EPs. Tot i que en anys anteriors, aquest entremig entre el disc i el single no havia tingut gaire protagonisme en les meves llistes, enguany m’he trobat que diversos dels meus projectes preferits eren EPs, i no àlbums.

El meu any en música (2017)

Com ja és habitual al blog, toca el recompte anual de les meves estadístiques a Last.fm. Per als desconnectats, Last.fm és una web que controla la música que escoltes —artistes, cançons, àlbums…— perquè després puguis veure en forma de gràfics els teus hàbits musicals i alhora descobrir nova música. Cada any reviso les estadístiques dels darrers 12 mesos i les deixo per escrit aquí. Aquesta és una mica la idea.