Call Me By Your Name
Ja he vist Call Me By Your Name, l’esperadíssima adaptació que Luca Guadagnino (A Bigger Splash) ha fet de la novel·la del 2007 homònima d’André Aciman. Aquests són alguns dels pensaments sobre el film tres dies després de veure-la.
En primer lloc, la pel·lícula no és prou explícita. El llibre és desig pur, amb els famosos monòlegs d’Elio i l’escriptura metafòrica pujada de to d’Aciman, però la pel·lícula converteix els moments més clars (la primera nit, la fel·lació al matí) en el·lipsis, plans de càmera que ens ensenyen el que no volem veure, i fins i tot en un gag. Alguns espectadors no habituats a veure relacions sexuals entre dos homes riuen a la sala, i m’estic començant a plantejar si potser no és culpa seva. Per altra banda, veiem quan Elio es corre abans d’hora amb la seva “nòvia” (tot i que des de la distància) i quan fa sexe oral amb ella (més a prop, i amb una sexualitat evident). El contrast és difícil d’ignorar i suavitza l’impacte que té la relació principal de la pel·lícula.
En aquest sentit, que la cinta de Guadagnino rebaixi la intel·lectualitat i pretensiositat del text original potser fa que sigui més fàcil d’entomar per un públic general, però treu singularitat i profunditat a la seva història. Es perd potència emocional (no sembla l’amor d’una vida, sinó més aviat d’un estiu o un polvo adolescent) i els personatges són molt plans (especialment Oliver, que té una escena per dir-nos que és molt llest i després només es limita a estar absent i de sobte sentir interès per Elio per algun motiu que també desconeixem). Veig evident que el director volia suavitzar l’aspecte més burgès de la relació, però l’únic que fa és restar-li potència i gràcia.
La meva decepció es compensa una mica amb les escenes “entremig”, ni del tot conversacionals ni del tot sexuals, com la del préssec (ben treballada visualment i sonorament, convertint-la en una de les més destacables del film) o la del primer petó (dels pocs moments on es palpa realment la tensió desbordant entre ells dos). També m’encanta l’escena del ball, molt més banal a priori però d’emotivitat indirecta contagiosa.
Ja que parlem de coses bones, el final. És molt millor que el del llibre, tant pel que passa com per la sensació que et deixa. El pròleg del llibre no és especialment del meu agradat, i tota la part de Roma era massa llarga —tot i que m’agradava—. La solució del film és més efectiva i més emocional, i l’escena de crèdits és meravellosa.
Una altra cosa bona, Timothée Chalamet. És increïble. Armie Hammer no tant, no destaca. Els pares són una bona elecció, i tot i que no tenen grans oportunitats per lluir-se, quan ho han de fer (monòleg final del pare per exemple) ho fan.
La fotografia és genial. Els colors, la bellesa de l’estiu, la casa, el poble, la natura… Tot és preciós, i capta l’ambient que m’imaginava llegint-lo a la perfecció. Tinc, però, problemes amb la direcció. La veig freda i contraproduent, i els dos moments d’efectes visuals tampoc em funcionen (el del flashback amb la imatge tèrmica / invertida en especial).
En general, Call Me By Your Name (la pel·lícula) em sembla pitjor que el llibre. Les coses que fa bé les fa molt bé: Timothée com a Elio, l’escena del préssec, el final, etc. Però la resta és massa lenta per massa poc substància. La tensió de “no puc parar de llegir”, l’angst de s’estimen-s’odien… Això no hi és al film. S’aposta per un estil més observacional, i això em sembla bé, però el resultat és menys interessant i emotiu que l’alternativa.