Enric Llonch

Diferents direccions: rànquing dels singles dels ex-One Direction

Aquest mes de maig ha estat particularment intens per als fans de la banda One Direction. Com sabeu, el grup es va descompondre després del seu cinquè disc en cinc anys, Made In The A.M., un àlbum que solidificava la maduresa de la banda —formada aleshores per només quatre membres, després que un d’ells, Zayn, marxés per fer en solitari el soporífer Mind of Mine. Després de Made In The A.M., cada integrant de One Direction va prendre’s unes merescudes vacances i immediatament després va començar a treballar en el seu material musical en solitari. Niall va ser el primer dels quatre, amb la seva balada acústica à la Ed Sheeran/John Mayer ‘This Town’. A continuació, Louis va col·laborar amb el DJ Steve Aoki a ‘Just Hold On’, una peça d’electrònica pop que s’ha oblidat recentment però que reafirma la qualitat de Louis com a compositor (un cop d’ull als crèdits dels discs de One Direction i l’admiració per Louis augmentarà dràsticament). Després va venir Harry Styles, amb el seu primer single ‘Sign of the Times’, un single ambiciós, de quasi sis minuts de durada, i que jugava amb referents del rock com Bowie. La cançó és una peça de Harry Styles, el disc homònim que ha sortit aquest mes i que suposa el segon treball d’estudi d’un membre de One Direction. Poc més tard Liam completava el cercle, publicant ‘Strip That Town’, una col·laboració amb el raper Quavo de Migos, que s’acosta perillosament al concepte de “Ed Sheeran fent el hip-hop que DJ Mustard produïa fa tres anys”; Niall corregia rumb i llançava ‘Slow Hands’, un single molt més proper al material que feia amb One Direction; i Zayn preparava el seu segon àlbum amb l’estiuenca ‘Still Got Time’. Ordenats, de millor a pitjor, els seus singles quedarien així.

Track Review: “Cut To The Feeling”

Una nit d’agost que m’avorria vaig baixar-me el nou disc de Carly Rae Jepsen. D’això ja en farà gairebé dos anys, i l’àlbum no va arribar a Europa fins al cap d’uns mesos (part del fracàs estratègic que va suposar el llançament). Tenia expectatives zero, havia de sortir de festa al cap d’unes hores i havia de matar hores. Vaig acabar quedant-me a casa aquella nit, i potser vaig escoltar el disc sencer —en la seva versió japonesa, de més de vint cançons— tres o quatre cops seguits. E•MO•TION s’acabaria convertint en un meme, en una divinitat de “gay twitter”, en un salvador del pop infravalorat, però en primer lloc era un disc genial. Amb el temps vam descobrir que no només era un àlbum genial, sinó també un EP genial. Carly va treure l’any següent Emotion Side B, unes 8 cançons que no havien entrat a l’àlbum original però que mereixien ser escoltades. I ara, ja en ple 2017, surt una cançó que no va entrar a E•MO•TION, però tampoc a Side B… i, sorpresa, és genial.

Track Review: “Attention”

Abans de l’última tornada d’“Attention”, Charlie Puth suspira, l’instrumental s’atura completament i ell suspira. És un moment de cansament, com si no tingués ganes de cantar el mateix chorus per tercer cop, com si estigués fart de repetir una situació real i emocional en el seu cap per fer-ne una cançó. Altres popstars aprofitarien el silenci per tenir un moment de sensualitat i intimitat amb l’oient, però Puth està cansat.

Don’t Kill My Vibe (EP)

digital druglord

Si habitueu les playlists d’Spotify, segurament us sonarà el nom de blackbear. Aquest artista nord-americà de 26 anys porta des del 2012 llançant música d’R&B-alternatiu i arreplegant milions de reproduccions al servei d’streaming. En poc temps s’ha convertit en una de les veus més infravalorades però més populars d’aquest nou monogènere d’Spotify que, irònicament, és una barreja de gèneres extremadament populars: R&B-alternatiu amb una fortíssima sensibilitat pop, producció electrònica i restes de trap en forma de tambors i ritmes.

Sad For You

Memories… Do Not Open

Jo també em vaig enganxar a “Closer” durant un mes. Tothom ho va fer en algun punt del darrer mig any, per voluntat pròpia o a la força. La col·laboració amb Halsey va marcar un abans i un després en la popularitat del duo d’EDM The Chainsmokers, i tot i quedar-se fora de l’àlbum debut del grup, l’ombra de “Closer” és present en la majoria de les seves cançons.

More Life

Té poc sentit que ara vingui jo a explicar-vos qui és Drake, repetir el que ja han dit molts altres articles sobre la seva carrera, i explorar per què és l’artista hiperpopular en què s’ha convertit en els darrers anys. Però el canadenc —actor, raper, cantant, visionari en molts sentits— ha tret un altre projecte: es diu More Life i és una “playlist”.

Track Review: “Don’t Take The Money”

÷ (Divide)

No és el disc d’Ed Sheeran que volia però suposo que és el disc que la gent que escolta Ed Sheeran a la ràdio voldrà sentir els propers 12 mesos. Està carregat de balades pàl·lides, talls de rap-R&B que s’acosten a la paròdia, instrumentals sossos, algunes de les millors interpretacions vocals del cantant (i algunes de les pitjors). És un àlbum predictible, genèricament avorrit i massa, massa pensat. És el Views del pop? És pitjor que el Views del pop. Felicitats per guanyar el Grammy d’Album of the Year, Ed!