Enric Llonch

digital druglord

April 30, 2017 | 4 Minute Read |

Si habitueu les playlists d’Spotify, segurament us sonarà el nom de blackbear. Aquest artista nord-americà de 26 anys porta des del 2012 llançant música d’R&B-alternatiu i arreplegant milions de reproduccions al servei d’streaming. En poc temps s’ha convertit en una de les veus més infravalorades però més populars d’aquest nou monogènere d’Spotify que, irònicament, és una barreja de gèneres extremadament populars: R&B-alternatiu amb una fortíssima sensibilitat pop, producció electrònica i restes de trap en forma de tambors i ritmes.

blackbear ha llançat projectes que segueixen aquesta fórmula d’una forma molt continuada, mantenint i prolongant un momentum que li hauria de treure l’etiqueta de “seguidor de tendències” i “one hit wonder”. digital druglord és el seu tercer àlbum (els altres són són Deadroses del 2015 i Help del 2016). Tot i així, etiquetes com “àlbum” o “EP” són molt relatives per a artistes com blackbear, amb una discografia extensíssima que abasta llistes de reproduccions llargues d’Spotify però també cançons de vida volàtil a SoundCloud. És cert que en tot aquesta discografia, blackbear ha demostrat més aviat poca diversitat, però el que li manca en diversitat ho té en consistència. Per mi, és un dels compositors-productors amb més talent del panorama actual. La llegenda diu que amb Mike Posner i companyia van escriure el “Boyfriend” de Bieber, i des d’aleshores blackbear s’ha tancat i refugiat en les seves cançons —llançades sota la seva pròpia discogràfica—, on no només canta sinó que també escriu i produeix. Tot plegat el converteixen en un artista multi-talent, potser desaprofitat, però que mai decep.

En aquest sentit, digital druglord no reinventa res. Si vàreu escoltar l’últim EP de blackear (el també fantàstic Cashmere Noose), notareu poca diferència amb l’àlbum d’ara. Encara he d’escoltar el projecte col·laboratiu que ha tret aquest any amb Mike Posner sota el nom de mansionz, però els singles em fan pensar que allà van poder experimentar una mica amb el so. digital druglord ho intenta però mai s’hi atreveix del tot. blackbear ha dit que va fer 100 cançons per al disc i que ha triat les 10 millors i això es nota. L’àlbum juga sobre segur, però potser per això és tan sòlid de principi a final. Tot comença amb “hell is where i dreamt of u and woke up alone”, una peça sobre piano i res més on blackbear demostra la seva pura habilitat melòdica. La següent “moodz”, amb 24hrs, és un insta-hit d’R&B-trap molt enganxós, mentre que les dues que vénen a continuació —“i miss the old u” i “do re mi”, que s’està fent viral— introdueixen per fi els sintetitzadors electrònics típics dels últims projectes del cantant. Després tenim dos talls amb una base més groovy i “orgànica” del que és habitual en blackbear —em recorden, potser, a algunes de les bases del darrer àlbum de The Weeknd, Starboy—. Per la seva banda, “double” és una peça dolça de pop melòdic, “if i could i would feel nothing” retorna al so eteri de “moodz”, mentre que “chateau” recupera el ritme frenètic amb bassline inclosa. El disc s’acaba amb “make daddy proud”, una de les millors cançons pop que ha escrit i produït blackbear: és increïble, i fins i tot té steeldrums com si fos una cançó de Cashmere Cat o Jamie xx.

Un disc de 10 cançons en què totes són de notable o excel·lent? És aquest el meu nou disc preferit de la vida? No, no ens passem. La consistència de blackbear és una de les coses que més aprecio de la seva música, i amb digital druglord m’ha acabat de convèncer (no calia, realment). Però és per a tothom aquest disc? Tampoc. No puc obviar, encara que sigui per dir-ho així ràpid i al final, que aquest és un projecte poc innovador, per al gènere i per a la seva discografia. Alhora, la majoria de les lletres són, com a mínim, poc interessants. blackbear porta anys escrivint sobre els mateixos temes, i tot i que el de l’addicció ha anat guanyant protagonisme en els últims anys, l’evolució és escassa. I sí, l’actitud de blackbear —o el seu personatge líric, almenys— envers la vida i les dones pot ser interpretat com a misogin. No arriba als nivells de manipulació emocional/física de la trilogia de The Weeknd però és més explícit i més directe. Feta aquesta advertència, només em queda recomanar una vegada més blackbear i digital druglord. Cap dels dos són perfectes, però que em matin si no són de les coses més disfrutables que trobareu ara mateix… a Spotify.

8