Don’t Kill My Vibe (EP)
A vegades escolto música pop des d’un punt de vista teòric. És clar, entusiasta també, i és en la barreja de totes dues visions que aprecio encara més peces com les que Sigrid desplega a Don’t Kill My Vibe, el seu EP debut. Deixem-nos de formalismes: aquest és un EP brillant de principi a final, amb dues de les millors cançons pop de l’any, una que està més bé que el 90% de les coses que surten cada divendres i una altra que és una versió acústica i emocional à la Adele d’un possible futur hit. Sigrid ha creat la millor carta de presentació que he escoltat aquest any — marca, punt per punt, tot els requisits de la “puta bona música pop”, la meva manera de dir “temazos”: té la veu, té les lletres (el swagger que demostra m’ha salvat els últims mesos), té la producció, té l’estètica (les covers són sublims, amb el toc just de comèdia gràcies al merxandatge amb els títols de les cançons) i, sobretot, té la composició. La meva preferida és “Plot Twist”, una classe magistral frenètica i fascinant, difícil de seguir amb totes les parts que té, però en última instància estúpidament divertida. Es poden analitzar críticament les cançons de Sigrid —i arribareu a una conclusió similar a la meva: són genials— però la millor forma d’apreciar-les és escoltar-les. Simplement… funcionen.