Black Panther The Album
No pensava escriure sobre la banda sonora d’una pel·lícula de Marvel. De fet, no tenia previst ni escoltar-la. Però aquí estem. De fet, no és exactament una banda sonora. Black Panther s’estrena aquest divendres als cines i, per promocionar i acompanyar la pel·lícula l’estudi ha encarregat a Kendrick Lamar i els seus companys de TDE (la discogràfica d’altres artistes com SZA o SchoolBoy Q) un àlbum amb música de i inspirada en un dels films de superherois més anticipats de l’any. A diferència d’altres bandes sonores creades per executius de discogràfica —que poden sortir més o menys bé, tal com ha demostrat Fifty Shades, però també malament, com en el cas Fast & Furious—, la de Black Panther ha estat “curada” per Kendrick, i això li dóna una personalitat i una coherència que es nota a la música.
Kendrick ha reclutat artistes negres d’arreu del món, seguint el plantejament del càsting, direcció i producció del film. Una gran part són, com era esperable, dels Estats Units, més concretament de la costa oest, i més concretament encara del propi col·lectiu de Top Dawg Entertainment. Parlo de rapers com SchoolBoy Q, Jay Rock o Ab-Soul. També n’hi ha d’altres externs a TDE, com els californians Anderson Paak i Swae Lee o el texà Travis Scott, i d’altres que no són americans. És el cas dels sud-africans Sjava (que comparteix cançó amb el també poc conegut, però californià, Mozzy), Babes Wodumo (que apareix a la cançó de Zacari rapejant parts en zulú), Saudi (el raper present a la cançó d’SchoolBoy Q) i Yugen Blakrok (feature d’una de les millors cançons del disc, l’espectacular “Opps” de Vince Staples). La diàspora de talent negre que exposa el disc de Black Panther és majoritàriament hip-hop, però la cinta no s’oblida d’altres gèneres més melòdics, com l’R&B contemporani i el pop. Hi apareixen SZA, la nova estrella del col·lectiu TDE gràcies al disc que va treure l’any passat, Zacari (el recordareu de la cançó “LOVE.” de DAMN.), The Weeknd, Khalid, Jorja Smith i James Blake (també present al darrer treball de Kendrick). Irònicament, el que menys sorprèn en tot el disc és el mateix Lamar, que ja sigui per falta d’un vers icònic, o per haver de donar els seus talents a tantes cançons i en tants moments breus, queda diluït i perdut en un mar de col·laboradors.
Tot i així, aquest reguitzell d’artistes s’han sabut integrar i estructurar molt bé tenint en compte la naturalesa del projecte (una banda sonora per una pel·lícula comercial d’aquest nivell, de cinquanta minuts, amb gèneres i oients diversos…). L’àlbum, tot i no ser-ho exactament, té molt d’àlbum. Kendrick apareix a pràcticament totes les cançons, encara que no hi estigui acreditat, fent una tornada, veu de fons… el que sigui. Això, que té el seu punt feble com comentava abans, també és cert que dóna coherència i continuïtat al conjunt, i fa que no es perdi el global tot i els canvis de gènere i intensitat constants. Alhora, el ritme i atractiu de la cinta està molt pensat, combinant els noms més coneguts amb d’altres de menys, les cançons més explosives al costat de talls més relaxats, creant sempre alicients per escoltar-lo de principi al final i alhora donant visibilitat a artistes que per motius geogràfics i culturals no estan tan presents en el radar de l’oient occidental de hip-hop.
A Black Panther The Album, fins i tot quan la cançó no és “Kendrick Lamar x The Weeknd” (és a dir, el gran hit que tothom escoltarà), el disc sap com atraure, ja sigui amb producció estel·lar (Sounwave, Mike WiLL, DJ Dahi, Cubeatz…), features atrapants i una coherència lírica que recull bé els temes de l’univers Black Panther (podrien estar més presents, però tampoc em posaré purista amb el tema perquè realment no treu ni suma de la meva experiència escoltant la música). En algun dels seus millors moment —la cançó de Vince Staples amb Yugen Blakrok que mencionava abans per exemple— la qualitat de la banda sonora supera fins i tot la dels àlbums dels artistes visitants.
Black Panther: The Album és èpic, fascinant i agressivament enganxós. És el tipus de conjunt musical que Drake intentava aconseguir amb la seva “playlist” More Life, però fet amb més cura, més sentit i més coherència. Quasi que m’han vingut ganes de veure la pel·lícula.
