Track Review: “Hymn”

August 06, 2017 | 3 Minute Read | música track review

La setmana vinent ja podrem escoltar Rainbow, el tercer disc d’estudi de Kesha i el primer des de la seva batalla legal amb Dr. Luke. El productor, responsable d’èxits de Katy Perry i Kelly Clarkson entre d’altres, ocupava una posició de superioritat i control —i com sabríem després, d’abús— en la música de Kesha, creant hits però també limitant les capacitats artístiques de la nord-americana. El nou disc, sense invalidar els anteriors, hauria de ser una mostra del so en què Kesha està interessada ara mateix, i a jutjar pels quatre singles que han sortit des de l’anunci de Rainbow, el disc serà essencialment pop però amb moltes textures i colors diferents. L’últim single que ha sortit està a l’alçada qualitatitva dels anteriors, i fins i tot els supera. Com els que l’han precedit, “Hymn” és immediata i enganxosa, jugant amb les possibilitats vocals de Kesha i amb un component “anthemic” que en aquest cas fins i tot el títol recull. Ara bé, “Hymn” és la més contemporània de les quatre cançons (tot i l’èxit a la ràdio de la balada “Praying”, “Hymn” —curiosament no el segon single del disc— és la que té més números de convertir-se en un èxit, en el meu parer). Això és perquè la cançó agafa el millor de les tendències pop (femení) del 2017 i ho ajunta amb la capacitat emocional que les lletres, la veu i el subtext de Kesha tenen. La característica sonora més aparent és el minimalisme de la producció, un contrast especialment destacable tenint en compte el maximalisme de l’EDM/dance pop que la vella Ke$ha practicava. També hi ha un toc de hip-hop en la cadència dels versos, fent que la producció de Ricky Reed lligui a la perfecció ¹. Líricament, Kesha s’afegeix a la tendència del que jo anomeno el to “confessional/empowering”, que és literalment una barreja dels dos conceptes de la frase, o de Selena Gomez, Miley Cyrus, Hailee Steinfeld i Alessia Cara ². El resultat gràcies al subtext que recorre cada línia de Kesha a Rainbow és realment “confessional” i “empowering”. Simplement et creus la cançó, i això és més potent i real que qualsevol altre pop que simplement és… guai.

Millors línies: “Don’t you see these fucking crowns? / If you know what I mean, you on the team” i tot el chorus.

Sona a: La Lorde de “Perfect Places”, Terror Jr en RedBull, “Roar” si no fos una còpia de “Brave”, un instrumental de Twenty One Pilots suposo.

Alguna cosa més: Sí. El rollout del disc ha estat impecable. En un mes ha tret quatre singles, dos dels quals són promocionals, els quatre bons i molt diversos. A més ja hi ha tres vídeos i s’està fent el quart. I la setmana que ve àlbum. Que n’aprenguin.