Sweetener
En el seu quart àlbum, Ariana Grande demostra tenir una mica més d’identitat personal que la majoria dels seus contemporanis. Des de Yours Truly, la nord-americana ha anat creant el seu propi camí d’R&B-pop que flirteja amb les tendències contemporànies i alhora té el retrovisor posat. Amb Sweeter, la seqüela del molt disfrutable però irregular Dangerous Woman, ha tornat a mantenir l’equilibri.
Sweetener és en essència un àlbum sobre estar enamorada. Els seus moments més aconseguits estan plens d’aquest amor tan pur i enganxós que acaba sent impossible d’odiar. Són l’equivalent musical de veure una parella al metro i primer odiar-la per fer tantes mostres d’afecte en públic però després acabar-hi involucrat emocionalment per com es miren entre petó i petó. L’onírica, quasi ASMR, “R.E.M” és un d’aquests moments, com també “goodnight n go”, una cover d’Imogen Heap bastant bàsica però últimament preciosa i efectiva. En altres moments, Ariana treu tot el seu arsenal d’empoderament. Són talls com la divertida i extremadament enganxosa “successful”, la mid-tempo i trapera “God is a woman”, o l’èpica “no tears left to cry”.
Instrumentalment, Ariana recorre al seu nou col·laborador Pharrell per mig disc, i als col·laboradors habituals per a l’altra meitat. Les cançons de Pharrell són reconeixibles des del primer moment, per la seva percussió idiosincràtica, les melodies escalades, i fins i tot la seva pròpia veu apareixent a peces com “blazed” (un bon inici per al disc) o la cançó que dóna títol al disc, “sweetener” (una barreja entre balada típica que cantaria acapella un famós a Jimmy Fallon, i una cançó del darrer treball de Beyoncé i Jay Z). El matrimoni amb els talls de Tommy Brown i companyia o els de Max Martin i Ilya no és precisament el punt fort del disc. Per exemple, l’instrumental trap de “God Is A Woman” no és dolent, però acaba sonant grosser al costat del de “R.E.M”. Moments com “the light is coming” o “borderline” (la pitjor cançó del disc) contrasten massa al costat d’una balada orgànica i sentimental com “better off” (que casualment està produïda per Hit-Boy, llegenda de hip-hop, però que sap adequar-se molt millor al disc). No sé exactament a qui donar-li la culpa: a Ariana per voler tenir totes aquestes cançons en un mateix disc, a l’A&R que no li va deixar treure un disc amb només un productor, o a Pharrell per produir com si estigués sol al disc. Tot i que no només és Pharrell: Ilya es treu de la màniga un “breathin” que podria estar perfectament a Dangerous Woman amb “Into You” o “Touch It”, i tot i que és molt bona acaba sonant massa a les cançons que intenta replicar. L’avorrida però enganxosa “everyday” és un punt mig entre l’instrumentalitat relaxada de Pharrell i les melodies pop dels suecs, però no la triaria per sobre de “no tears left to cry” o els millors moments de Pharrell. I després hi ha els no-moments de la intro “raindrops” (és per compensar que va dir “I hate America”?), l’interludi “pete davidson” o la divagant “get better soon”, que tanca el disc molt pitjor del que ho faria “goodnight n go”.
Al final, tornem a estar amb les mateixes que em vaig quedar fa dos anys. Sweetener no és l’àlbum cohesiu i conceptual que els gays de Twitter voldrien odiar, ni el festival de bops que el primer i tercer single del disc deixaven entreveure. És una mena de punt mig un pèl més compromès que la majoria de companyes d’Ariana, però que no acaba sent millor que el més consistent, però igualment dispers Dangerous Woman. És disfrutable a nivell individual, però com a disc fa poc per reforçar-se mútuament.