Astroworld
Rodeo em va agafar una mica per sorpresa. El primer disc d’estudi del raper de Houston Travis Scott havia de superar moltes expectatives: les associades a un debut, les del mixtape debut de l’artista Old Pharaoh, les del mixtape-avançament Days Before Rodeo, i les que les seves associacions amb figures potents del gènere (Kanye West i el seu Yeezus, la narració de T.I.) havien creat. El disc, una barreja de trap intoxicat i maximalista melòdic, començava a canviar la narrativa d’Scott — de raper/productor a una mena de curador d’artistes i mood que s’avançava al que Kanye, Drake i Dre farien després a The Life of Pablo, More Life i Compton. Un projecte que va guanyar-li una gran quantitat de fans per ser eclèctic, dens i enganxós — tres característiques que costaven de trobar al seu successor, Birds In The Trap…, i encara menys a la seva col·laboració amb Quavo Huncho Jack. La fórmula Rodeo s’havia convertit en fórmula Travis i el que quedava era una barreja diluïda d’autotune, melodies repetides sense variació i una definició de mood més tirant a ambient que a estat d’ànim.
Però similar al que va fer amb Rodeo, Travis porta ja uns anys promocionant la marca Astroworld. Ara, materialitzada en un disc nou llançat sense gairebé promoció prèvia, entenem per què. És, en molts sentits, un retorn a la fórmula Rodeo, aplicant el que Travis ha après en els darrers anys. No ens enganyarem: és pitjor que el seu precursor, i no és igual de consistent, però tot i així és un esforç admirable per una de les figures més interessants (un altre cop) del panorama hip-hop actual.
El disc comença amb “Stargazing”, una de les cançons més convencionals del disc però que per sort no cau a la trampa del forat negre que altres cançons “senzilles” de Travis han popularitzat (és a dir, té melodia, té un beat interessant i crea momentum). Això es recull a dues col·laboracions d’alt nivell: primer “Carousel” amb Frank Ocean —un pèl decebedora, Frank sembla estar en mode automàtic, i obtús perquè sí—, i “Sicko Mode” amb Drake —ple de canvis de ritme, beats interessants i un bon rap del canadenc—. El disc, però, entra totalment en el mood hipnòtic i més relaxat amb “R.I.P. Screw”, un homenatge al famós DJ Screw, conegut per popularitzar l’estil drogat de hip-hop i R&B que artistes com Travis segueixen incorporant a la seva música. És un dels meus talls preferits del disc, per com d’envolvent és, pels sintetitzadors que apareixen esporàdicament, per les veus angelicals de Swae apareixen i desapareixent com si d’un remix d’Screw es tractés.
Amb “Stop Trying To Be God” Scott ens acaba d’ensenyar tot el seu arsenal: la cançó eclèctica amb artistes de gèneres diferents que es reuneixen en una col·laboració més aviat low-key i alhora melancòlica. Aquí ajunta l’harmònica d’Stevie Wonder (que la majoria de fans del hip-hop associaran a Take Care) i una aparició estel·lar de James Blake. Si no s’interpreta així —com un intent de recrear X cosa per la qual Travis és conegut—, la cançó és molt disfrutable. Preciosa, fins i tot. Una cosa que es contrasta amb l’energètica “No Bystanders”, el més proper a un banger que trobarem al disc. El de Houston és especialista en anar gestionant l’energia del disc, i aquest canvi li dóna un nou ritme al disc que s’agraeix. Travis mateix ho reflecteix amb un dels seus versos més ràpids, que s’enganxa a la perfecció amb una tornada mig cantada que alhora s’enllaça sense problemes amb el sample a mode de mantra (“Fuck the club up!”).
“Skeletons” i “Wake Up” són les dues cançons del disc amb la presència del ja habitual The Weeknd (que ens va donar una de les millors pistes de Rodeo). A “Skeletons” Travis l’ajunta amb Tame Impala a la producció, però la seva presència és anecdòtica i la poca substància de la cançó (més enllà de l’instrumental) ve donada pel vers à la Kanye del propi raper. A “Wake Up” sí que The Weeknd apareix amb cara i ulls, sobre un instrumental més tirant a l’acústic de guitarra, i amb una de les tornades més boniques i melòdiques de tot el disc. La tendència positiva es manté amb “5% Tint” (produïda per FKA 1st, tal com “R.I.P. Screw”), una peça captivadora, hipnotitzant que culmina en una outro preciosa, que recorda a la de “Wolves” de Kanye. El problema de l’outro és que, com altres moments del disc, és arruïnada per un mixing terrible, i això es mereix el seu propi paràgraf.
Com Rodeo i tants altres discs de hip-hop recents, Astroworld està mixejat per Mike Dean. El llegendari productor és un 0 a l’esquerra fent mixing. Justifica amb la seva preferència personal (o la dels artistes pels quals treballa) la seva capacitat nul·la per saber el que sona bé i el que no. Una de les característiques habituals del seu mixing és que està ple de clipping, és a dir, quan el so pica. No cal entendre-hi de so per reconèixer-ho i encara menys per tenir l’opinió que no sona bé. Mike Dean ha actualitzat Astroworld una setmana després del llançament de l’àlbum amb petits canvis (reclamats pels fans): ha eliminat el clipping en loop d’“Stargazing”, ha pujat el volum de “Sicko Mode” i ha arreglat el verse de Nav a “Yosemite”, que estava a un volum ridículament baix. Malauradament, el disc segueix ple de moments quasi inescoltables com l’outro de “5% Tint” i és una pena quan les composicions sonores són tan boniques.
Dit això, també és cert que la segona meitat d’Astroworld és notablement menys interessant que la primera. No és terrible, però sí menys atractiva. Les cançons són menys atrevides i menys complexes. “NC-17” és de les que se salven, pel verse de 21 Savage i per la tornada enganxosa de Travis. “Yosemite” torna al rollo guitarra, recordant una cançó de Post Malone (no en sentit negatiu). “Coffee Bean” és un canvi interessant sonor, en què sembla que ens va a revelar la història de la seva vida, però després de les avorrides “Butterfly Effect” i de la seva còpia “Who? What!” el nostre interès ha baixat considerablement i Travis no fa res per solucionar-ho. “Astrothunder” és bonica però funciona molt més com a música de fons, “Can’t Say” és una semi-balada que s’aguanta més per la melodia que per cap altra cosa, mentre que “Houstoinfornication” és una altra Travis-by-the-numbers que hauria funcionat molt millor a la primera meitat.
Si una cosa sap fer Astroworld és manejar les nostres expectatives. Ha aconseguit treure el mal gust de boca dels últims dos projectes de Travis Scott, i alhora recordar-nos a l’exitós Rodeo. Fa concessions a la comercialitat, i no té tantes bones idees com en el passat, però segueix sent un disc més que escoltable. Sense ser l’obra mestra que ningú esperava que fos, Travis ha fet un disc que combina el millor de Rodeo, per als que volen escoltar música, i el millor de Birds In The Trap…, per als que volen sentir música de fons. ¯\_(ツ)_/¯