Saturation

August 23, 2017 | 3 Minute Read | música

L’any passat vaig col·locar a la llista de “Millors albums del 2016” el disc de Kevin Abstract, American Boyfriend: A Suburban Love Story. Abstract, cantant i raper, lidera la “boy band” BROCKHAMPTON, un col·lectiu de 15 membres, entre els quals hi ha altres rapers i cantants, però també dissenyadors gràfics, productors musicals i mànagers. El grup va començar al 2015 amb un grapat de singles solts. Uns mesos abans del llançament d’American Boyfriend, BROCKHAMPTON va treure el seu mixtape debut, titulat All-American Trash. Tot i que alguns dels membres ja demostraven talent allà, hi faltava el component de química de grup que Saturation, el primer àlbum de la banda, sí que té.

Acompanyats de videoclips auto-produïts, que juguen molt creativament amb un pressupost limitat, els singles de Saturation van captar per primer cop l’atenció d’un públic que s’estenia més enllà dels hard-core fans. Al disc, senzills com l’explosiu “HEAT” comparteixen espai amb talls més relaxats i enganxosos com “GOLD”, construint una fórmula marcada però diversa. Els integrants de BROCKHAMPTON rapegen un rere l’altre sobre els instrumentals, amb versos que exploren diversos estils de hip-hop contemporani, jugant amb l’autotune o la distorsió de la veu quan cal i atrevint-se amb gèneres com l’R&B de tant en tant. Els beats sonen moderns i treballats però a la vegada funcionen d’una manera molt clàssica, servint com a base pura per als raps.

El que converteix Saturation en un àlbum remarcable és la química entre els seus integrants, com cada vers reforça la idea temàtica que s’amaga rere cada cançó (i cada títol). Tot i tenir estils sonors i lírics diferents, els membres de BROCKHAMPTON —alguns dels més destacats són Ameer, Merlyn, Matt Champion o Kevin Abstract ¹— troben punts en comú en temes com el sentiment d’alienació, les dificultats de la joventut o simplement referències de la cultura popular. Escoltant el disc em sento com si fos un membre més d’aquest grup d’amics, que s’accepta tal com és, tots i els defectes, tot i les dificultats. Pot semblar cursi, però és una sensació que moltes de les “boybands” autèntiques —és a dir, manufacturades— que referencien BROCKHAMPTON justament no tenen. El disc es va fer amb tres setmanes, i tot i que la qualitat no se’n resent per això, la sensació de perfecta imperfecció —d’amateurisme professional— és indubtable, i li dóna un caràcter de proximitat a tota la música. Mescla-ho amb tocs de queerness, amor perdut i progressió personal i tens un disc que toca una generació concreta d’una forma molt directa.

Saturation, que tindrà properament una seqüela —i aparentment també una tercera part, que tancarà la trilogia d’àlbums—, demostra que en el cas de BROCKHAMPTON la unió fa la força. Una carta de presentació excel·lent per a tothom que vulgui entrar al món d’una de les “boy bands” més interessants de l’actualitat.

8+