Ha abandonat la mètrica, el seu és un amor sexagesimal
“La gent diu que estant trist escrius més i millor però és mentida. Estic feliç i mai havia escrit tant com ara”, deia a l’octubre. Posava la felicitat com a causa de la meva sobtada inspiració, obviant que el que em feia escriure més era estar enamorat.
Vaig començar a escriure poesia sent conscient que d’allò els meus profes en deien poesia al principi de l’ESO. Els meus primers poemes eren sobre escenes quotidianes que fugien dels sentiments (esperava que l’edat actués com a coartada i ningú se n’adonés). Fugien dels sentiments familiars perquè el divorci estava tan assimilat que ja no era interessant, dels platònics d’amistat perquè no eren ben bé platònics del tot i tenia por que un poema ho revelés i acabés guanyant el certamen literari de l’escola i tothom ho sabés, i dels romàntics perquè… no en tenia. Mancances de desenvolupament emocional a part, vaig començar a escriure poesia quan sabia que mai seria tan bo com el meu millor amic, que n’escrivia més i des de fa més temps. Ell era bo, a mi m’agradava més el concepte d’un poema meu bo que el que m’esforçava perquè algun ho fos. Allò m’havia de venir donat, i com que no venia donat, vaig acabar desistint perquè pensava que si ningú m’ho reconeixia com a tal, no tenia sentit escriure un (bon) poema.
Vaig tornar-hi al cap de tres anys, després de dedicar-me mig professionalment a escriure prosa gens poètica. Pensava que la meva experiència i la meva visió asentimental de l’escriptura em portarien a escriure poesia que per primer cop fos millor que la dels meus companys, potser pel fet de ni competir en la mateixa lliga temàtica. El fracàs es va repetir amb encara més volada que el primer cop, i vaig deixar-la apartada un bon temps.
La meva falta d’experiències romàntiques segurament era una de les coses que em va portar a sentir-me terriblement atret pels (fan)fics. Les narracions imperfectament ideals de parelles queers apel·laven una part de mi desperta però immobilitzada, amb la frustració i l’adormiment de cames que això provoca. “I’ve been a romantic for so long, all I’ve ever heard are love songs”, deia una lletra de the xx. Jo tres quarts del mateix amb els fics. Tal com s’ha demostrat després, conèixer l’amor (queer) a través d’aquest tipus de literatura no és una mala idea en absolut, però és òbviament pitjor que conèixe’l de primera mà. Així que vaig intentar replicar el que feien algunes de les escriptores dels meus fics preferits. En prosa em sentia incòmode i maldestre, creant personatges unidimensionals que en el fons només responien a les meves limitades expectatives aspiracionals. Ràpidament em vaig passar a la poesia. Per fi podia escriure poemes sobre dos nois estimant-se, follant fins i tot, sense sentir-me estúpid per inventar-me les situacions, els detalls, els personatges, i en última instància també uns sentiments que encara no havia sentit —enamorament sí, amor no.
Fins i tot quan vaig començar a sentir-lo per primer cop seguia fent poemes-fic, per por. Però n’escrivia, molts, més que mai. Un rere l’altre. Aquesta època va durar tres mesos. A mesura que m’anava acostant a sentiments més profunds, escrivia menys. Estava bé? Sí. Tenia sentiments de què escriure? També. Per què no ho feia? Perquè no tenia res a dir, perquè tornava a ser algú intentant escriure el que escrivien els meus companys a l’ESO, perquè em sentia cursi i un cliché. Perquè havia tan interioritzat que la poesia era aspiracional que quan la realitat es va posar al dia amb el meu desig, escriure poesia va deixar de tenir sentit per mi.
Mica en mica aquesta etapa també es va acabar, i les ganes de dir coses que no m’atrevia a dir es van tornar a manifestar en els meus poemes. Aquest cop, però, la ficció de la meva poesia era conscient i no una necessitat. Escrivia sobre altra gent que no era jo però sentia el que jo sentia, que passaven pel que jo pensava que passava, que li feien el que jo creia que em feien. Segueixen sent els meus millors poemes i relats i diàlegs i tot els formats diferents d’escriptura que vaig provar aleshores. Estava feliç? No. Tenia sentiments de què escriure? Sí. I els poemes eren bons, molt bons, de debò.
Fa un parell de setmanes que faig constantment la broma a Twitter de “tornaré a escriure mai un altre poema?”. És broma perquè n’escric, i alguns tenen un vers bo, d’altres es conformen amb una estructura interessant i un títol que juga amb les paraules, però en general són dolents. Són poc inspirats, són repetitius, són avorrits. No tenen la quotidianitat enamoradissa dels de la tardor passada ni la mala llet dels del febrer, són en blanc i negre, de sentiments purs que semblen falsos i situacions que escrivia millor quan me les intentava. Al març n’intentava escriure un d’autobiogràfic i a mig camí em vaig adonar que la situació que descrivia l’havia explicat molt millor en un del novembre, inventat de principi a final. Aquell poema —“mans”— era no només millor que el que estava escrivint sinó, el que és pitjor, una representació més fidel de tot el que m’estava passant. El meu poema, a través de la meva memòria, estava insultant els meus sentiments a la meva puta cara, i només vaig poder acabar el text nou, guardar-lo com a “peus” i decidir deixar-ho d’intentar. Almenys fins que hagi d’escriure una cosa que fins ara no he escrit.
Escrit el 5 d'abril