Redemption: Setembre 2015
Aquest mes ha portat feina. He escoltat molta música, i molta música nova.
Melanie Martinez - Cry Baby
És un dels grans llançaments pop d’aquest mes. Cry Baby és l’àlbum amb què debuta Melanie Martinez, una cantant i compositora nord-americana que es va donar a conèixer al programa de televisió The Voice. Anant directament als punts forts del disc, Cry Baby té bones lletres, una estètica musical si més no interessant i, sobretot, cançons enganxoses. Els punts negatius són precisament els mateixos: Melanie Martinez ha creat un àlbum que segueix la història d’una nena que explica les seves històries, en general horroroses i dramàtiques. Tracta temes com el bullying, la salut mental o les relacions personals. Però mentre les lletres són profundes —o tracten temes profunds, més aviat—, la part instrumental explica una altra història amb la seva estètica de carnaval grotesc que repeleix completament. El súmmum és “Tag, you’re it”, una cançó que explica la violació d’una nena —la protagonista del disc, tot i que diu paraulotes— com si fos un conte per a nens, i a la vegada és una de les cançons més enganxoses de l’àlbum. Cry Baby posa a prova innecessàriament el nostre estómac amb una dissonància que no encaixa ni amb ella, ni amb la seva veu ni amb l’estètica de l’àlbum; els temes que tracta acaben semblant banals, irrellevants i per cridar l’atenció. Innecessari, repeteixo.
Les meves cançons preferides: “Cry Baby”, “Sippy Cup”, “Alphabet Boy”, “Pitty Party”, “Tag You’re It”, “Soap”
Halsey - Badlands
L’altre llançament pop del mes ha estat un altre debut, aquest cop de la cantant i compositora Halsey. A finals de l’any passat la nord-americana va publicar el seu primer EP i ara arriba el seu primer LP. Badlands intenta anar al calaix de pop alternatiu amb una producció menys centrada del que es considera “pop manufacturat” per semblar avantguardista. En realitat, acaba agafant les melodies del pop dels últims 5 anys que han compost aquests artistes “manufacturats” com Taylor Swift, Lana del Rey, Lorde… fins i tot hi ha melodies agafades de la boy-band 5 Seconds Of Summer. Però entre que les melodies estan mal triades, la veu de Halsey no és especial i la producció és mediocre i genèrica, les cançons acaben sent avorrides i passables després del primer chorus.
Les meves cançons preferides: “Colors”, “Ghost”
Troye Sivan - WILD
Troye Sivan es va estrenar l’estiu passat amb el seu primer EP, TRXYE, el qual va tenir polèmica aquí perquè primer no em va agradar gens i després em va agradar massa, i finalment em va semblar correcte. WILD és un altre EP de 6 cançons amb dos canvis importants: millor producció —evolució coherent del primer projecte— i cançons més ben composes. És una evolució lògica però agraïda després de TRXYE.
Les meves cançons preferides: “WILD”, “FOOLS”, “EASE”
Travis Scott - Rodeo
L’estrena d’estudi de Travis Scott ha estat agredolça. L’esperat Rodeo ha tingut crítiques diverses: uns han sabut veure les seves qualitats en la producció, l’atmosfera que crea i com es desenvolupen les cançons, i altres hi han trobat a faltar més rap i més feina lírica. Per mi, Rodeo és un dels millors àlbums que han sortit aquest any. Travis Scott agafa una mica el concepte de Kanye d’agafar una cosa terrenal i elevar-la a la màxima expressió de sofisticació i bellesa, i això és precisament el que hi ha a Rodeo. Les cançons estan extremadament ben compostes i produïdes, agafa elements del so Atlanta que altres artistes han popularitzat (Future, Migos, Young Thug, Chief Keef…) i els revesteix de bellut i daurats. Val la pena aprofitar-lo.
Les meves cançons preferides: “Oh My Dis Side”, “90210”, “Pray 4 Love”, “Nightcrawler”, “Antidote”, “Maria I’m Drunk”, “Flying High”, “Apple Pie”
Drake & Future - What A Time To Be Alive
What A Time To Be Alive és un sorprenent projecte col·laboratiu entre Future i Drake, fet en una setmana als estudis de Future i produït executivament per al productor estrella de Future (Metro Boomin, un autèntic prodigi de només 22 anys). La química artística de què presumeixen Future i Drake no acaba de materialitzar-se en les 11 cançons que té aquest mixtape que es ven a iTunes. El resultat és decent però un pèl decebedor. Seria injust avaluar-lo amb els estàndars de qualitat d’un disc de Drake o d’un àlbum col·laboratiu real com Watch The Throne, però és evident que What A Time To Be Alive és més una anècdota que una fita a recordar.
Les meves cançons preferides: “Diamonds Dancing”, “Plastic Bag”, “Jumpman”, “30 for 30 Freestyle”
Jay Rock - 90059
Jay Rock és un raper signat al grup Top Dawg Entertainment (el mateix que Kendrick Lamar) que aquest mes ha tret el seu segon àlbum d’estudi. A aquest projecte li ha donat un toc més suau i reflexiu amb instrumentals de jazz i flows, en general, poc agressius. No m’ha acabat de convèncer, no sé si perquè esperava alguna altra cosa (com molts, el vaig descobrir gràcies a la col·laboració al disc de Kendrick: “Money Trees”) o perquè realment no convenç. Tot i així, valoro el flow que té Jay Rock en la majoria de cançons, els beats suaus però interessants que té 90059 i alguns atreviments com l’estranya “Vice City”.
Years & Years - Communion
Això és el “Redemption”, no? Doncs aquí ve un àlbum que es va publicar al juliol d’aquest any i que encara no havia escoltat en profunditat. Els vaig conèixer quan veure que l’Olly Alexander s’havia ajuntat amb dos més per fer un trio d’electropop, però fins aquest mes no havia escoltat el seu àlbum debut: Communion. Ha estat una sorpresa agradable: tot i que és un pèl genèric, i té moltes decisions dubtoses, la veu de l’Olly —em recorda a la de The Weeknd en moltes ocasions— amb el seu falsetto dèbil i trencat m’agrada, hi ha un parell o tres de cançons molt enganxoses i les lletres no estan del tot malament. El que deia unes línies amunt: Communion no és res de l’altre món però és gaudible i entretingut.
Fetty Wap - Fetty Wap
Em cau molt bé ell i l’àlbum va semblat divertit i amb molta energia. No regrets.
CHVRCHES - Every Open Eye
El primer àlbum d’estudi del trio de synth pop escocès CHVRCHES va ser un fenomen, un d’aquells fenòmens que hi ha cada any. Crítica i públic van lloar el plantejament innovador de The Bones Of What You Believe. Aquest disc tenia cançons indubtablement enganxoses però ho combinava amb un toc atrevit i diferent que va conquerir tant els fans del pop com els més indies. Dos anys més tard arriba Every Open Eye, una esperadíssima seqüel·la que ho tenia difícil per complaure els fans del primer disc.
Parlo de seqüel·la perquè, tal com vam poder entreveure amb els singles que es van publicar preparant-nos per al disc, Every Open Eye és un projecte continuïsta. CHVRCHES ha agafat algunes de les coses que més havien agradat de The Bones i les ha millorat i perfeccionat (“We will take the best parts of ourselves and make them gold” diuen en una cançó). A Every Open Eye Sonen més confiats, més segurs i decidits que mai. Han creat un àlbum pop que conté banger rere banger, la qual cosa deixa poc espai per a l’experimentació o la contemplació que hi havia en alguns moments del primer disc.
Tot i tenir un plantejament lleugerament diferent —i més precís i centrat—, Every Open Eye no és un àlbum perfecte ni molt menys. La veu de Lauren Mayberry torna a mostrar les seves limitacions en les onze cançons de l’LP —un pèl més curt que l’anterior, per mi un encert— i el songwriting és massa elemental en moltes cançons. CHVRCHES s’equivoca en coses impensables: bridges que treuen la intensitat en moments inesperats, tornades avorrides, o la inacabada “Afterglow”. Amb tot, la producció manté el nivell amb instrumentals interessants, però les mancances costen d’obviar.
No ho puc negar: Every Open Eye m’ha agradat més que The Bones Of What You Believe. Sé que és una opinió impopular, però el plantejament de CHVRCHES amb aquest àlbum em sembla més natural i encertat. Deixa pel camí diverses característiques que feien interessants el grup, però també en refina i perfecciona d’altres. És difícil no deixar-se emportar per la producció, ballar i cantar algunes de les lletres fredes, calculadores, gairebé jurídiques de la Lauren. És possible que la fórmula es torni predictible, però de moment encara és disfrutable.
Les meves cançons preferides: “Leave A Trace”, “Make Them Gold”, “Clearest Blue”, “Empty Threat”
