Pink Friday
El primer àlbum de Nicki Minaj es va llançar el 2010 i cinc anys després molts encara el consideren el seu millor disc. Molt probablement ho és, lluitant de tu a tu amb The Pinkprint, el més recent.
Pink Friday és, sens dubte, un dels millors primers àlbums de la història del hip-hop, però crec que no es queda aquí. Des d’un bon començament la Nicki mostra el seu plantejament musical: un rap treballat, intel·ligent i, en certa mesura, inspirador, una pronúncia marcadament perfecte, i una barreja de gèneres que abasta un ventall de pop i hip-hop que impressiona.
Tot plegat ho fa de la mà d’un repartori d’artistes que no ens hauríem cregut si l’haguéssim vist filtrat: Eminem, Rihanna, Drake, will.i.am, Kanye West i Natasha Bedingfield. En el primer disc d’un artista! És una autèntica barbaritat de la qual la Nicki ha presumit posteriorment: “Who had Eminem on the first album?”.
Comença amb la que per mi és la millor primera cançó d’una discografia: “I’m The Best”, tota una carta de presentació amb molt d’ego i fanfarroneig (“I hear they comin’ for me because the top is lonely / What the fuck they gon’ say / I’m the best bitch doing it”) però també una escletxa de llum sobre la seva infantesa (“I remember when I couldn’t buy my mother a couch / Now I’m sitting at the closing, bought my mother a house / You could never understand why I grind like I do / Micaiah and Jelani why I grind like I do / Cause even when my daddy was on crack I was crack”) i les primeres mostres dels seus ideals feministes (“That I’m fighting for the girls that never thought they could win / […] But I am here to reverse the curse that they live in”).
Parlant de feminisme, una de les seves línies sobre el tema que més m’agraden és la de la següent cançó de Pink Friday: “Roman’s Revenge”. La Nicki explica que quan li va enviar un primer esborrany de la cançó a l’Eminem, ell li va respondre dient que no era el seu estil. Va aconseguir trobar el tipus de cançó que ell volia (la producció és sublim) i es va fer realitat. “I am not Jasmine, I am Aladdin”, rapeja, mentre ens presenta una altra de les seves característiques més importants: els seus alter-egos. La resta ja la sabem: uns verses d’Eminem brutals i un beat agressiu i sorprenent a cada canvi de ritme.
Però una de les cançons de Pink Friday que la Nicki continua cantant als concerts és “Did It On’em”, hip-hop pur en forma d’himne personal. “All these bitches is my sons / And I’mma go and get some bibs for ‘em / A couple formulas, little pretty lids on ‘em / If I had a dick, I would pull it out and piss on ‘em”.
“Right Thru Me”, “Save Me”, “Blow Ya Mind”, “Muny”, “Wave Ya Hand” i “Catch Me” són força similars: tenen un chorus més o menys melòdic, amb verses de rap també més o menys estàndard. Són bones cançons que amplien el repartori musical de l’artista i si han de destacar per alguna cosa és per samples (com el de “Girls Fall Like Dominoes”) i per la integració de la balada pop amb el rap. “Right Thru Me” i “Last Chance”, amb Natasha Bedingfield, també van per aquest camí, amb un toc encara més adorable, de caixeta de música, que encaixa perfectíssimament (cosa de les convencions socials, suposo) amb el rosa del títol de l’àlbum.
M’he deixat per al final el millor: “Fly”, amb Rihanna, “Blazin”, amb Kanye West, i “Moment 4 Life”, amb Drake, són les col·laboracions lògiques d’aquests tres trossos d’artistes amb la Nicki. Tres autèntics hits. Però si parlem de hits no podem oblidar “Super Bass”, la cançó més perfecte de la Nicki (llàstima del bridge, si no, 10/10) i el seu primer exitàs. És una de les millors cançons pop de l’última dècada.
Pink Friday és molt difícil de discutir. A part de ser un treball espectacular pel fet de ser l’opera prima de Nicki Minaj, l’àlbum té una coherència musical que no té el següent, Pink Friday: Roman Reloaded, i disposa de certes peces que farien que pogués tenir només deu cançons i ser el seu propi Yeezus. Em costa imaginar una millor manera de començar una carrera musical.
