Enric Llonch

l’any dels vint

Els 50 àlbums del 2017

No vull convertir-ho en una tradició però ja hi tornem a ser. Últim dia de l’any, últim dia per publicar la llista dels meus àlbums preferits de l’any. Porto setmanes (mesos diria) preparant-la, retocant-la, dissenyant les imatges, escrivint cada un dels petits resums que ningú es llegeix, maquetant la peça completa amb l’html limitat de Tumblr… I encara em queda escriure el paràgraf introductori? No puc més. Vosaltres esteu aquí per la llista, jo en aquest moment ja no estic per res, per tant som-hi amb la llista.

Saturation II

Quan BROCKHAMPTON va treure el primer Saturation encara no enteníem exactament a què es referien amb aquest títol, però ara amb Saturation II i Saturation III la paraula “saturació” cobra un nou sentit. La boyband ha revolucionat el panorama hip-hop amb no un sinó tres àlbums en menys d’un any.

Les 100 cançons infravalorades del 2017

Fent la llista dels 100 singles del 2017, em frustrava per deixar fora tants singles. Sí, aquest és un problema tant de primer món que només té una solució de primer món: fer una segona llista. Aquesta l’he titulat “100 cançons infravalorades” i són, com la seva descripció indica, 100 cançons d’artistes poc coneguts o en general poc apreciades. Tan poc apreciades que ni jo les vaig posar a l’altra llista. I aviso: són pop. Però també aviso: totes em flipen. En aquest sentit, us diria que la meva llista de “100 singles del 2017” podria ser aquesta i em semblaria més que decent. No l’he ordenada, perquè és impossible i perquè seria estúpid, així que us recomano escoltar la playlist a Spotify, en ordre o en aleatori. Si us agrada més o menys el pop, segur que trobareu almenys deu o quinze que us flipen. I si no, sempre us podeu queixar als comentaris (oh, wait). Va bé? Va bé. Recordeu, playlist d’Spotify.

Els 100 singles del 2017

En comparació amb el 2016, aquest 2017 ha vingut especialment carregat en singles. Probablement és perquè cada any canvien una mica els meus hàbits musicals, i aquest, a part d’escoltar moltíssima més música, he estat més atent a tot el que ha sortit en format més immediat. Això significa que he odiat una mica més fer la llista (la qual cosa sembla impossible però és real) i que és més llarga: cent cançons en comptes de cinquanta. Va bé? Va bé.

Waves

Probablement coneixeu Rachel Platten de “Fight Song”. La cançó que deia “This is my fight song, nanana my fight song, nanana my fight song”? O una cosa així. O probablement no la coneixeu. És un temazo, però no passa res. La nord-americana va tenir aquest èxit i després un semièxit amb “Stand By You”. Tampoc la coneixeu? No passa res. Tot plegat està en el mateix subgènere pop de “Brave” de Sara Bareilles i “Roar” de Katy Perry — és a dir, himnes de superació femenina. Òbviament Hillary Clinton va acabar utilitzant “Fight Song” a la seva campanya per la presidència, i òbviament Rachel Platten va ser de sobte super autoconscient de la seva música i es va bloquejar creativament. Però ha durat poc: un any més tard de Wildfire, ha tret Waves, un disc que molts van mofar i infravalorar abans que ni sortís, sense escoltar els singles. Si ho haguessin fet probablement s’haguessin endut una sorpresa.

Ten Years

El 2014. L’any en què totes les cançons inspirades en HAIM van ser millors que les cançons de HAIM. 2017. L’any en què això ha tornat a passar (potser no totes, però la majoria). Però la diferència és que al 2014 HAIM no va treure disc, i al 2017 sí. Des de The Aces fins a Paramore, passant per Aly & AJ i Jack Antonoff, ha sigut un molt bon any per aquest mini-sub-gènere de tambors amb reverbi, paraules trencades en síl·labes incòmodes i ritmes ballables passats de moda. Aly & AJ sorprenentment són les que més bé ho han portat.

19 de novembre

Reputation

Reputation ha fet tot el que pot fer un àlbum de Taylor Swift per no semblar un àlbum de Taylor Swift. El momentum mediàtic que la nord-americana acostuma a crear amb cada un dels seus llançaments ha sigut substituït per un hype en petit comitè a través de missatges críptics a les xarxes socials, vídeos amb pressupostos de grans produccions, i molta música (entre la qual hi trobem el lead single “Look What You Made Me Do” i el segon single “…Ready For It?”, a més dels buzz singles “Gorgeous” i “Call It What You Want”. Des de divendres passat, però, tenim l’àlbum entre nosaltres: una única edició de quinze cançons que no només té la responsabilitat de ser un disc Taylor Swift sinó també de justificar tota aquesta parafernàlia creada al voltant de la seva persona en els darrers tres anys.

James

Si porteu temps llegint-me (hi ha algú?) recordareu el nom de Phoebe Ryan. És responsable d’una de les meves cançons preferides del 2015, i fins i tot vaig escriure sobre el seu EP debut dient que Phoebe era “un dels millors motius per resar dels últims anys”. Hipèrboles a part, les esperances que tenia posades en la cantant es van anar desintegrant amb els singles que van seguir l’EP. Cançons com “Dollar Bills”, “Chronic” o “Dark Side” l’allunyaven, al meu parer, de convertir-se en una figura interessant en el pop contemporani. Ara, però, ha tornat amb un altre EP, James, el seu millor treball des de Mine.