Enric Llonch

What A Time To Be Alive

Va començar com un rumor i ha acabat amb una posada d’escena que han tingut pocs projectes aquest any. El mixtape/àlbum col·laboratiu de Drake i Future es diu What A Time To Be Alive i està format per 9 cançons on els dos rapers apareixen i dues peces individuals, una per a cadascú.

Every Open Eye

El primer àlbum d’estudi del trio de synth pop escocès CHVRCHES va ser un fenomen, un d’aquells fenòmens que hi ha cada any. Crítica i públic van lloar el plantejament innovador de The Bones Of What You Believe. Aquest disc tenia cançons indubtablement enganxoses però ho combinava amb un toc atrevit i diferent que va conquerir tant els fans del pop com els més indies. Dos anys més tard arriba Every Open Eye, una esperadíssima seqüel·la que ho tenia difícil per complaure els fans del primer disc.

En necessitem

Redemption: Agost 2015

Déu n’hi do amb el mes d’agost. Tradicionalment és un mes d’aturada perquè “vacances”… però sembla que he seguit bastant connectat. A part dels àlbums de què parlo aquí també he estat escoltant The Money Store de Death Grips –el meu primer àlbum de Death Grips!–, una mica de Blood de Lianne La Havas i l’EP Smile de The Royal Concept.

E•MO•TION

Carly Rae Jepsen va protagonitzar una de les cançons més populars dels últims anys amb “Call Me Maybe”, una peça que combinava una lletra enganxosa i punyent amb una personalitat de noia qualsevol que es potenciava en el seu videoclip. Malgrat el seu èxit amb el single, l’àlbum Kiss no va tenir la mateixa sort. Ara ho torna a intentar amb Emotion (ho escriuré així per facilitar-me la feina), una nova proposta en forma de 18 cançons —14, 3 bonus tracks i un bonus remix—.

Born In The Echoes

M’agrada molt la música electrònica, però mai he fet l’esforç de remenar entre aquesta massa difusa que és l’electrònica avui en dia —dominada per un EDM que cada vegada odio més per les seves fórmules repetides fins a l’ansietat— i escoltar allò que m’agrada realment. És per això que quan vaig posar-me a escoltar seriosament l’últim disc de The Chemical Brothers vaig flipar amb cada cançó. Em va calar en una primera escoltada. Era això el que havia d’estar escoltant tot aquest temps.

Compton

Setze anys després de 2001, i amb moltes expectatives creades entremig, Dr. Dre va anunciar en el seu programa de Beats 1 que havia esborrat el que tenia de Detox —un àlbum en procés— i havia fet un nou àlbum inspirat en la pel·lícula sobre NWA, un dels grups de hip hop més emblemàtics, provinents de la ciutat nord-americana de Compton. Tot i que la coberta del disc diu “a soundtrack by Dr. Dre”, Compton no és la banda sonora de la pel·lícula ni hi té cap connexió argumental, és el primer disc de Dr. Dre en setze anys, ni més ni menys.

M3LL155X

Després d’un parell d’EPs i un LP, FKA twigs torna aquest any amb el llançament sorpresa de M3LL155X —pronunciat “Mellissa”—, un altre EP de 5 cançons on manté la seva base creativa i experimental pop, R&B, trip hop, amb la seva habilitat per fer bones cançons que moltes vegades destaquen per ser sorprenentment enganxoses.

Track Review: Drag Me Down

Cada tardor en els últims quatre anys hi ha hagut certes constants, una de d’elles un nou àlbum de One Direction. El grup és una màquina en puntualitat i rendiment: disc i gira de concerts, disc i gira de concerts… sense retards, sense males notícies… i després va marxar Zayn, per sorpresa. L’àlbum d’aquesta tardor serà el primer amb només quatre membres del grup i, tot i que musicalment ja sabem que el grup podria tenir dos membres cantant i ja seria suficient, han de demostrar que la màquina no funciona pitjor.

The Real Pinkprint: reimaginant l’àlbum

He estat pensant molt en The Pinkprint, l’últim disc de Nicki Minaj. Segons el meu last.fm és el disc que he escoltat més en el que portem de 2015. Això sumat a les crítiques i articles que he llegit sobre l’àlbum m’ha fet arribar a la conclusió que és un disc complicat, i que sí, podria ser millor.