Born In The Echoes
M’agrada molt la música electrònica, però mai he fet l’esforç de remenar entre aquesta massa difusa que és l’electrònica avui en dia —dominada per un EDM que cada vegada odio més per les seves fórmules repetides fins a l’ansietat— i escoltar allò que m’agrada realment. És per això que quan vaig posar-me a escoltar seriosament l’últim disc de The Chemical Brothers vaig flipar amb cada cançó. Em va calar en una primera escoltada. Era això el que havia d’estar escoltant tot aquest temps.
Coneixia The Chemical Brothers d’un parell o tres de cançons que anaven des de la seva part més experimental (“Das Spiegel”) fins a la part més pop (“The Pills Won’t Help You Now”). A Born In The Echoes aquesta dualitat es manté present, sempre amb un bon gust i una elegància molt remarcables. Hi ha singles espectaculars com “Go” amb Q-Tip, talls més experimentals com “Under Neon Lights” amb St. Vincent, bangers com “Just Bang” (ha!), peces d’electrònica pura com “Radiate” o “EML Ritual”, fins i tot una mena de balada melancòlica que encara amb fascina com “Wide Open” amb un irreconeixible Beck. Des de principi a final —potser amb l’excepció de l’excèntrica “Taste Of Honey”, que no m’ha acabat de fer el pes—, Born In The Echoes és tot el que es pot esperar d’uns Chemical Brothers veterans però actualitzats. El meu disc d’electrònica favorit del que portem de 2015, i un dels del meu top anual.
Les meves cançons preferides: “Sometimes I Feel So Deserted”, “Go”, “Radiate”, “Wide Open”