-
August 29, 2016
Emotion Side B
L’estiu passat va començar un dels fenòmens més interessants del panorama pop modern. Carly Rae Jepsen, coneguda per l’exitosa “Call Me Maybe”—una de les millors cançons pop de la dècada—, publicava el seu segon disc d’estudi, Emotion (o E•MO•TION), un projecte extremadament enganxós, que agafava les influències del pop dels vuitanta i les actualitzava al seu gust. La seva qualitat era aparent, i a mi i a molts d’altres ens va agafar desprevinguts. L’àlbum no ha estat, sota cap concepte, un èxit comercial, però sí un de crítica, primer amb ressenyes tímidament positives i més tard esgarrapant posicions a les llistes de millors discs del 2015. Des d’aleshores, Carly ha viatjat pel món en un tour de mides discretes, ha vist com les seves cançons es convertien en memes a la xarxa i finalment ha tornat, aquest cop amb un nou EP de vuit cançons addicionals, i una promesa d’un nou disc en procés. Aquestes vuit peces es van gestar durant les maratonianes sessions d’Emotion—es van gravar més de 100 cançons, afirmava—i que, per algun motiu o un altre, es van quedar fora del disc original (hi ha quatre versions d’Emotion: l’edició estàndard, l’edició Deluxe, l’edició japonesa i una reedició de remixos que es va llançar fa pocs mesos al Japó. Amb tot, sigui quina sigui la que vam escoltar l’estiu passat, a Emotion Side B trobarem una nova, però curta, dosi de Carly Rae Jepsen.)
-
August 18, 2016
Nothing’s Real
El primer disc de Shura és com aquell nen de la classe que mai diu res, que observa i escolta, que mai has vist que aixequi la mà a classe però tot i així saps que arriba cada dia a casa amb dubtes de l’exercici de mates, i potser te’ls pregunta l’endemà a l’hora del pati mentre mengeu l’entrepà en silenci, i potser no. Li perds la pista durant uns anys i un dia te’l trobes a la parada del bus, amb el mateix aspecte de silenci i calma, però amb una mirada d’alguna manera més madura i coneixedora, d’aquelles que, tot i no treure’t l’aire dels pulmons pel seu blau nòrdic, et fascinen i et meravellen a parts iguals. Saps que, si no fos perquè el bus és a punt d’arribar, diries més que un «hola, quan de temps» i probablement començaríeu una de les converses més interessants dels últims i monòtons mesos. Saps que, aquell cos petit i avorrit amaga alguna cosa més que serenor i frases a mitja veu. Nothing’s Real és una mica així. O no. Segurament no.
-
August 06, 2016
Shut Up
Des de fa uns mesos tinc instal·lada una extensió a tots els navegadors que utilitzo habitualment (això és Chrome a Windows i Safari a macOS, per si algú s’ho preguntava). L’extensió en concret és ridículament senzilla d’utilitzar i terriblement útil: es diu Shut Up i oculta els comentaris de la gran majoria de pàgines webs que naveguis, inclosa (sí!) YouTube. Què passa si vull llegir els comentaris de, per exemple, Reddit? (O Gawker?). Doncs un click a la icona de l’extensió farà que els comentaris a aquella web no s’ocultin, i recordarà les teves preferències. Funciona quasi sempre perfectament i t’estalviarà odiar cinquanta persones random cada dia. Més informació aquí.
-
August 06, 2016
Looking: The Movie
Looking mai ha estat una sèrie perfecta. Durant les seves dues i curtes temporades —una de vuit i una de deu capítols, cada un de menys de mitja hora de durada— la sèrie creada per Michael Lannan explorava amb més calma que pressa i més quotidianitat que revolució la vida de tres homes gays d’entre 29/30 i 39/40 anys a San Francisco. Aquestes dues decisions, fàcilment atribuïbles al showrunner de la sèrie Andrew Haigh (Weekend), podrien ser les principals causes de la recepció tèbia que va tenir entre públic i premsa. A qui apel·lava Looking? A qui podia arribar? El target era difús i el perfil dels crítics també: uns l’acusaven de ser avorrida, altres de ser poc atrevida. Finalment, HBO va decidir no renovar-la, però va concedir-li un últim detall: la producció d’un telefilm per recuperar per una última vegada les vides del Patrick, l’Agustín, i el Dom, aquest cop nou mesos després de la finale de la segona temporada.
-
August 06, 2016
Still Brazy
Portàvem més de mig 2016 i per algun motiu tenia la sensació que no m’havia acabat de convèncer cap àlbum hip-hop. Sí, The Life of Pablo està bé, els EPs de Vic Mensa i Kendrick Lamar també són decents, el mixtape de Joey Purp té molt bons beats, Bottomless Pit de Death Grips és genial, Coloring Book de Chance té algunes de les meves cançons preferides de l’any… feia una llista mental de tots els projectes de rap que m’havien agradat però continuava tenint la mateixa sensació. Fins que va arribar YG.
-
July 28, 2016
7/27
Vaig ser un dels que quan va sortir el primer disc de Fifth Harmony vaig lloar-lo i recomanar-lo a tothom que busqués un nou grup de pop divertit, desenfadat i que, tot i tenir gravades al front les influències del passat, estigués arrelat a la generació jove del segle XXI. Fifth Harmony en el seu debut no es prenien gaire seriosament el que feien, les seves lletres estaven plenes de metàfores sensuals ridícules i els títols de les cançons eren jocs de paraules extrets dels hashtags d’Instagram. Sí, era un grup construït per discogràfiques, amb poc background i amb eines de composició i producció que pocs grups novells tenen, però això no les feia menys agradables d’escoltar. «Aquí, un fan», deia.
-
July 26, 2016
Conscious
Conscious és el tercer projecte d’estudi del duo neozelandès Broods però d’alguna manera sona com una reinvenció. L’esperit pop sempre ha estat present a les seves cançons, però amb aquest nou àlbum el so que l’acompanya és més punyent i animat que mai. Broods, acompanyats de Little —responsable de bona part del Pure Heroine de Lorde—, fa un repàs complet i prou per feina (48 minuts de durada) al synthpop del dos mil setze. Aquí hi ha èxits que podrien sonar perfectament a la ràdio, són cançons que fa uns anys encara podrien haver-se posat l’etiqueta d’indie però que ara són hits fets amb cura i qualitat cristalina. Tot i que la vocalista de Broods té un timbre força característic i agradable, és inevitable caure en les comparacions amb senzills recents d’Ellie Goulding («Full Blown Love»), Lorde («Heartlines») i Taylor Swift —la seva «Out of the Woods» era la millor cançó-Chvrches-que-no-és-de-Chvrches abans que arribés «Couldn’t Believe»— . Amb tot, Broods surt guanyant en la majoria de les competicions, no per originalitat, sinó per perseverança —el disc és considerablement sòlid de principi a final— i execució. Conscious no reinventa res però deixa constància de les tendències del moment d’una forma que sona autèntica i cohesionada, i alhora és un dels àlbums pop més divertits de l’any.
-
July 16, 2016
Skin
Em posaré estereotípicament simplista i una mica imbècil: és innegable que la música de Flume és ideal per a aquell sector dels joves que escolten música vint-i-quatre hores set dies a la setmana per Spotify, que es creuen tastemakers per tenir una playlist amb noms que no sonen a la ràdio del Top 40 i que saben que AlunaGeorge és un duo i que Banks està infravalorada (i que no es pot confondre amb Azealia Banks). Bàsicament, sóc jo. I el tema és que Flume sap que la seva música apel·la a aquesta gent, encara que sigui només pel comptador de reproduccions d’Spotify i Soundcloud, i a Skin, el seu segon disc d’estudi, queda més clar que mai.
-
July 16, 2016
Love You To Death
M’encanten els àlbums curts. No negaré que les raons darrere aquesta afirmació són poc romàntiques i, segurament, poc sanes. M’agrada escoltar un disc curt perquè visc en un món d’hipervelocitat. Vull la satisfacció d’escoltar un disc de principi a final, perquè la sensació d’haver acabat de fer una cosa en temps de deadlines i estrès és massa preable per no estendre-la també a la música. Però per altra vegada tinc poc temps, o simplement crec que tinc poc temps, o (encara més) simplement vull tenir la sensació d’haver acabat una cosa moltes vegades, i com menys trigui realment a acabar-les, més cops la podré experimentar. Per això m’encanten els àlbums curts, crec. Són dosis instantànies de satisfacció a curt termini. Ara, si els àlbums curts són, a més, bons, la satisfacció és doble, i fins i tot pot ser a mitjà termini. Per això m’encanten els àlbums curts bons, crec. I, suposo, que per això m’encanta Love You To Death.
-
July 16, 2016
99.9%
Amb el seu debut comercial, el productor canadenc Kaytranada aconsegueix plasmar la seva visió creativa i ballable de l’electrònica, amb mescles d’R&B, dance, funk i soul.