Nothing’s Real
El primer disc de Shura és com aquell nen de la classe que mai diu res, que observa i escolta, que mai has vist que aixequi la mà a classe però tot i així saps que arriba cada dia a casa amb dubtes de l’exercici de mates, i potser te’ls pregunta l’endemà a l’hora del pati mentre mengeu l’entrepà en silenci, i potser no. Li perds la pista durant uns anys i un dia te’l trobes a la parada del bus, amb el mateix aspecte de silenci i calma, però amb una mirada d’alguna manera més madura i coneixedora, d’aquelles que, tot i no treure’t l’aire dels pulmons pel seu blau nòrdic, et fascinen i et meravellen a parts iguals. Saps que, si no fos perquè el bus és a punt d’arribar, diries més que un «hola, quan de temps» i probablement començaríeu una de les converses més interessants dels últims i monòtons mesos. Saps que, aquell cos petit i avorrit amaga alguna cosa més que serenor i frases a mitja veu. Nothing’s Real és una mica així. O no. Segurament no.
El que és segur (sóc conscient que la transició és pobra) és que l’àlbum debut de Shura beu molt de les seves influències: Janet Jackson i Madonna són alguns dels grans noms que ens vénen al cap escoltant-lo, però sempre com a record agradable i no estrictament melancòlic. Amb els seus sintetitzadors dels vuitanta, frases melòdiques amb més carisma i confiança que força vocal bruta, i les seves lletres d’amors profunds però molt terrenals, Shura ens transporta a un univers únic i captivador, no perquè sigui extravagant o èpic, sinó perquè és confortant en la seva inseguretat i petitesa. La peça que obre el disc (“I”) depèn del dia em sembla la banda sonora del naixement d’un bebè o un resum de la joventut d’algú a 6 mesos per segon — sigui com sigui, és una benvinguda espectacular a la primera meitat del disc, la més potent des del meu punt de vista, gràcies a un bon grapat de cançons molt afinades i transicions per enllaçar-les (la de “Kidz ’N’ Stuff” a “Indecision” és dels meus moments musicals preferits d’aquest any). Com a conjunt, l’àlbum és un relat de situacions molt personals i detallades que tanmateix funcionen perfectament com a catarsi per a les nostres —admetem-ho ja— també miserables vides. La perspectiva sensata i polida de Shura davant les situacions que s’enfronta acaba sent acollidora i càlida, com una llar de foc a l’hivern (perquè l’hivern és trist i el foc t’escalfa però continua sent l’hivern… Sí? D’acord). Fins i tot quan Shura es permet ser sonorament feliç (“What’s It Gonna Be”), fa cançons de dubtes i inseguretats, però mai sembla una cosa arbitrària o una imposició, sinó més aviat una honesta descripció realista del que passa pel seu cap.
Podria caure en l’error de comparar Nothing’s Real de Shura amb Love You To Death de Tegan and Sara, simplement perquè són els meus dos discs pop preferits de l’any —Lemonade de Beyoncé* és alguna cosa més que això— i sobretot perquè quedaria bé una comparació per acabar el text. Podria: Mentre Tegan and Sara apostaven per una barreja de bangers de synth-pop al seu darrer treball; els sintetitzadors allà es convertien en una festa de desamor, declaracions de futur i el toc just de melodrama, però per molt embolicades que fossin les situacions de Love You To Death el duo sempre aconseguia enfocar-les al màxim i presentar-nos-les amb una clarividència envejable. A Nothing’s Real, Shura s’acompanya d’instrumentals molt més tranquils i suaus, que amaguen la seves ganes de viure per una tercera i quarta escolta; en aquest sentit, el disc no és tan frontal i immediat com el de les canadenques, però líricament ambdós són grans exercicis de pop contemporani, amb apreciació pel passat però els ulls posats cap al futur.
9
