Just for Us
L’anterior projecte de Francis and the Lights va ser un d’aquells àlbums que a mi m’agrada però que la resta creu que és mediocre, com si d’una exparella es tractés. Farewell, Starlite! barrejava la veu de Phil Collins amb l’autotune i el glitch de Bon Iver, amb un sentiment més pop lligant-ho tot (el responsable de Francis and the Lights treballa habitualment amb el prodigi Benny Blanco i el seu col·laborador d’electrònica nòrdica Cashmere Cat). Aquest àlbum li va guanyar un grapat de fans, als quals ara dedica Just for Us, un projecte més directe, més auster i més íntim que prioritza cançons breus, balades i lletres innequívocament repetitives per sobre de melodia, ritmes ballables i producció inventiva. És una elecció sorprenent per l’artista, ja que en aquest moment m’esperava més un disc refinat i amb grans ambicions (tenint en compte que ara està en una millor posició per fer-lo que abans de Farewell) i no pas un àlbum de menys de mitja hora que ben bé no saps què vol ser. Tot i això, Just for Us serveix per demostrar les qualitats musicals del seu creador, exhibint bona orella per melodies infeccioses, composició bàsica però afectiva (també efectiva), i en general una producció sòlida i servicial. La màgia del disc anterior s’ha esvaït una mica, però el nucli segueix sent prou interessant per seguir escoltant-lo. Veurem quin és el proper pas.