James
Si porteu temps llegint-me (hi ha algú?) recordareu el nom de Phoebe Ryan. És responsable d’una de les meves cançons preferides del 2015, i fins i tot vaig escriure sobre el seu EP debut dient que Phoebe era “un dels millors motius per resar dels últims anys”. Hipèrboles a part, les esperances que tenia posades en la cantant es van anar desintegrant amb els singles que van seguir l’EP. Cançons com “Dollar Bills”, “Chronic” o “Dark Side” l’allunyaven, al meu parer, de convertir-se en una figura interessant en el pop contemporani. Ara, però, ha tornat amb un altre EP, James, el seu millor treball des de Mine.
A diferència de Mine, que només recopilava els èxits de l’inici de la carrera de Phoebe Ryan, James és un EP amb una història darrere: les fases cronològiques de la seva relació amb un noi. No és una variació temàtica respecte al que ens tenia acostumats, ni tampoc puc dir que l’enfocament cronològic sigui innovador (així ràpid se m’acuden Nervous System de Julia Michaels i Melodrama de Lorde, ambdós d’aquest any), però en tot cas s’agraeix el focus. Les seves lletres, però, sempre han tingut punts d’originalitat. A “Mine” deia “I’m holding on to all the pieces of my heart’s debris ‘til it’s time”, a “Dead” reconeixia que era mala persona (”I’ve broken hearts and goddamn I slept the same / I’m not a saint, no, I’m not a saint”) a la vegada que exposava les seves inseguretats d’una manera massa clara per una cançó pop (hi ha poques tornades com “When things are good I don’t believe that they’re for real / I really wish I could just tell myself I gotta feel / Feel something else instead / Cause lately life is like a dream / It’s messing with my head / I must be dead”), i així anar fent. A James hi ha perles similars. A “Be Real”, una cançó sobre exigir al teu amant que s’oblidi del dubte i que sigui clar (m’estima o no m’estima), al bridge avisa “So take a minute, I can only ask one more time” abans de cantar per últim cop la tornada (”Baby am I enough?”). Fa una cosa similar al bridge d’“Aspirin” —una cançó que, per altra banda, és genial per com col·loca molt elegantment a la vista referències sobre… follar… i que la tingui molt gran… i que et faci mal… i que necessitis aspirina després? En fi. Phoebe Ryan, quina dona—. Tornem al bridge. Diu: “Comin’ at you like it’s Hammer Time, so divine / Kick it with you like a chorus line, I need a rhyme / Slam it like it’s poetry, I fuck with you, you fuck with me”. En moments com aquests recordes que, per sobre de tot, Phoebe segueix sent una compositora excel·lent. Potser no tindrà tants èxits com Michaels (tot i que té un dels millors talls a l’últim àlbum de Britney Spears, un altre al de la irreverent Melanie Martinez, i una collab amb The Chainsmokers que en el seu moment ho va petar a Spotify), però sap barrejar les seves facetes com a compositora i artista amb una facilitat admirable.
Per aquest EP, Phoebe ha tornat a treballar amb el seu duo de col·laboradors habituals (Kyle Shearer i Nate Company) i ha afegit Leroy Clampitt a l’equip. La música torna a crear un to peculiar, no gaire habitual en el pop contemporani. Alhora les cançons tenen estils d’instrumentals radicalment diferents: “Should I” és més funky, “Aspirin” té saxo i és suau com el cotó, “Forgetting All About You” (amb blackbear com a feature) és tonta i té un punt retro dels dos mil amb elements de PC Music que van apareixent allà i aquí… Però tot i així funcionen com a conjunt, per la seva singularitat, i per com de bé juguen amb la veu xiuxiuejada, suau per naturalesa, de la cantant.
Després del passatge per un grapat de singles qüestionables, James ha estat un valsant imprescindible. Queda confirmat, doncs, que PhoEPe és la millor Phoebe, però tant de bo la nord-americana em destrossés el joc de paraules traient, l’any vinent, un àlbum al mateix nivell que Mine i James.