Forced Witness
Sabeu aquests discs que el primer cop que els escoltes és com “ea” però amb una segona o tercera escolta estàs completament obsessionat? De no escoltar res més en tot el dia? D’anar pels passadissos del metro i cantar una tornada de no-saps-encara-quina-cançó? Forced Witness és un d’aquests discs.
El segon treball de l’australià Alex Cameron és estrany i provocador. Sense pretendre conèixer una cultura i escena que no conec, direm que recentment ha sorgit una tendència de músics de Sydney adoptant personalitats hipermasculines amb intencions artístiques. Aquest article en parlava, però en general el públic i la crítica semblen estar prou interessats en els Kirin J Callinans, Alex Camerons i companyia. Dir que el nou disc d’Alex Cameron és bo potser és una “hot take” en l’era de les think-pieces, però fins i tot a Pitchfork li va la idea, o sigui que no n’hi ha per tant. Centrant-nos en Alex Cameron, Forced Witness sorprèn per la seva barreja de melodies i instrumentals pop (synthpop, new wave, soft rock) amb lletres a punt de ser ofensives (o hilarants, segons com d’a prop ens vingui la broma).
Una gran part del disc va sobre relacions amoroses. Cameron interpreta diversos personatges, des d’una víctima d’una relació abusiva, fins a un home que és infidel a través d’Internet. També n’hi ha una sobre lligar amb noies fent-te passar per un noi de 21 anys, una sobre el porno i una altra sobre un personatge hipermasculí, homofòbic i sexista. El repertori és extens, i resumir-lo en frases atractives i sensacionalistes em sap fins i tot greu: realment admiro l’habilitat de Cameron per compondre cançons temàtiques, que aprofundeixin en dilemes candents, sense perdre l’humor i el joc que caracteritzen tot el disc. No és un estil per a tothom, això és evident, però l’esforç és satisfactori, sobretot tenint en compte com excel·leix Cameron en literalment tots els altres aspectes del disc. Les tornades són addictives, complexes i fàcils de cantar alhora. La seva veu no dóna per piruetes però té personalitat i encaixa cent per cent amb el tipus de música que està intentant fer. I, a sobre, el disc dura 41 minuts i té 10 cançons — que, com tots sabreu, és la durada per-fec-ta per un àlbum pop.
Si alguna cosa de la que he dit us ha cridat l’atenció, doneu-li una oportunitat a Forced Witness. Al principi podeu tenir la sensació que descriu el títol: de persona que està asseguda, veient com aquests personatges fan les seves coses, i sentint-nos malament per estar allà simplement observant-los, sent testimonis dels seus “crims” (contra el bon gust, contra el que sabem que està bé, etc.). A mesura que anem entrant al seu món ens aixequem de la cadira i comencem a ballar amb ells sense voler-ho. “There ain’t no politics in love”, diu Cameron a l’última cançó. Ni tampoc en estimar aquest disc, es veu.