Enric Llonch

Beautiful Trauma

October 18, 2017 | 2 Minute Read |

Hi havia una època en què tothom (i.e. totes les popstars, l’única població interessant del planeta ‘Terra’) feia pop-rock. I la majoria el feia amb Max Martin (i Shellback i Dr. Luke, en funció de com d’edgy o conservadors volien ser). Aquesta època va passar i ara, dues o tres més tard, tenim Miley Cyrus fent folk-pop, Demi Lovato demostrant les seves dots per l’R&B, Kelly Clarkson recurrent al soul i a la balada pop de tota la vida, Katy Perry barrejant R&B amb dance-pop retro, etc. P!nk no és una excepció i, tot i ser la més reticent a abandonar el subgènere que li va donar èxits com “So What”, al seu nou disc fa el pas que totes les seves contemporànies porten un parell d’anys fent.

Beautiful Trauma amaga una mica el caràcter rock-and-roll de l’artista nord-americana (tot i que Amèrica és precisament on té menys èxit; les seves xifres a Europa i, sobretot, Austràlia són espectaculars) i hi afegeix una mica de pop contemporani, el dancey folk de l’últim disc de Kesha i Lady Gaga, les balades genèriques i Jack Antonoff, que produeix i co-escriu dos dels millors talls de l’àlbum (“Beautiful Trauma” i la introspectiva “Better Life”). La barreja és, per variar, força irregular i inconsistent, però té un grapat de hits notables i els misses són fàcilment obviables. 

La satisfacció ve a través de “What Abous Us”, el lead del disc, “Revenge” (una cançó de Ryan Lewis sense Macklemore, i amb Eminem repetint “you’re a whore” desafinant), “Whatever You Do”, “Secrets” i les ja mencionades cançons d’Antonoff. “Barbies” és la balada més competent i emotiva del disc, i altres talls més genèrics com “Where We Go”, “For Now” o “I Am Here” funcionen si ens quedem curts amb les set anteriors. La resta és oblidable i s’allunya de les arrels musicals de P!nk o del seu caràcter com a creadora de hits — és album material en el pitjor sentit de l’expressió, per molt previsible que sigui.

Amb Beautiful Trauma P!nk no ha volgut reinventar res: ha agafat els mateixos productors de sempre, algun dels noms de moda, i ha intentat mantenir l’essència adaptant-se alhora a les tendències del pop del moment. L’exercici és interessant teòricament, però no gaire estimulant a la pràctica. Ara, com a diversió exagerada, funciona.

6+