E•MO•TION
Carly Rae Jepsen va protagonitzar una de les cançons més populars dels últims anys amb “Call Me Maybe”, una peça que combinava una lletra enganxosa i punyent amb una personalitat de noia qualsevol que es potenciava en el seu videoclip. Malgrat el seu èxit amb el single, l’àlbum Kiss no va tenir la mateixa sort. Ara ho torna a intentar amb Emotion (ho escriuré així per facilitar-me la feina), una nova proposta en forma de 18 cançons —14, 3 bonus tracks i un bonus remix—.
Emotion és un àlbum pop deliberadament animat i marxós. Les cançons estan compostes i escrites per ser ballables: pràcticament totes poden ser èxits en ràdios, fins i tot les més tranquiles com la preciosa balada “All That” o la dolça “Favourite Colour”. Tot i que hi ha alguna cançó que guanya amb una segona o tercera escolta, la majoria són instantànies, precises i fresques. Sorprèn com de fresques són tenint en compte que Emotion aposta descaradament per un homenatge i retorn al pop dels 80 i 90. La producció —un dels punts forts del disc, i és que tot i ser a càrrec de molts noms diferents, és més que coherent— s’encarrega de combinar elements, instruments i ritmes “antics” amb tendències actuals. El resultat és un so característic que no sembla tan fictici com el que intenten fer altres artistes (Taylor Swift, “Uptown Funk”, Robin Thicke…).
Quant a lletres, Emotion és un disc que, com diu bé el seu títol, se centra en les relacions personals: amor, desamor i derivats. La Carly fa bé el seu paper de noia qualsevol, amb quotes elevades de moments #sorelatable, però hi trobo a faltar detall. En un single com “I Really Like You” ens podem conformar amb un “Late night watching television / But how we get in this position? / It’s too soon / I know this isn’t love”, però a l’hora de consumir l’àlbum sencer, les lletres acaben semblant anònimes i genèriques. Hi ha una cançó per als qui s’han enamorat d’un amic que diu “et veig com un germà”, n’hi ha una altra per als qui han tingut una relació tòxica però tan intensa que és addictiva, una altra per als qui tenen un “crush” desmesurat, una altra per als qui van a la discoteca per fer alguna cosa més que ballar i l’amant no els hi fa cas… I així per infinites situacions.
Crec que s’hauria pogut mantenir el personatge quotidià i autèntic de la Carly i alhora donar més informació a l’oient que dedica pràcticament una hora —55 minuts és que el dura la versió Deluxe— a escoltar el disc. Aquesta sensació genèrica s’accentua amb la seva veu, que sona pràcticament igual a totes les cançons. Amb tot, demostra tenir bona veu i un bon registre —tot i que, per exemple, a “Boy Problems” em sona forçada i estrident—, i la poca capacitat per sorprendre vocalment que té la compensa amb grans dosis d’un carisma adorable.
Emotion és un àlbum pop (dance pop, synth pop) sense pretensions intel·lectuals però amb molta ambició musical. Busca complaure en cada cançó, en cada tornada, en cada beat, una cosa que no tothom intenta fer perquè molt poca gent pot aconseguir.
Les meves cançons preferides: “Run Away With Me”, “Emotion”, “Gimmie Love”, “All That”, “Your Type”, “LA Hallucinations”, “I Didn’t Just Come Here To Dance”, “When I Needed You”, “Favourite Colour”