Compton
Setze anys després de 2001, i amb moltes expectatives creades entremig, Dr. Dre va anunciar en el seu programa de Beats 1 que havia esborrat el que tenia de Detox —un àlbum en procés— i havia fet un nou àlbum inspirat en la pel·lícula sobre NWA, un dels grups de hip hop més emblemàtics, provinents de la ciutat nord-americana de Compton. Tot i que la coberta del disc diu “a soundtrack by Dr. Dre”, Compton no és la banda sonora de la pel·lícula ni hi té cap connexió argumental, és el primer disc de Dr. Dre en setze anys, ni més ni menys.
Un cop d’ull ràpid a la tracklist de Compton i veurem que està farcida de col·laboracions, la majoria recorrents, des de rapers (Kendrick Lamar, Eminem, Snoop Dogg…) fins a cantants (Justus, Asia Bryant, Marsha Ambrosius…). Almenys una de les features de cada cançó és per a l’artista que fa la part cantada de la peça, i hi acostuma a haver un altre raper proporcionant un segon verse, força llargs, que acompanya un del mateix Dre. Dic això perquè pot ser útil si no coneixeu la majoria de noms que apareixen a la tracklist, d’aquesta forma podeu anar descartant i identificant.
Tot i el gran nombre de noms que col·laboren en aquest disc, el protagonista del disc continua sent Dre, sobretot a nivell argumental. No té un fil narratiu com To Pimp A Butterfly ni tampoc sap pintar escenes de ciutat tan bé com good kid, m.A.A.d city —del qual he trobat que pren influències en el feeling del disc, irònicament, com un retorn de coneixements d’alumne a mestre—. El disc ens transporta a la ment de Dre, recordant el seu passat (“Talking To My Diary”), però també al seu present, amb cançons com “It’s All On Me”, on ens explica la pressió que sentia a l’hora de treure nous treballs. També hi ha espai per reflexions un pèl més profundes (“Animals”) i moments de lluïment (“Medicine Man”).
Com és esperable en un disc de Dr. Dre, la producció de Compton és exquisita, a vegades cinematogràfica i tot (amb escenes realment inquietants i perturbadores gràcies als efectes de sonors nivell Hollywood que fa servir Dre). La complexitat de la producció i el seu detallisme és un dels punts forts de l’àlbum — el converteixen en, almenys, un projecte que és molt agradable d’escoltar. Sí bé és cert que una primera o segona passada pel disc buscant “singles” pot ser decebedora, cada vegada que hi tornem apreciarem nous detalls, ens quedarem amb les melodies i anirem descobrint les estructures de les cançons, que és un dels factors que més poden desorientar a priori els menys acostumats. Amb tot, no és un àlbum complicat ni de bon tros, simplement que busca —deliberadament, crec— un plaer un pèl més amagat que el de hooks enganxosos (res en contra, d’això, per cert).
L’àlbum presenta 16 cançons —dubto que sigui un detall pels setze anys ja que setze és l’estàndard en àlbums—. Tot i que n’hi ha algunes de millors i d’altres de pitjors, com és lògic, Comtpon és un projecte que val la pena escoltar de principi a final, cada cançó té el seu atractiu per mèrits propis. Un dels comuns és la qualitat dels beats: Dr. Dre i el grapat de productors que han treballat en aquest projecte ens proporcionen diversos dels millors beats que escoltarem aquest any, des dels fascinants i progressius de “Satisfaction” i “Genocide” fins als conduïts per instruments reals com els d’“Issues” o “One Shot One Kill”.
Damunt els beats hi ha una col·laboracions d’alt nivell funcionant a alt rendiment. Snoop Dogg sona agressiu i brut, Eminem fa un dels millors verses seus dels últims anys, Kendrick demostra que és el millor raper viu amb una energia inesgotable que contagia Dre en més d’una ocasió… i Anderson .Paak sorprèn a tothom amb una de les millors cançons al disc, “Animals”, amb un preciós hook que s’enllaça a un verse seu. The Game i Jon Connor també tenen les seves pròpies cançons, sense Dre. Les col·laboracions de Compton són un dels altres punts forts del projecte gràcies a l’habilitat de Dre per produir, col·laborar amb altres artistes i tots plegats escriure bones cançons de principi a final.
I això és Compton, un àlbum que en cap moment es nota fruit d’una pressió per treure nova música, sinó com un regal que neix de les ganes de fer música de Dre. El retorn amb vells amics hi és present, però també la mirada cap al futur amb els protagonistes del present del hip hop, líricament i sonorament. Compton és un imprescindible del 2015.
Les meves cançons preferides: Genocide, It’s All On Me, Satisfiction, Animals, Medicine Man, Talking To My Diary