Beauty Behind The Madness
Beauty Behind The Madness és un àlbum que difícilment complaurà a algú. El segon àlbum d’estudi de The Weeknd apropa aquest cantautor i productor d’R&B alternatiu a un terreny molt més pop, però no abandona del tot el seu terreny natal, amb lletres sexuals i intoxicades i un estil de cantar sensual i temperamental.
El disc difícilment complaurà els fans del The Weeknd original, el de l’aclamada trilogia de mixtapes publicada el 2011. L’atmosfera etèria i fosca d’aquests primers treballs s’ha anat desintegrant; a cançons com “Can’t Feel My Face” o “In The Night”, dues clarament inspirades en Michael Jackson, la veu de The Weeknd trepitja sobre terreny desconegut, per sort compta amb l’ajut de productors pop de renom com l’exitós Max Martin. El resultat és estrany i alhora interessant, i més enllà de si ens agrada el gènere cap a on està pivotant The Weeknd, se li ha de donar mèrit per haver col·locat al número 1 dels EUA una cançó sobre cocaïna.
Potser els que més complaguts quedaran amb Beauty Behind The Madness són aquells que no hagin escoltat pràcticament res de The Weeknd però no estiguin tancats a res. Peces com “The Hills”, “Often” o “Tell Your Friends” —les tres completament diferents— recorden al passat de l’artista, i ell ho remarca amb línies com la tornada de “Tell Your Friends”, produïda per Kanye West: “I’m that n— with the hair, singing about poppin’ pills, fuckin’ bitches, livin’ life so trill”. The Weeknd continua, en el fons, fent les mateixes cançons de sempre, ara amb instrumentals més atrevits (“Losers”, “Shameless”), més luxosos (“The Hills”), més indubtablement preciosistes (“Real Life”).
Si tot plegat no ens havia convençut que Beauty Behind The Madness no s’amaga del seu canvi de registre, The Weeknd s’alia amb dos artistes pop reconeguts per a la part final del disc: Ed Sheeran crea una “Dark Times” monòtona però especialment ben travada, mentre que Lana del Rey es reencarna com a eterna mussa de The Weeknd, un paper que li escau a la perfecció i que tant de bo es repetís en més ocasions. L’àlbum acaba amb una nota positiva, l’èpica “Angel” que repeteix una vegada i una altra, com si ho pregués, “I hope you find somebody, I hope you find somebody to love”.
Beauty Behind The Madness no és un àlbum perfecte, ni excel·lent, ni del tot coherent. No ens ajuda a situar en quin moment musical i personal està The Weeknd ara, com a artista i com a personatge. El missatge és confús en els dos sentits, una cosa que passava poc en l’atmosfera intoxicada i obscura d’anteriors treballs, una estètica que encaixava a la perfecció amb el personatge de The Weeknd i les habilitats vocals d’Abel Tesfaye —el seu nom real—. Amb tot, l’àlbum compleix a l’hora de donar més cançons sòlides que oblidables i enceta el que probablement serà una nova etapa per a l’artista.