Els àlbums del 2021
2021 ha estat un any de transició (esperem). La pandèmia segueix marcant les tendències de la indústria musical, que per una banda sembla més disposada que mai a prendre riscs i ser menys frugal amb els llançaments (ni que sigui per calmar les necessitats d’uns artistes aïllats i sense el ganxo dels directes) però per altra es reserva cartes per quan hi hagi partida (concerts i festivals).
Els meus hàbits també han sigut una continuació del 2020, potser escoltant menys àlbums sencers que en altres anys en part per no haver d’agafar tren. Aquestes dues hores de transport que no he tingut han reduït el meu apetit per projectes llargs, però tot i així déu n’hi do amb els que m’han agradat. Aquest any vull destacar-ne 15, i com que vaig tard i realment no tinc grans opinions sobre tots, els presento sense ordre amb l’excepció del top 3.
1. Fred again.. – Actual Life 2
Fred Again va tornar a la segona meitat de l’any amb el seu segon Actual Life i d’alguna manera era encara millor que el primer. És impressionant el ventall emocional que desplega, passant amb una facilitat sorprenent del dol a la festa – és pur èxtasi introspectiu que t’arrossega i no et deixa anar. La seva durada (tres quarts d’hora) passa volant gràcies al bon ritme que agafa després d’un terç quasi solemne i que enllaça temàticament amb el primer disc. Un cop agafa embranzida, l’àlbum, ja en format completament de mix, és un festival a domicili.
2. Namasenda – Unlimited Ammo
Namasenda és una de les incorporacions més recents al grup de PC Music però el currículum amb el que va entrar a la discogràfica no podia ser més imponent. El seu EP debut segueix sonant increïble i conté algunes de les millors cançons del gènere. Amb els contactes, pressupost i visibilitat de PC Music ens presenta Unlimited Ammo, un projecte molt més ambiciós però que en essència demostra el mateix que el seu primer: l’enorme talent per tornades hiperenganxoses i per enllaçar temes amb lletres emotives. Unlimited Ammo sona car i atrevit. És la pre-festa i la festa. D’alguna manera, i no ho dic a la lleugera, a l’àlbum que em recorda més és el Numer 1 Angel de Charli.
3. Self Esteem – Prioritse Pleasure
Una de les revelacions de l’any és la britànica Self Esteem. Ex membre d’un duo indie, Rebecca Taylor s’ha reconvertit en popstar amb totes les peculiaritats i zero fucks. Prioritise Pleasure és el seu segon disc – un conjunt de cançons punyents, enganxoses i eclèctiques que pinten una imatge clara i vívida de qui és Taylor com a persona, com a dona.
Gallant – Neptune
El “comeback” (pun intended) de Gallant és un retorn a l’R&B de finals dels noranta i principis de segle. Amb Neptune s’allunya de les tendències del moment i reforça el que fa única la seva música. Gallant sona increïble sobre beats d’alta qualitat amb guitarres i tambors esporàdics. Les melodies són irresistibles i refrescants. Què més podríem demanar-li?
Majid Jordan – Wildest Dreams
També volia destacar el nou àlbum del duo Majid Jordan, que segueix traient bop rere bop en aquest pop de sintetitzadors i tambors eclèctics. Wildest Dreams és potser la continuació més directe del ‘Hold On, We’re Going Home’ que van compondre per Drake fa mil anys, però també té un parell de sorpreses acústiques i més R&B que acaben d’arrodonir un disc divertit i complet.
Nick Jonas – Spaceman
2021 també ha sigut l’any on hem tornat a tenir un bon projecte de Nick Jonas. La reinvenció ara passa per l’R&B i el pop orgànic i de la mà de Greg Kurstin ens presenta un disc, amb transicions increïbles, que encaixa a la perfecció amb el seu falsetto. Spaceman és una autèntica sorpresa que, tristament, ha passat molt decepercebuda tot i tenir grans temes com ‘2Drunk’ o ‘This Is Heaven’.
Tinashe – 333
Per descomptat a un llistat d’àlbums meu no puc deixar d’incloure Tinashe. Després de l’exitós i independent Songs for You, Tinashe va tornar a l’estiu amb 333, la seva proposta més experimental des de… Nightride (o inclús els mixtapes). És estiuenca, diversa i gairebé free-form. Un altre gran afegit a la discografia d’una artista que molts donaven per morta després del fracàs del seu contracte amb RCA i que la carrera independent li ha donat ales.
Billie Eilish – Happier Than Ever
El debut de Billie Eilish va ser un disc definidor per la seva carrera, i probablement també per a l’indústria en general, però a mi mai m’ha acabat de captivar. Happier than Ever fa dos passos endavant, sent molt més autèntic i atrevit – no necessàriament per tenir més beats estranys o per crear subgèneres, sinó per explicar veritats (en part de la vida post-fama post-debut, però sempre amb empatia i deixant la porta oberta emocionalment).
Gracie Abrams – This Is What Feels Like
He debatut si incloure aquest àlbum o no ja que com a disc no em diu molt. Té diverses cançons que sobren i no és precisament revolucionari. Però el que m’agrada, m’encanta. Gracie Abrams retorna amb un miniàlbum que condensa el millor del seu songwriting i veu. Talls que recorden a la Taylor de folklore com ‘Rockland’, ‘Hard to Sleep’ o ‘Camden’ li encaixen a la perfecció i posen èmfasi en les seves capacitats com a narradora emotiva, mentre que els moments més elèctrics com ‘For Real This Time’ creen un segon camí al trencall per l’artista. Promet, tot i que encara no hi és.
Halsey – If I Can’t Have Love, I Want Power
Halsey ens entrega el seu disc més Halsey. Sembla paradoxal, però tenir uns únics col·laboradors per al projecte (Trent Reznor i Atticus Ross) ha fet florir una Halsey afamada, que lluita cada segon d’aquest àlbum per demostrar-nos que ho val (ja ho sabíem).
Fred again.. – Actual Life 1
Actual Life (April 14 – December 17 2020), el primer disc de Fred again.., és un regal de quarantena que utilitza fragments de veu de coneguts i desconeguts per crear house real. El millor moment del disc és ‘Me (Heavy)’, una balada que trenca la monotonía dels samples per sempre.
Banoffee – Tear Tracks
Una col·lecció de pop trist embrutat per una honestedat que es trasllada als instrumentals i embruta la veu de Banoffee amb autotune. Cada cop que l’escolto m’agrada més, i crec que encaixa molt més amb l’artista que l’anterior disc (que ja vaig disfrutar molt).
Wet – Letter Blue
La banda es recomposa per un tercer disc que se sent reboot. Recupera l’essència esparça del primer disc, amb la seva barreja idiosincràtica de gèneres, però també experimentant amb estils nous. És una escolta fàcil i reconfortant però exquisitament produïda i escrita.
Cosha – Mt. Pleasant
Un altre disc que he debatut si incloure perquè com a àlbum em va decebre força quan va sortir, després d’enamorar-me tots els singles que Cosha havia tret prèviament. Però el cert és que escoltant-lo pel que és, amb orelles noves, Mt. Pleasant és deliciós. La cantant es mou per les 8 cançons de l’àlbum amb una fluïdesa espectacular, conseguint petits balls pel camí.
Erika de Casier – Sensational
Tot i que reconec haver-lo començat a escoltar a final de l’any, Sensational (el nou disc d’Erika de Casier, que ja vaig incloure al llistat del 2019 és un imprescindible per als amants de l’R&B contemporani. El trobo encara millor que el debut, encara que de primeres pugui semblar massa homogeni, les cançons tenen més subtileses que mai, i hi ha un parell de moments en producció que són clarament un esglaó amunt del que estava fent l’artista fa uns anys.
