Els 35 àlbums del 2019
Si algú només segueix el que escric en aquest blog, és possible que aquest any s'hagi qüestionat més d'una vegada si segueixo viu (suposo que és obvi que sí, però per si de cas recordo que podeu comprovar-ho seguint-me a LinkedIn – perquè sí, ara sóc *that bitch*).
No he escrit pràcticament res i quan ho he fet ha sigut per parlar d’uns auriculars que mesos més tard em van robar al gimnàs (no sé si és més sorprenent que vagi al gimnàs o que me’ls robessin i me’ls tornés a comprar) i de l’ordinador que vaig muntar a l’estiu. En fi, que no he escrit sobre música al blog, perquè he tingut poc temps, encara menys ganes, i també perquè ja ho estava fent –també molt de tant en tant– a YourPopShot, que és el compte d’Instagram en anglès que he començat aquest any. Això vol dir que he tingut poca oportunitat de pensar en quins han estat els àlbums més importants de l’any, i escriure’n sempre ha estat per mi una part important de tot aquest procés i activitat de gaudir de la música. No sé si n’he gaudit menys aquest any perquè no n’he escrit, viceversa, o les dues –probablement això–, però és una merda.
L’altre dia estava escoltant el primer disc de MUNA, que va sortir fa una mica més de dos anys, i hi estava pensant. He passat per moltes etapes amb aquest disc, i tot i que no sempre l’he apreciat com l’àlbum excel·lent i imprescindible que és, crec que sempre he connectat amb ell d’una forma excepcional i molt intensa. I pensant-hi m’adonava que cap àlbum aquest any havia connectat amb mi com ho havia fet About U, i que de fet, 2017 (i 2016 i segurament 2015) havien estat anys molt prolífics en aquest sentit – estaven plens d’obres que havien configurat qui sóc, que m’havien sacsejat emocionalment, cosa que no puc dir d’aquest any. I potser és mentida i exagero, i potser també és el pas del temps, i potser ha estat només un mal any musicalment per mi per x motius que poc tenen a veure amb la música i molt amb mi (sí), però no puc ignorar una certa falta d’entusiasme que, junt amb els meus problemes a les orelles (long story short, ningú sap què és però tinc pressions estranyes sempre i estic incòmode en general i especialment concentrant-me en l’oïda), ha fet que escoltar música recurrentment no hagi estat de les meves activitats preferides el 2019.
Tot això per dir que, malgrat “tot això”, hi ha hagut un conjunt d’àlbums que m’han tocat, emocionat, inspirat, i agradat suficientment com, un any més, posar-me a escriure un article recollint-los. Si alguna cosa ha demostrat aquest 2019 és que no ho faig perquè l’any passat (i l’altre, i l’altre, i l’altre) ho vaig fer – si ho estic escrivint ara és perquè aquests àlbums s’ho mereixen, i això ja diu molt de la seva qualitat i humanitat.
Mencions honorables
En aquesta secció sempre menciono alguns àlbums que no he volgut incloure a la llista per qüestions estètiques (en aquest cas, 35 era més maco que 38) i/o per raons qualitatives (estan un esglaó per sota dels que sí han entrat a la llista). Aquest any s’han quedat fora però reben menció:
- Post Malone - Hollywood’s Bleeding
- Bon Iver - i,i
- Palmistry - Afterlife
Ara sí, comencem amb la llista!
Flume – Hi This Is Flume
Flume sempre ha tingut les dues vessants, una més experimental (i instrumental) i una altra més comercial i poppy. Aquest any l’australià les ha cultivat per igual però per separat. Per una banda ha tret un grapat de singles amb artistes com Vera Blue i per una altra aquest mixtape titulat Hi This Is Flume que enllaça beats wonky hipnòtics un rere l’altre. La cançó amb JPEGMafia és un dels talls més destacats.
Mark Ronson – Late Night Feelings
Aquest àlbum em continua fascinant i impressionant com el primer dia. És un disc de productor, amb veus col·laboradores com Lykke Li, Camila Cabello, Angel Olsen o King Princess, però aconsegueix tot el que cap disc de productor mai aconsegueix. Per una banda, deixa clar l’estil i talent de Mark Ronson, sempre entre la producció pop retro i la contemporània, amb un excel·lent gust pels detalls instrumentals. Per una altra, porta moltes veus diferents –tècnicament diferents– i les fa sonar coherents. No és fàcil: tots sabem com sona Lykke Li o com sona Miley Cyrus, però fer la producció vocal de les seves veus en un disc amb tantes d’altres no és gens fàcil. El mixing i el mastering també són impecables, i si ho sumes amb un songwriting exquisit, et surt un dels millors discs pop de l’any. Compte amb YEBBA, que la seva “Don’t Leave Me Lonely” promet moltíssim!
Sabrina Carpenter – Singular (Act I i Act II)
Si esteu buscant una popstar emergent, hauríeu de tenir controlada Sabrina Claudio. Aquest any ha tret dos miniàlbums plens de temes irresistibles que tot i que recorden massa a les seves contemporànies (es nota que algú és fan d’Ariana Grande) sovint les aconsegueix igualar o fins i tot superar. Bop after bop, que dirien.
Blackbear – Anonymous
Després del fallit Cybersex, Blackbear torna amb el seu segon àlbum sota Interscope Records. Ha quedat una mica eclipsat per la que és la seva gran cançó de l’any, “Hot Girl Bummer” (que posarà al seu proper projecte), però la veritat és que Anonymous és un disc molt notable, que barreja R&B, hip-hop i pop com cap altre disc ho fa aquest any. La producció és elegant i un pèl més subtil del que ens té acostumats, mentre que les lletres reflecteixen la nova vida sòbria del cantant.
K.Flay – Solutions
La transició de pop rap a pop rock no la veia a venir tothom, però per descomptat que jo l’he gaudit moltíssim. El disc de K.Flay d’aquest any és concís però punyent, amb col·laboradors com CJ Baran, Joel Little o Tommy English a la coproducció. Si busques un disc rebel, queer, amb especial atenció per la salut mental i dificultats molt contemporànies, Solutions pot ser la teva… solució. (Perdó.)
Erika de Casier – Essentials
Reconec que no tenia ni idea de qui era Erika de Casier abans d’escoltar aquest àlbum, però Essentials –com diu el seu títol– té tot allò necessari per conèixer-la per primera vegada. Si sou fans de l’R&B, aquest és un projecte imprescindible ple de cançons subtils, etèries, però amb el punt just de ritme.
SAKIMA – Project Peach
El primer mixtape del britànic SAKIMA és, en la meva opinió, el seu millor conjunt de cançons fins ara. Curt, cohesiu i ple de grans cançons, pels amants de l’electro-pop masculí. SAKIMA –que produeix, escriu i canta– continua sent una de les veus més interessants del panorama independent britànic, i aquest mixtape, malgrat no haver tingut gaire reconeixement, n’és una altra prova.
Maggie Rogers – Heard It In A Past Life
He de reconèixer que de primeres el disc de Maggie Rogers em va decebre una mica per ser tan monòton. Deixava enrere l’indie pop folk dels primers singles per un so més contundent i sòlid, i estilísticament molt més pop. Amb guitarres i sintetitzadors, però amb intencions molt diferents (suposem que per això va començar a treballar amb Greg Kurstin, arruïnador de carreres pop professional). Sorprenentment, amb els mesos he superat aquesta fase de negació i he començat a apreciar les cançons pel que són: molt bones. “Retrograde”, “Overnight”, “Light On”, “Back In My Body”… El disc està ple de grans moments que si al proper barreja amb més talls de l’estil d’“Alaska” o “Dog Years”, el resultat pot ser encara millor.
Blood Orange – Angel’s Pulse
Escrivint aquesta llista m’adono de quants “mixtapes” bons han sortit aquest any. És perquè hi ha més artistes bons traient mixtapes? És perquè per fi estan fent mixtapes bons? O és perquè són els àlbums bons de tota la vida que ara, per algun motiu, anomenen mixtapes? Potser una barreja de les tres, perquè Angel’s Pulse té elements que el diferencien del típic album de Blood Orange. Per començar, té molts més col·laboradors –des de Tinashe fins a Toro y Moi, passant per Joba de Brockhampton, Arca o Justin Skye–. Alhora, té un ritme especial, tallant les cançons en moment inesperats i no deixant gairebé pauses. En aquest sentit, i també pel tipus d’instrumentals pels que navega Blood Orange aquí, em recorda a l’Endless de Frank Ocean. No ho dic a la lleugera, crec que Dev ha trobat quelcom especial a Angel’s Pulse, i tinc moltíssimes ganes de veure si es projecta al proper disc de l’artista.
Clairo – Immunity
El debut de Clairo m’ha fet entendre què veuen els altres en ella. Produït totalment per Rostam (que ja sabeu que no és sant de la meva devoció), barreja indie pop amb r&b, synth-pop i fins i tot tambors trap. La veu de Clairo és el que ho ajunta tot, estenent el seu estat d’ànim calmat i introspectiu sobre els instrumentals pedestres de Rostam, que a sobre tenen un mixing gens lluït, ple de clipping i en general molt per sota del volum de la veu. Sembla una recepta per al fracàs, però és el contrari. Immunity és immune a les seves carències i les aprofita per sonar encara més autèntic i proper.
Huntly – Low Grade Buzz
A part de tenir una de les millors portades de l’any, el disc de Huntly és un dels grans descobriments de l’any per mi. Els australians poden recordar a bandes com Kllo, Tei Shi o Marian Hill, amb influències que van des del drum-and-bass a l’R&B dels 2000. El seu eclecticisme no els fa distants, al contrari.
Dorian Electra – Flamboyant
Després de molts anys traient singles sense rumb aparent, Dorian Electra ha demostrat aquest any que la seva visió artística és de les més potents del panorama underground pop nord-americà. La seva sensibilitat melòdica és indubtable, el seu gust per instrumentals PC Music-esque claríssim, però el que realment ven aquest projecte és la creativitat i enginy de Dorian Electra per parlar de temes complexos com sexualitat, identitat i rols de gènere, política i amor de forma desenfadada però punyent.
Brigitte Laverne – Disco China
La catalana Brigitte Laverne s’ha reinventat aquest any amb un disc que abandona lleugerament el synth-pop en anglès de l’anterior Wasted per afegir rifs de guitarres (barrejades amb sintetizadors, això sí) a l’equació. Disco China és alhora el seu millor conjunt de cançons fins ara, amb hits en potència com “Te crees muy eterno” o “Culpable y feliz”.
Kim Petras – Turn Off The Light
Ajuntant l’EP que va treure el Halloween passat amb la seva continuació, Kim Petras ha llançat un dels discs pop més creatius i terrorífics dels últims anys. Els instrumentals densos en sintetitzadors semblen trets d’una pel·lícula de terror, mentre que les seves lletres reflecteixen la fina línia entre el gènere i el camp.
Putochinomaricón – Miseria Humana
El segon miniàlbum de Putochinomaricón és segurament el projecte menys polit de tota aquesta llista. Per començar, no és gens cohesiu sonorament: en una cançó fa un homenatge al PC Music de Charli (amb referència a la pròpia lletra i tot) i en una altra fa indie pop espanyol en piano. Per continuar, moltes de les cançons no estan desenvolupades: tenen un verse, un chorus i després ho repeteixen tal qual un parell de vegades fins que la cançó s’acaba. Amb tot, està a la llista. I és que després d’escoltar una vegada i una altra Miseria Humana no puc dir que no gaudeixi d’aquest caos, d’aquesta varietat de contingut que no només entreté sinó que també demostra el gran talent que té l’artista, capàs de marcar-se un “Doble Tic Azul” (bop) i després una balada à la “Liability” sense despentirnar-se. Miseria Humana m’agrada per sobre de tot pel potencial que deixa veure. Espero, però, que el proper projecte estigui més acabat, sigui més cohesiu i si pot ser un pèl més llarg també.
Tami T – High Pitched and Moist
Un dels afegits més recents a la llista, i no precisament perquè desconegués de l’existència d’aquest disc. És un projecte força especial, per la càrrega emocional de les lletres, per la barreja sonora d’’electro-pop amb bubblegum bass i house i més que té (la resumia com The Knife / Fever Ray + Hannah Diamond, però és molt més), i per ser un àlbum produït, escrit i cantat per Tami T i exclusivament Tami T. Si us l’heu perdut, no sigueu com jo i escolteu-lo ara i no d’aquí 10 mesos.
Cub Sport – Cub Sport
És difícil vendre aquest àlbum sense mencionar altres artistes, perquè probablement no heu sentit a parlar mai de Cub Sport (a no ser que sigueu australians, perquè pel que tinc entès sonen bastant al seu país natal). Són un grup de synth-indie-pop que agradarà a fans de Blood Orange, Troye Sivan, The Weeknd, entre d’altres. Està ple de cançons sobre estar enamorat (la parella del cantant és un membre de la banda), tornades molt enganxoses i en general bons vibes. A Line of Best Fit hi ha una review bona que parla del disc molt millor que jo ho puc fer.
Tessa Violet – Bad Ideas
No és gens habitual veure un àlbum pop fet gràcies a un Patreon. És el cas de Bad Ideas, el nou disc de Tessa Violet. No és revolucionari en cap sentit, però és sorprenentment molt consistent i està ple de temes genials. Des del “Bored” que podria convertir-se en himne d’una generació fins a l’electro-pop instantani de “Crush”.
Sir babygirl – Crush on Me
Va sortir a principis d’any i és fàcil oblidar-se’n, però Crush on Me segueix sent un dels àlbums més on your face que he sentit aquest 2019. Té una mica de tot —electro-pop, noise-pop, synth-pop— i destaca per les seves lletres queer plenes de sentit de l’humor i teatralitat. No deixa indiferent.
Alice Merton – Mint
És gairebé impossible escriure sobre l’àlbum de debut d’Alice Merton sense mencionar el seu single “No Roots”. L’èxit i l’aclamació crítica d’aquesta cançó va ser una sorpresa a la indústria musical actual per dues raons: no intenta integrar-se a cap llista de reproducció de Spotify i es va publicar sota el segell discogràfic propi de Merton. Mint, l’àlbum que presenta “No Roots” i els singles “Funny Business” (la meva cançó favorita de tot el disc) i “Why So Serious”, segueix un recorregut similar: música pop alternativa amb hooks extremadament enganxosos, instrumentació de rock pop orgànica i algun moment neo disco aquí i allà. Mint brilla al departament de singles, però també funciona com una gran col·lecció de temes, des de la cançó que obre el disc i recorda a HAIM “Learn To Live” fins als personals “2 Kids” (atenció, fans d’Amy Shark!). Mint és un triomf total de Merton, fet en petit comité, però té gana d’èxit mundial.
Nina Nesbitt – The Sun Will Come Up, The Seasons Will Change
Si creieu que la part més important de la música pop és la composició, escolteu el nou disc de Nina Nesbitt. Es tracta d’una classe mestra del songwriting, des de les seves lletres més entranyables i detallades fins a la manera com cada línia s’enganxa sense adonar-se’n. Amb cançons com “The Moments I Missing” o “The Best I Ever Have”, ja sabíem que Nina havia dominat les cançons mid-tempo, però a The Sun Will Come Up mostra com pot funcionar el seu estil en un tall inspirat els anys 2000 (“Loyal To Me”), un bop contemporani (“Somebody Special”) o fins i tot una balada (“Last December”), sense haver de sacrificar mai la captura. Tot i que la composició de cançons és clarament el més destacat del disc, la producció i la producció / mixing vocal (infravalorat) també són excel·lents: combinen elements electrònics amb tocs més orgànics d’una manera molt minimalista, recordant l’anterior EP de Nina Nesbitt Life in Color i algunes cançons de Modern Love. The Sun Will Up Up, The Seasons Will Change és un triomf refrescant, especialment al Regne Unit, on la majoria dels àlbums pop corrent solen tenir crèdits de producció i songwriting de les mateixes tres o quatre persones (parlo de tu, Mark Ralph).
Chromatics – Closer to Grey
El nou disc de Chromatics també s’inspira en el terror cinematogràfic, en aquest cas concretament al giallo italià. Amb sintetitzadors barrocs i misteriosos envolten el seu dream-pop habitual, permetent-se deixar totes les cançons més mogudes pel primer terç del disc i poc a poc obrir un món molt menys directe i més eteri. T’envolta, és hipnòtic, produït immaculat i amb covers eclèctiques i molt ben executades (de les dues, la meva preferida és òbviament la versió de vuit minuts de Jesus & Mary Chain’s “On The Wall”, tot i que amb els mesos he anat trobant l’atractiu de la de “The Sound of Silence” que obre el disc).
Broods – Don’t Feed the Pop Machine
Un dels discs pop més infravalorats i ignorats de l’any, seguríssim. El duo torna amb un disc que consolida tot allò après del seu primer àlbum –que segueix sent el favorit dels fans– i el seu segon –que clarament apuntava al pop comercial– i ho capgira en un dels millors exercicis meta del 2019. Don’t Feed the Pop Machine pot ser una autocrítica pel gir accessible que la banda va fer en el seu anterior projecte, però veient com sona aquest nou (segueix sent clarament pop), és evident que està parlant d’una cosa superior, en l’era dels algoritmes i les playlists homogènies. El disc de Broods ho és poc d’homogeni, entre els seus contemporanis i entre les seves pròpies cançons, canviant d’estil i d’influències amb una facilitat sorprenent. Synth-pop del bo amb regust analògic i propulsió escandinava tot i ser neozelandesos (l’Escandinàvia dels països anglosaxons).
Terror Jr – Unfortunately, Terror Jr
Oblideu-vos d’Ariana Grande, Terror Jr és l’artista pop més prolífic dels darrers anys. Això és important ressaltar en una època en què la consistència i l’exposició són una clau per a l’èxit a la indústria musical. Però, encara més important que això, Terror Jr ha estat un dels projectes més innovadors dels darrers anys, administrant la seva dosi peculiar de subversió electro-pop de formes molt diverses. El més recent és el seu àlbum de debut, després d’un disc de tres EP que ens va donar èxits com “Three Strikes” i joies subestimades com “Sweatpants”, “IDWT” i “Fight and Fuck”. El duo s’acosta al format de l’àlbum gran pop amb un so més èpic, contemporani. Ni tan sols una cançó segueix exactament la seva fórmula original (bona part popularitzada per Felix Snow, membre original de la banda, que la va deixar en algun moment durant la trilogia de l’EP), però Terror Jr aconsegueix tot i així portar la seva veu i les seves lletres reflexives sobre instrumentals de col·laboradors externs, des de Joel Little de Pure Heroine i els productors del “Despacito” fins a productors de l’escena underground digital.
FKA twigs – Magdalene
El retorn de la britànica ha estat un dels més aclamats de l’any sens dubte. Jo sempre he sigut particularment fan del seu EP M3LL15X, per com barreja so experimental amb R&B, electrònica i art pop accessibles. La seva diversitat d’estat d’ànim i so en tant poques cançons em sembla un miracle infravalorat, ja que sovint es parla d’LP1 com la seva gran obra. Crec que això ha canviat, i Magdalene li ha pres el relleu. Gustos aliens no compartits a banda, el nou disc de Twigs comparteix relativament la brevetat i diversitat de l’EP tot i ser un àlbum (9 cançons), i tot i que no m’agraden decisions importants de producció, songwriting i mixing, crec que és un dels projectes més interessants de l’any. Talls com “Sad Day”, “Mary Magdalene” o “Cellophane” demostren la capacitat immensa de Twigs per escriure sentiments profunds de la manera més òbvia però “mai ho havia pensat així” possible. La seva veu segueix sent la millor venedora de cançons, i tot i que s’embruta constantment en reverb, autotune i altres efectes, segueix protagonitzant les composicions. A més, comptar en un sol disc amb gent tan inesperada com Nicolas Jaar, Benny Blanco, Noah Goldstein, Arca i Jack Antonoff mereix un reconeixement. Probablement la millor A&R de l’any (i dels altres anys en què ha estat preparant el disc).
Tove Lo – Sunshine Kitty
Ja ho he dit un parell de vegades, però Tove Lo és una de les grans compositores de la dècada. Period. La sueca ha aconseguit el que tots els artistes volen: desenvolupar un estil d’escriptura, vocal i instrumental propi que et faci reconèixer una cançó seva instantàniament però alhora que permeti suficient evolució i canvi per crear una discografia coherent però duradora. Sunshine Kitty és la prova que tot això és cert amb ella. El títol, com habitualment amb Tove Lo, és tot un encert. Realment sona com el seu disc més assolellat, amb instrumentals lleugers i agradables, fins i tot quan parlen de traïció i desamor (“Glad He’s Gone” o “Bad as the Boys”, que van ser singles). Hi ha moments que òbviament recorden a la Tove Lo de Lady Wood o inclús Queen of the Clouds, com la hipnòtica i sexy “stay over” o l’ensucrada i triomfant “Anywhere u go”, però sempre amb el punt just de canvi per sonar fresc. La tracklist és una delícia, enllançant cançons amb ritme (el duet d’“Are U Gonna Tell Her” i “Jacques” és especialment inspirat) i producció diversa però francament perfecta (els hi-hats convertits en sintetitzadors de Ian Kirkpatrick a “Really don’t like u són una de les altres genialitats de l’any). Tove Lo està en ratxa, i crec que si alguna cosa ha demostrat després de quatre àlbums pop de notable alt com a mínim és que no ningú és tan bona fent el que fa com ella mateixa.
MUNA – Saves the World
Obria aquest article lamentant com cap disc m’havia impactat tant com el primer de MUNA, així que ja us podeu imaginar que el nou disc de MUNA no és un dels meus àlbums pre… OH WAIT. Sí, sí que ho és. No és tan bo com el primer, però déu n’hi do. També és un d’aquells discs que amb els mesos m’ha anat agradant més, i és que les tres nord-americanes han canviat lleugerament el seu so, afegint Mike Crossey com a co-productor, i incorporant més guitarres a canvi de sintetitzadors. Això li dóna més diversitat al disc –una de les crítiques del primer– i permet mostrar més cares del songwriting (que segueix sent excel·lent, amb frases lapidàries cada dos per tres, especialment als inicis de les cançons), i tot i que no totes les pistes m’encanten, n’hi ha moltes que em flipen. “Stayaway” és un himne; una genialitat de composició (la successió de “si faig això, passarà això, i si passa això, acabaré pensant en tu” és una passada) que em fa sentir coses que ningú més des del primer de MUNA em feia sentir. “Never” és una altra obra mestra, una brutalitat de sintetitzadors in crescendo que et deixen amb la boca oberta. “Pink Light” és un dels talls més bonics estèticament, amb una tornada clàssica MUNA i uns rifs de guitarra que recorden als millors moments de LANY i The 1975 (lògic, comparteixen productor amb els primers). I després tenim el tancament, la llarga i trista però molt recompensant “It’s Gonna Be Okay, Baby”, on la cantant de MUNA fa un repàs als seus últims anys de vida, passant per tots els moments més baixos que et puguis imaginar, animant a un reflex del mirall. És un moment reconfortant al final d’un disc no precisament torturat (el primer ho era més, crec) però amb molts alts i baixos. I suposo que això és conscient i suposa un reflex de la vida de les integrants de MUNA des del llançament del seu debut.
Lana del Rey – Norman Fucking Rockwell
Fa dos anys, quan Lana del Rey va treure Lust for Life, vaig posar el disc al número 42 de la meva llista de millors àlbums de l’any. Vaig escriure: “Una altra sorpresa del 2017: m’ha agradat de principi a final un disc de Lana del Rey. La nord-americana ja està fora del focus del hype que tenia fa uns anys, i això li està permetent fer discos més complexos, introspectius i madurs”. I això ho ha fet – Norman Fucking Rockwell agafa el relleu de la segona meitat d’aquell disc i li treu capes per deixar-li només allò essencial. Els instrumentals són sorprenentment minimalistes i orgànics, sonen lliures i fluids com cap mai abans ho han fet. Fins i tot hi ha moments de pura psicodèlia, com els múltiples minuts instrumentals de l’enorme “Venice Bitch”, i altres de piano despullat, com a un dels meus talls preferits de tot l’àlbum, “Love song”. Lana tracta temes recurrents en la seva discografia amb més agudesa i sentit de l’humor (tot l’humor que es pot tenir en aquest món en decadència pre-apocalíptic que ens pinta) que mai. És admirable com Lana aconsegueix escriure des del present més present –el 2019 de Twitter, Instagram i la cultura pop en general– temes i missatges atemporals, amb el punt just d’ironia, crítica i autoconsciència. Alhora, les melodies han pujat de nivell, recolzant-se en el melanconisme de Jack Antonoff per crear tornades enganxoses de frases cantades a mitja veu. Aconsegueix que allò complex sembli fàcil i que tot i ser un àlbum llarg, dens i expansiu, ens quedem amb ganes de més. Senyores i senyors, Lana fucking del Rey.
Cashmere Cat – Princess Catgirl
Mai he estat gaire fan de l’àlbum debut de Cashmere Cat. Tenia aparicions estel·lars de cantants pop d’èxit com Ariana Grande o The Weeknd, però no era suficientment interessant a nivell de producció ni suficientment enganxós a nivell de composició. Per sort, Princess Catgirl` no hi té res a veure. Per començar, aquí no hi ha features. Sí que hi ha veus convidades, com Kota Banks o Tory Lanez, però no es mencionen als títols de les cançons i les seves veus són en la seva majoria alterades perquè no se les reconeguin. Només un fan extrem de Tove Styrke podria identificar-la a la fantàstica “Emotions”, per exemple. Aquest fan sóc jo. A més, Cashmere Cat ha donat una volta al seu món instrumental, expandint-se cap a l’entorn PC Music sense perdre les seves arrels de wonky i future bass. El mixing és anti PC Music, per exemple – prioritza ser cru i directe, en comptes de cristal·lí i perfecte. El personatge de “Princess Catgirl” que d’alguna manera interpreta Cashmere Cat en aquest àlbum es presta a interpretacions interessants sobre la feminitat i la performance, encara que alguns li hagin tirat l’etiqueta de furry i hagin passat a la següent cosa. Talls com “Watergirl” són pura genialitat a nivell de construcció sonora, amb sample de Christina Aguilera inclòs. Una petita joia de menys de 20 minuts que en un món just es veuria com el futur més avantguarda i eclèctic del pop.
Aries – Welcome Home
És estrany recentment que em trobi un àlbum que sigui realment addictiu. Potser estic obsessionat amb alguna cosa durant un parell de dies, però acaba passant amb un parell de dies. No és el cas de l’àlbum debut d’Aries (no confondre amb una banda d’aquí que es diuen igual; ell és nord-americà). Aries és un cantautor, raper i productor DIY conegut pels seus bangers d’emo trap frenètics i poc convencionals. En aquest àlbum, en crea un rere l’altre, i en destacaria alguns com el melancòlic “SAYONARA” o l’himne “RACECAR”. Aries és especialment bo escrivint tornades que se’t queden impregnades al cap, però la producció –el motiu pel qual era famós a YouTube– és igual de satisfactòria, canviant les coses en els moments adequats, de manera que els ritmes sonen sempre frescos i emocionants, tot i que les similituds entre cada cançó són cada cop més evidents al llarg del disc. WELCOME HOME és breu i concís, i això ajuda. És un conjunt coherent i emocional de bangers que et deixen amb ganes de més.
Ecco2k – E
Un altre dels descobriments de l’any. Ecco2k és una de les figures més enigmàtiques del col·lectiu Drain Gang (al qual també pertany Yung Lean, del qual crec que vaig escriure aquí fa bastant temps. Com que mai m’havia cridat especialment la veu de Yung Lean (ni les seves lletres), vaig pensar que la resta del col·lectiu seria igual o pitjor. Però no, aquí tenim Ecco2k. Comparteix producció amb Lean perquè quasi tot el projecte està fet per artistes del col·lectiu com Whitearmor, Gud o Mechatok (també hi participa Yves Tumor amb pseudònim), i realment és sublim. Els beats són una barreja de cloud rap, art pop, r&b i ves a saber què més sobre els quals la veu d’Ecco2k —dolça, innocent, però també plena de tristesa i inseguretat— llisquen. Les tornades se succeeixen una rere l’altre sense que te n’adonis, i amb menys d’una escolta ja les estàs repetint. I aleshores és quan t’adones de les lletres, molt més profundes del que semblen a priori, i plenes de petits remordiments, dubtes existencials, i frases que trenquen l’ànim (“Wake up, happy / Wash my face in acid”, comença una). És una autèntica experiència que et submergeix en un univers propi massa addictiu, i tinc moltíssimes ganes d’explorar la discografia d’Ecco2k i companyia de nou amb més calma (per exemple, va treure un altre disc aquest any conjuntament amb Bladee i Thaiboy Digital que a priori m’agrada força).
Tinashe – Songs for You
Després d’un parell d’anys tumultuosos, Tinashe ja és independent. No va importar que fos una de les pioneres de l’R&B contemporani alternatiu que tant de moda es va posar, ni que produís, cantés i escrivís amb la mateixa facilitat que et preparava i ballava una coreo pel videoclip de la mateixa cançó, ni que tingués una fanbase fidel i dedicada, ni que hagués desenvolupat una estètica cohesiva tot i les múltiples limitacions de llançaments que la discogràfica li imposava… A RCA, Tinashe no tenia futur. Així que va aconseguir marxar, i menys d’un any més tard la tenim aquí amb Songs for You, un àlbum de més de cinquanta minuts de material que demostra per què portem tants anys enamorats d’ella. Songs for You és una victory lap d’èxit rere èxit, amb la seva dosi justa de balades i moments emotius. “Know Better” és el centre del disc, una de les peces més llargues de la discografia de Tinashe i una altra prova (i ja en porta moltes) del seu talent polifacètic. A Songs for You, Tinashe no només sona millor que mai sinó també més feliç i alliberada. No vull quedar cursi però crec que el “you” del títol no és per als fans sinó per a ella. Ho necessitava.
Caroline Polachek – Pang
Poc ens pensàvem que l’exmembre de Chairlift tornaria aquest any amb un dels AOTY més evidents. Reconvertida en una pop star molt poc convencional, Caroline Polachek s’ha aliat amb gent com Danny L Harle (PC Music, Charli XCX) i Daniel Nigro (Carly Rae Jepsen, Conan Gray, Sky Ferreira) per crear Pang, una col·lecció de cançons diversa en presentació però molt consistent en forma. La veu de Polachek segueix sent una de les atraccions principals, capaç de canviar de registre a mitja paraula, trencant-la entre síl·labes com si d’autotune modulat es tractés (òbviament, n’hi ha, i s’usa per accentuar les peculiaritats de la veu). El seu songwriting és diferent del que feia a Chairlift, com era d’esperar, però si us agradava la seva música anterior, és difícil que no trobeu alguna cosa interessant a Pang. Principalment perquè estilísticament –que potser és la diferència més gran entre Chairlift i Polachek com a artista en solitari– hi ha una mica de tot. La veu i sensibilitat melòdica és el que ho connecta tot plegat. Això i com de genials són les cançons: “Door”, “New Normal”, “Hit Me Where It Hurts”, “So Hot You’re Hurting My Feelings”, “Caroline Shut Up”, “Ocean of Tears”…
Charli XCX – Charli
“I’m backstage right now about to walk on and blow your motherfucking minds tonight is going to be the best night of your lives just saying so get ready to rave get ready to party get ready to vroom with your number 1 angel the motherfucking saviour of pop music Charli Xbox Charli XCX Poppers 2 it’s Charli baby whatever the fuck you wanna call me I’m here for you I’m gonna take you to heaven I’m gonna take you to the next level but before we go I just wanna say a massive shoutout to Christine and the Queens to Sky Ferreira to Troye Sivan to Kim Petras Tommy Cash HAIM to Lizzo Big Freedia CupcakKe Brooke motherfucking Candy Pabllo Vittar Clairo and Yaeji but also to A.G. Cook make some fucking noise in here come one alright alright alright well I’m about to walk on so I wanna hear you fucking scream really really really loud”.
[sona “Next Level Charli”’]
Hannah Diamond – Reflections
El debut de Hannah Diamond ha estat durant molt temps la joia de la corona de PC Music. I, com tantes coses a PC Music, això comportava també no existir — només ser una promesa i cançons filtrades, mai una realitat. Fa uns mesos, però, Hannah el va anunciar. Òbviament l’anunci va decebre els fans (típic PC Music), en aquest cas perquè la tracklist contenia només 10 cançons i la gran majoria d’elles eren singles ja llançats o inclús cançons que Hannah havia fet en directe alguna vegada i que per tant tots els seus fans hardcore ja havien escoltat mil cops.
Hannah sempre ha estat una artista molt singular malgrat formar part del col·lectiu PC Music gairebé des del principi. La seva honestedat pura la converteix en una radical de l’escena —que sovint s’ha refugiat en la paròdia o superficialitat de la música pop—. Les lletres de Hannah potser no són extremadament poètiques, i no necessàriament extenses, però aconsegueixen sempre empaquetar emocions que tallen en poques paraules molt directes, massa. Els seus primers singles —no inclosos a Reflections— com “Pink and Blue” i “Hi” reflectien emocions complexes i plenes de matisos (el retrat de la inseguretat digital de l’última no l’ha superat cap altra cançó que conegui, per exemple) en molt poques paraules. S’acompanyen de la veu de Hannah, les seves entonacions, els efectes vocals, els instrumentals, les melodies, i l’univers visual que ho acompanya tot plegat per explicar aquestes històries.
Fins ara, però, HD només havia pogut jugar a explicar-les en format single, és a dir, cançó per cançó i amb mesos de separació entre cada llançament. Amb Reflections, Hannah tenia l’oportunitat d’aprofitar al màxim el format àlbum. I ho ha fet, però a la seva manera. Mentre que la majoria d’artistes deixarien els llançaments anteriors de banda i se centrarien en crear material nou per l’àlbum, més fàcil de cohesionar pel fet de ser de la mateixa època, Hannah ha decidit ajuntar cançons velles, recents i noves en una sola peça. Té sentit — cada single seu va ser una petita “era” per a ella, acompanyant-los de vídeo, artwork, narrativa, etc. Es nota un esforç i estima per cada un d’ells, que no volia menystenir deixant-los fora del disc. Ara bé, posa en perill la qualitat de l’àlbum? En absolut.
Hannah Diamond ha aconseguit crear una coherència i ritme a Reflections utilitzant cançons que fins i tot havia col·locat en un altre ordre al seu EP Soon you won’t see me at all. No té cap mena de sentit, i tot i així funciona. El seu synth-pop futurista sona millor que mai gràcies a afegits d’última hora com la transcendental “Love Goes On”, una de les seves millors composicions que la producció de l’etern A.G. Cook (col·laborador de tot l’àlbum) eleva extraordinàriament. Greatest hits com “Make Believe” —la meva cançó d’amor preferida de la dècada— o la devastadora “Fade Away” s’ajunten a les infravalorades “True” o “Invisible” i la cover màquina “Concrete Angel”. Reflections és una col·lecció imparable de 10 cançons, gairebé 40 minuts d’amor, desamor i tot el que hi ha entremig, explicats de la mà d’una Hannah més meta que mai (l’àlbum fa referència constantment a altres lletres o títols de cançons del disc). Reflections és un miracle que tanca una època —una dècada, si voleu— de PC Music per la porta gran.
