Els 50 àlbums del 2017
No vull convertir-ho en una tradició però ja hi tornem a ser. Últim dia de l’any, últim dia per publicar la llista dels meus àlbums preferits de l’any. Porto setmanes (mesos diria) preparant-la, retocant-la, dissenyant les imatges, escrivint cada un dels petits resums que ningú es llegeix, maquetant la peça completa amb l’html limitat de Tumblr… I encara em queda escriure el paràgraf introductori? No puc més. Vosaltres esteu aquí per la llista, jo en aquest moment ja no estic per res, per tant som-hi amb la llista.
Aquest any, a diferència de la demencialitat que he fet amb la llista de singles, he decidit augmentar poc la quantitat d’àlbums que vull destacar, tot i que ho he fet (de quaranta a cinquanta). Això és bàsicament per complir un propòsit que en anteriors edicions no tenia: dues condicions — tots els discos que apareguin a la llista han de significar alguna cosa per mi i m’han d’agradar entre prou, força i molt (d’aquí més o menys l’ordre). No sé com serà a altres llistes, però aquí no hi ha tries pretensioses ni/o falses: dedico massa temps a això com per fer-ho sobre coses que no m’importen gaire. Si us llegiu un paràgraf o dos, descobriu un parell d’àlbums que se us havien escapat, o em dieu que us agraden molt les imatges d’aquest any, ja seré feliç. Gràcies per llegir-me i ens veiem l’any que ve amb la llista de millors EPs (no me n’he oblidat) i un parell de sorpreses que tinc guardades. Bon any nou!
50. HAIM – Something To Tell You
El segon disc del trio de pop rock HAIM va ser una decepció inicialment. Amb un debut tan fort, la banda no es podia conformar amb una reedició de la fórmula guanyadora del 2013. I d’alguna manera HAIM no ho han fet: a Something To Tell You s’han ajudat de nous productors com BloodPop o Rostam per construir un conjunt de cançons que basculen entre la immediatesa més absoluta (“Want You Back”) i la introspecció (“Right Now”).
49. Halsey – hopeless fountain kingdom
Tot i tenir molts dels elements que constituïen Badlands, el segon àlbum de la nord-americana Halsey, hopeless fountian kingdom, pren un nou camí: el de la qualitat. Amb l’ajut de productors com Lido, Ricky Reed, Cashmere Cat i Benny Blanco, Halsey reinterpreta la història de Romeu i Julieta a través de la seva particular lent d’alt pop, R&B i hip-hop.
48. Kirin J Callinan – Bravado
Kirin mai saps amb què et vindrà, i Bravado n’és un exemple. El segon àlbum del seductor australià és un profund exercici de male impersonation i pop impersonation, és a dir, Kirin J Callinan explota clixés i mecàniques de la música pop i els multiplica per deu amb la seva excentricitat masculina i electrònica. És un disc extremadament dinàmic, sorprenent i estranyament fascinant.
47. Kehlani – SweetSexySavage
Aquest tenia dubte de si incloure’l a la llista perquè no és un àlbum que hagi revisitat gaire al llarg de l’any. El segon disc de Kehlani és més llarg i més ric que el seu debut oficial (You Should Be Here és un dels meus projectes R&B preferits de la dècada) i això encara fa que em sigui una mica massa complicat d’entomar de cop. Amb tot, el que Kehlani aconsegueix aquí és admirable: SweetSexySavage és una mostra extensa del talent de la nord-americana, barrejant R&B contemporani, R&B clàssic i pop d’una forma sovint imitada però pocs cops replicada.
46. Rachel Platten – Waves
“La noia de ‘Fight Song’ ha tret un disc pop bo” és una frase que no esperava dir en veu alta aquest any, però 2017 ha fet de les seves (again) i aquí som. L’infravalorat Waves de Rachel Platten és un dels àlbums de mainstream pop més disfrutables que he sentit darrerament. Està ben produït, ben compost, no es pren massa seriosament a ell mateix i té una història de redempció ben aprofitada.
45. Arca – Arca
De creador estrany de beats a enigmàtic productor i d’enigmàtic productor a cantautor operàtic. La progressió d’Arca em continua fascinant, i al seu àlbum homònim demostra que encara té camí per endavant. Afegint la seva veu a l’equació, Arca recontextualitza la seva música electrònica alternativa, donant-li una profunditat emocional fins ara poc explorada.
44. SZA – Ctrl
És possible que d’aquí a uns anys me’n penedeixi d’aquesta posició, però seria poc honest col·locar-lo gairebé més amunt. L’àlbum debut de SZA és una oda R&B a l’“altra noia”, ple de moments preciosistes, producció moderna i interpretacions vocals sòlides. Emocionalment encara no he connectat amb Ctrl, però la resta hi és tota.
43. Betty Who – The Valley
El primer disc de Betty Who va ser un dels precursors d’aquesta tendència revisionista cap al synth pop dels vuitanta. El talent de Betty Who i el seu productor habitual Peter Thomas crec que no està prou valorat pels fans del pop, i tristament The Valley, el seu segon àlbum, no ha canviat les coses. Aquest és una mica més modern que el seu predecessor, i tot i que té un parell de cançons clarament pensades com a grans singles, tot el disc és molt disfrutable. “Wanna Be” segueix sent un dels millors moments musicals d’enguany.
42. Lana del Rey – Lust for Life
Una altra sorpresa del 2017: m’ha agradat de principi a final un disc de Lana del Rey. La nord-americana ja està fora del focus del hype que tenia fa uns anys, i això li està permetent fer discos més complexos, introspectius i madurs. A Lust for Life acull uns convidats musicalment molt diversos, des d’Stevie Nicks fins a Playboi Carti, però la protagonista sempre és ella.
41. St. Vincent – Masseduction
St. Vincent completa la seva transició popera amb Masseduction, probablement el nom d’un disc que més cops hem llegit malament aquest any. Tot i que el seu lirisme a vegades es veu simplificat a favor de l’accessibilitat, la visió musical panoràmica i multigènere que té l’artista li permet fer un disc amb ànima, intimitat i melodrama.
40. Partner – In Search Of Lost Time
Després del fiasco de PWR BTTM, em vaig quedar una mica orfe d’aquesta barreja de punk rock i pop rock amb lletres explícitament queers. Per sort vaig descobrir poc després Partner, una banda que barreja garage rock amb tornades pop al·lucinantment enganxoses i un sentit de l’humor que es contagia. In Search Of Lost Time és un disc a l’antiga, que continua el camí de les també canadenques Tegan & Sara, però amb una frescor i joventut que s’amaga darrere de bromes de sexe i maria.
39. Mura Masa – Mura Masa
El primer contacte que vaig tenir amb el talent fora de sèrie de Mura Masa va ser amb el seu èxit tropical “Lovesick Fuck”. Tot i això, no m’esperava que el productor londinenc pogués convertir la seva habilitat per crear instrumentals exòtics i poppys en un àlbum sòlid de principi a final, amb convidats de luxe (A$AP Rocky, Charli XCX, Christine and the Queens, NAO…) i de les millors cançons de la seva carrera . Mura Masa, el seu disc debut, és exactament això.
38. Sampha – Process
Aquest és un altre debut esperadíssim. Una de les millors veus que ha sortit del Regne Unit en els darrers anys, Sampha, ha tret enguany Process. És un àlbum que s’allunya de la comercialitat que l’artista ha aconseguit amb les seves col·laboracions amb Kanye West i Drake entre d’altres, i que es construeix amb poques peces: el piano, la veu, beats seqüenciats i un parell d’instruments extres que s’hi afegeixen quan toca. La fórmula és senzilla però massa preciosa per no funcionar. Vull destacar “Under” com una de les cançons més infravalorades del disc i d’aquest any en general.
37. Taylor Swift – Reputation
Taylor Swift ho tenia difícil per superar 1989. El seu anterior àlbum va ser el que la va convertir en l’estrella massiva del pop que és actualment, amb dos dels millors singles que ens ha ofert el gènere aquesta dècada. Amb Reputation, Taylor abraça la seva vessant més “fosca” i “antipàtica”, o el que és el mateix, capitalitza les crítiques més o menys racionals cap a la seva persona pública. El resultat és caòtic, moralment qüestionable i massa poc atrevit líricament. Com un germà bastard (i blanc) de The Life of Pablo, Reputation serà un dels àlbums que el temps posarà en un pedestal o llançarà a la paperera de la carrera de Swift, però mentrestant, que em matin si no l’he disfrutat.
36. Drake – More Life
Com d’important és la percepció. Drake no podia descansar aquest any després de la recepció irregular que va tenir Views. Amb More Life, un projecte que considera una “playlist”, Drake expandeix el seu territori de dominació musical (gran part de l’àlbum té influència britànica, des d’R&B fins al grime) mentre es consolida com a força irrevocable en dancehall i hip-hop (amb flautes de 2017 incloses). El resultat, tot i no variar excessivament del claustrofòbic Views, sona més lleuger, més divertit i més dinàmic. El canadenc segueix demostrant que és un camaleó de tendències i estils, i aquí ho demostra en més d’una hora i vint minuts. “Passionfruit” i “Get It Together” són dels meus moments preferits de l’any: quan vaig sentir el deep house de la segona pensava que em moria.
35. LANY – LANY
Que LANY són cursis ja ho sabíem: el seu gran èxit és una cançó titulada “I Love You So Bad” però només en inicials per ser cursis i guais. Però això no fa menys disfrutable el seu debut homònim. És una col·lecció de cançons idònia, amb una estètica cuidada, bona veu, instrumentals moderns i fàcils d’escoltar, i melodies enganxoses. És un disc que pots escoltar en qualsevol moment, però que funciona especialment en petites dosis.
34. Cigarettes After Sex – Cigarettes After Sex
El primer disc de Cigarettes After Sex és igual de recollit i íntim que els singles i EPs que la banda nord-americana havia tret en el passat. És pur aesthetics, sí, però dels que t’ennuvolen la vista i t’enganxen. La veu del cap de la banda té una mica la qualitat de la de The Weeknd: podria parlar de qualsevol cosa i seguiria sent sexy. I la instrumentació, tot i que bàsica, sap acompanyar-la perfectament, lluint de tant en tant (el solo de “Each Time You Fall In Love” em trastoca) però sobretot construint atmosfera. La de fumar després de follar, sí.
33. MUNA – about u
Hi ha pocs trios a la música pop, i menys de tres dones, i menys de tres dones queer. Però hi ha MUNA, i el seu debut (about u) és un dels àlbums més infravalorats del 2017, encara que Harry Styles se les hagi emportat de gira. Amb el seu peculiar estil vocal, producció sintètica de dark pop, i lletres a mig camí entre poètiques i massa directes, MUNA ha aconseguit crear un espai propi on excel·len, i tinc moltíssimes ganes de veure com ho segueixen fent.
32. Harry Styles – Harry Styles
Parlant de Harry Styles, aquí el tenim. Exmembre de la banda One Direction, Styles ha tret profit al 2017 traient no només un dels millors singles de l’any amb “Sign Of The Times” sinó també un dels millors discs. La meva relació amb el disc ha estat inconsistent: em va enamorar, després vaig passar a sentir-me indiferent i ara crec que l’aprecio més pel que és sense hype pel mig. Harry Styles ha tirat per la banda més roquera de la banda, destapant clàssics del gènere i evitant la ràdio. Tot i això, el disc és divers, enganxós i admirable per la maduresa que desprèn. I el millor: no sona com un disc de covers d’un fan (tot i que la cover de “Girl Crush” que ha fet Styles és la millor cosa que ha fet aquest any. Necessito un disc de country ja).
31. Allie X – CollXtion II
Allie X és una opstar estranya. No és precisament l’artista més fàcil de seguir: la seva música es fa esperar, ve en petites dosis i no segueix el cicle de llançaments habitual de la indústria. Però CollXtion II és una bona carta de presentació per a tots els despistats: això és un disc de synth pop sòlid, de 35 minuts de durada i amb producció moderna que beu dels vuitanta i de tendències actuals a parts iguals. A aquesta segona part, Allie X rebaixa algunes de les seves peculiaritats més estridents, construint un àlbum cohesiu i minimalista, de melodies i melodies. Hi ha alguna cosa a CollXtion I que et fa creure en el pop com a gènere i com a manera d’entendre la música. A CollXtion II, Allie X converteix aquest pressentiment en pur plaer, i el resultat es presta a l’obsessió.
30. Sinjin Hawke – First Opus
Si sou gaire de mirar llistes de crèdits, sabreu que Sinjin Hawke va ser un dels productors de “Wolves” de Kanye West. Aquest productor d’electrònica canadenc-americà ha tret enguany el seu primer treball, First Opus, i a diferència de l’altre coproductor de “Wolves”, Cashmere Cat, el seu àlbum no té cap mena d’ajuda de cantants externs. Sinjin Hawke construeix tot un disc de quaranta minuts amb samples vocals, instrumentals i un conjunt de beats que beuen del wonky, UK garage i el trap. Com qualsevol cosa que recordi a TNGHT, em puto flipa, però el mèrit de Hawke va més enllà: les melodies i composicions que crea són del més interessant, ballable i futurista que he sentit aquest any en electrònica.
29. Hey Violet – From The Outside
El debut de Hey Violet, a part de ser terriblement animat, cantable i divertit, és una prova que la personalitat dins d’aquesta indústria és a vegades encara més important que l’autenticitat del passat. La banda de pop rock s’ha reinventat amb l’ajuda d’un dels genis darrere de One Direction, Julian Bunetta, i el resultat és un dels àlbums més infravalorats de l’any: producció al dia, tornades enganxoses i un carisma millennial que poques popstars tant poc popstars tenen.
28. Terror Jr – BopCity 2 / Bop 3
El trio de Felix Snow, David Vine i Lisa s’ha superat aquest any. A finals de l’anterior van treure el seu debut, i enguany han tret una segona i tercera part. Totes dues segueixen l’estela de la primera: cançons pop amb instrumentals espartans —uns tambors, uns sintetitzadors i jocs amb la veu a les tornades, una fórmula que ha patentat a la força Felix Snow amb altres artistes com Kiiara i TYSM i que té aprenents a totes les playlists d’Spotify. Però Terror Jr, de la mà de la seva cantant i compositora, han sabut evolucionar sense perdre l’essència, ampliant la paleta d’estats d’ànims i melodies amb què treballen, i aprofundint en lletres feministes, irreverents i francament creepy. Tant BopCity 2 com Bop 3 són dels projectes pop més interessants que he sentit en els darrers anys, i consoliden la trilogia com una peça a analitzar més enllà de la seva immediatesa evident. Espero fer-ho properament en algun article.
27. Queens of the Stone Age – Villains
El retorn de la banda llegendària d’stoner rock ve de la mà del productor Mark Ronson, la qual cosa el fa sonar més sec, sense aire i directe que de costum. Tot i que el canvi sonor necessita un parell d’escoltes perquè ens hi acostumem, Villains és tot sorpreses positives. La potència de Homme i companyia segueix intacte tot i el pas del temps, consolidant la banda com una icona dins del genere. Potser Villains no passarà a la història com un dels millors àlbums de Queens of the Stone Age, però sens dubte és una de les peces de rock que més he disfrutat aquest 2017.
26. Moses Sumney – Aromanticism
Moses Sumney té una veu per caure de cul a terra. És increïble tècnicament i super única quant a tonalitat. Un cop la sents ja no vols deixar de sentir-la, sigui quina sigui la lletra, sigui quina sigui la producció de fons. A Aromanticism, el seu primer àlbum d’estudi, Sumney ens dóna una lliçó a tots acompanyant la seva veu d’instrumentació i lirisme del mateix nivell qualitatiu, creant un món d’intimitat i confessions massa bonic per sortir-n’hi.
25. Paramore – After Laughter
Quan es parla d’After Laughter sovint s’invoca la idea de “Paramore s’ha passat al pop”, i sí, aquest és el disc més pop de la banda. El passat emo i punk de la banda queda dissolt en instrumentals de synthpop, new wave i pop-rock dels vuitanta, molt més assolellats i ballables. El disc realment sona com la seva portada: divertit, acolorit i retro-modern (a part dels clàssics que recupera, el disc té moments contemporanis, agafant de les balades de Taylor Swift, els ritmes de Fickle Friends o les melodies de HAIM). Les lletres, que Hayley Williams continua cantant amb el seu ímpetu particular, són molt més fosques, però. Williams parla de depressió, inseguretats, problemes de relacions, ansietat, la pressió de la fama, entre d’altres temes. El contrast és evident i buscat. D’alguna manera, gaudir dels ritmes ballables mentre sents Hayley Williams exposar-se d’aquesta manera tan brutal fa encara més tràgica la situació personal de l’artista, i converteix el disc en una cosa encara més especial.
24. Kendrick Lamar – DAMN.
El rei del rap ha tornat aquest 2017 amb un dels àlbums més directes i menys rebuscats de la seva discografia. A DAMN. Kendrick Lamar demostra la seva habilitat per escriure des del banger més accessible fins al tall més introspectiu i espiritual, tot a través de producció excel·lent de la mà de Mike Will Made It, DJ Dahi, Sounwave i companyia. Kendrick ha fet un esforç per eliminar tot allò superflu de la seva música, quedant-se amb l’essència: storytelling, bars i beats, sigui quin sigui el tema i l’estat d’ànim que estigui tractant. És una elecció que a priori el podria fer perdre la complexitat i conceptualitat que té la seva música, però a DAMN. el de Compton segueix explicant una història (més o menys senzilla) sobre autoreflexió, destí i religió. Són temes habituals a la discografia de Lamar que ara reprèn amb l’ombra de Trump i el racisme desvergonyit tapant totes les escletxes d’esperança que To Pimp A Butterfly obria amb talls com “Alright”. DAMN. no és el millor disc de Kendrick, ni de bon tros, però és una peça d’art complicada que dóna resposta a un moment complicat de la millor manera que Kendrick sap.
23. Vera Blue – Perennial
Una altra artista pop australiana que he descobert aquest any. Perennial és el disc que Ellie Gouldin faria si tingués idees i no Max Martin, o el que és el mateix, és una barreja creativa de folk i dance pop amb la ruptura com a fil conductor. La veu de Vera Blue, les seves lletres poètiques però evidents, i les seves melodies amb el punt just de pols el converteixen en un dels millors àlbums que el gènere ens ha ofert el 2017.
22. Joey Bada\(– ALL.AMERIKKKAN.BADA\)
El karma existeix i si no que li preguntin a Joey Bada\(. El raper de Pro Era tenia previst treure el disc el mateix dia que Kendrick Lamar però, en un gest sorprenent d’última hora, *DAMN.* no va aparèixer aquella nit a l’iTunes Store. Tots els fans del hip-hop que estaven a aquella hora amb ganes de nova música van anar directes a Joey Bada\) i el seu segon disc d’estudi: ALL.AMERIKKKAN.BADA\(. Com us podeu imaginar amb el títol, és un àlbum polític de cap a peus, però Joey no l’ha fet un disc sonorament introspectiu i enfadat, sinó més aviat el contrari. *ALL.AMERIKKAN.BADA\)* inclou alguns dels instrumentals més diversos i poppy sobre els quals ha rapejat el de Brooklyn, i això el converteix en un disc dinàmic, que no es fa gens pesat tot i ser dens i clar en el seu missatge.
21. Mabel – Ivy To Roses
Mabel va néixer fa 20 anys i escaig a Màlaga, es va criar a Estocolm i des de fa un temps viu a Londres. Allà és des d’on va començar la seva carrera musical, amb el lead single “Know Me Better”, co-escrit amb Joel Pott (que també ha treballat extensament amb Shura). Des d’aleshores Mabel ha seguit traient música en forma d’altres singles, remixos, un EP a principis d’aquest any i ara un mixtape que recupera el seu gran èxit “Finders Keepers” i l’envolta de sis noves cançons, un remix i una cover del “Passionfruit” de Drake. Complicat? Una mica. Però alhora també perfecte. Ivy To Roses és la carta de presentació ideal de Mabel, una popstar à la britànica, de les que semblen guais sense haver-s’hi d’esforçar, que barreja R&B clàssic amb dancehall en una mateixa cinta sense despentinar-se. La seva sensibilitat melòdica, la seva veu emocional quan cal però sòlida de principi a final, transpiren especialment Ivy To Roses, el seu projecte més llarg fins ara, però sens dubte el més imprescindible. Mabel era una promesa fa un parell d’anys, i amb el nou mixtape pretén estripar l’etiqueta per posar-se’n una altra de més ambiciosa: estrella. Una part la té guanyada: ja sona com una d’elles.
20. Tyler the Creator - Flower Boy
Flower Boy està ple de sorpreses que no ho són ben bé del tot, des de la queerness de Tyler, The Creator fins a la seva habilitat per fer un àlbum coherent, bonic i concís. Després del distorsionat Cherry Bomb (en part precursor del nou estil de SoundCloud rap, que tan sonorament com líricament té com a referents la cruesa de Tyler i Odd Future), el raper de Los Angeles aposta per un dels seus projectes més suaus i agradables d’escoltar, consolidant les influències R&B, soul i pop que ha anat introduint a la seva discografia. Tot i comptar amb un grapat extens de col·laboradors (sobretot per cantar i crear els passatges instrumentals que li agraden tant a Tyler), ell és l’autèntic i únic protagonista de l’àlbum. A diferència d’anteriors projectes, aquí cada cop que parla, cada verse, ens dóna nova informació de Tyler l’ésser humà. I tot plegat no sembla forçat, sinó com un redescobriment, tant per nosaltres com per ell. Flower Boy és d’alguja manera un debut inspirador amb l’experiència i context d’un veterà.
19. Kelly Lee Owens - Kelly Lee Owens
Des que la vaig veure al Primavera Sound aquest estiu, he escoltat el disc de Kelly Lee Owens pràcticament cada setmana. La seva barreja d’electrònica, ambient, amb sons de la natura i la seva veu angelical és una experiència força única que l’ha col·locat a la majoria de llistes britàniques de millors discos, i amb raó. El debut de Kelly Lee Owens és imaginatiu i únic, el tipus de discos que et consoliden com una veu a seguir de molt a prop.
18. Kllo - Backwater
L’anterior EP del duo de cosins australià Kllo no em va semblar remarcable, però els singles previs al llançament de Backwater em van crear expectatives de nou (sobretot “Virtue”, una de les meves cançons preferides de l’any). Tant bon punt vaig sentir l’àlbum sencer vaig saber que tenia davant una cosa especial. Si us agrada el 2-step i l’UK garage, però també l’R&B i l’electrònica en general, heu d’escoltar-lo. La seva barreja d’estils sembla eclèctica (uns australians fent això?), però en àudio tot cobra sentit i sona realment bé. Veure’ls en directe és també una delícia.
17. Jens Lekman - Life Will See You Now
Aquest és un àlbum que és massa bo pel 2017, un disc sense cinisme, mala baba, odi ni coses problemàtiques, i alhora profundament agradable i ballable. El treball que Jens Lekman ha tret aquest any té alguns dels instrumentals més pop de la seva carrera, però sempre amb bon gust i un punt clàssic. Líricament, Lekman ens explica històries adorables, enginyoses, que fan pensar, i les acompanya d’algunes de les tornades més enganxoses que he sentit aquest any (“Wedding In Finistere” en especial).
16. blackbear - digital druglord
Puc sentir els vostres ulls rodant des d’aquí. Sí, he posat un disc de blackbear a la llista de millors àlbums de l’any. Aquest cantant, compositor, productor ha tret enguany dos projectes, el primer dels quals inclou el que s’ha convertit en l’èxit més gran de la seva carrera. Estic parlant de digital druglord (i “do re mi”), un àlbum ple d’instrumentals hip-hop/EDM, melodies molt i molt addictives, veu desgastada i modificada digitalment, i tot tipus de lletres contra els (les) ex. La mescla no és per a tothom, però mentiria si digués que digital druglord no és un dels projectes que més m’han ajudat i enganxat aquest any.
15. Sofi de la Torre - another. not me. i’m done.
Tres quarts del mateix per Sofi de la Torre. La canària ha continuat la seva discografia aquest any amb el seu primer àlbum, tot i que ella digui que no és més que un EP llarg. Sigui com sigui, another. not me. i’m done és una altra demostració de com de bé funciona l’estil R&B amb sensibilitat pop de la veu de Sofi sobre els instrumentals sintètics una mica hiphopers del seu productor habitual. A aquest disc, però, prova un parell de trucs nous, des del pop tropical de “D.G.I.T.” fins a l’R&B experimental de “U Can’t Do Easy”. Tot plegat em va agafar per sorpresa aquest any: havia escoltat la música de Sofi de la Torre abans, fa un parell d’anys, amb cançons com “19 In Mexico” o “London To Paris”, però no hi vaig connectar gaire (potser pel so massa calmat, potser per les lletres i la meva edat). L’any passat hi vaig tornar una mica amb “Flex Your Way Out” (un duet amb Blackbear) i aquest any ha estat l’obsessió completa (i la posterior identificació gairebé religiosa amb lletra de “Flex”, una línia de la qual —brutal— dóna títol al disc). Sofi de la Torre és una d’aquelles artistes que des del principi veus clarament què és el que prioritza, què és el que vol fer amb la seva música, i ja només és un tema de si això s’alinea amb els teus desitjos com a oient. En el meu cas, adoro pop melancòlit, rítmic, amb un sentit fort d’aesthetics i lletres en què em pugui identificar, i Sofi m’ho dóna tot.
14. Bleachers - Gone Now
2017 ha estat l’any d’odiar Jack Antonoff. El fill autoproclamat d’Springsteen i Robyn és un dels grans vencedors de l’any, havent produït èxits (“Look What You Made Me Do”), un parell dels seus estimats “body of work” (Melodrama, Masseduction) i un bon grapat de cançons soltes que demostren la seva expansió per tots els tentacles del pop (“Beautiful Trauma” de P!nk, “Crowded Places” de Banks, “How Do Get Back To Love” de Julia Michaels…). Però em deixo el seu gran treball, el segon àlbum del seu projecte pop-rock retro Bleachers. Gone Now no ha tingut cap èxit del nivell de “Rollercoaster” o fins i tot “I Wanna Get Better”, però és en general un millor àlbum que el seu predecessor, sobretot per la secció imbatible que té al mig de la tracklist, amb cançons com “Everybody Lost Somebody”, “I Miss Those Days”, “Let’s Get Married” o “Don’t Take The Money”. És increïble com Antonoff ha tret un dels meus àlbums preferits del 2017 i encara tinc por que al 2018 arruïni un dels meus artistes preferits (Carly i Amy Shark en tenen tots els números. Fugiu!).
13. Kelela - Take Me Apart
Aquest és un dels àlbums que m’emporto al 2018 i que espero seguir descobrint a mesura que l’escolto més i més. El debut de Kelela ho té tot i alhora res d’un debut. Take Me Apart consolida el que apuntaven ja el seu primer mixtape i el seu primer EP (dos projectes fonamentals per als gèneres que desplega). I aquí està el tema: Kelela és difícil d’encasellar, i això és una qualitat que s’ha guanyat a pols amb la seva barreja idiosincràtica d’electrònica, club music, R&B contemporani, pop… La podem comparar amb reines del soul i l’R&B com Sade o Solange però el seu afro-futurisme també l’ha portat a treballar amb la gent de Fade To Mind (Kingdom, Jam City, Girl Unit…) i Arca (FKA twigs, Björk) entre d’altres. Pel seu debut ha reunit les millors peces dels seus projectes anteriors, hi ha afegit nova gent com Ariel Rechtshad (HAIM, Charli XCX, Sky Ferreira) i ha desplegat una història sentimental completa en 14 cançons. El disc de Kelela és un assoliment en si sol, una demostració de com el futur fuig d’etiquetes i estereotips, no oblida tradicions i es reforça en la identitat personal com a segell diferencial. És difícil imaginar què farà després d’una peça tan ben executada (i tan única) com Take Me Apart.
12. BROCKHAMPTON - Saturation
Per molts fans del hip-hop, 2017 serà sinònim de BROCKHAMPTON. El grup ha tingut un any espectacular amb 3 llançaments diferents sota la trilogia “Saturation”, i ha vist com la seva popularitat s’ha multiplicat exponencialment gràcies a les xarxes socials i els múltiples vídeos DIY amb què molta gent s’ha enamorat de la boyband, jo inclòs. Tot i que d’alguna manera ja sabia que alguns membres del col·lectiu eren capaços de fer música d’una qualitat altíssima (si vàreu llegir aquesta llista l’any passat potser us va sorprendre veure-hi el nom de Kevin Abstract, un dels membres més coneguts de BROCKHAMPTON), la química coral que desprenen els tres àlbums “Saturation” és sorprenent. El grup ha demostrat que tenen potencial per durar, evolucionant amb cada llançament tot i la diferència escassa entre un i el següent. Bons raps, carisma, personalitats diverses, producció punyent i amb el toc just alternatiu… BROCKHAMPTON és, a pocs dies d’acabar l’any, un valor segur que s’ha guanyat a força bruta estar a aquesta llista. Podeu llegir més sobre Saturation i Saturation II al blog.
11. Julien Baker - Turn Out The Lights
Aquest és un disc molt especial per mi, també dels que m’emporto a l’any que ve. El segon àlbum de la cantautora nord-americana Julien Baker m’ha servit per descobrir-la a ella. El seu lead single “Appointments” (el meu single de l’any) em va agafar desprevingut, destrossant-me com cap altra cançó ho ha fet el 2017. D’aquí vaig passar a obsessionar-me amb el seu primer projecte i, quan va sortir el nou, vaig poder veure-la en directe a Apolo. Si em coneixeu (o si em llegiu) sabreu que m’agrada la música trista, que m’etiqueto sovint com a persona trista (tot i que la gent que realment m’estima em diu que no és cert) i que m’agrada fer bromes d’autoodi. Julien Baker és una mica així, però més, i de debò. A Turn Out The Lights l’artista explora més instruments i més tècniques sonores, però la paleta segueix sent limitada, i les cançons segueixen sent devastadores. Baker escriu amb una facilitat admirable de temes extremadament complicats d’exterioritzar com l’addicció, la ruptura, la depressió o la religió, i tot plegat és tan real i cru que sembla més aviat pensament que no poesia (o música). Però això no significa que no sigui un disc que dóna gust d’escoltar: la producció acompanya perfectament la veu única de Baker, les seves melodies, els seus crescendos… Ni que les cançons no tinguin frases memorables cada dos per tres (per exemple “And when I talk just taste regret / You’re everything I want / And I’m all you dread” i la tornada de “The harder I swim / the faster I sink” a “Sour Breath”). Turn Out The Lights té germans líricis i estilístics en aquesta llista, però Julien Baker, i la connexió que tinc amb ella, no.
10. The National - Sleep Well Beast
A una llista amb tant debut i tant segon àlbum també li falta el punt de maduresa d’una banda com The National. El setè disc del grup té un parell de canvis sonors respecte els seus predecessors —tocs d’electrònica repartits al llarg de la producció immaculada i en general fosca— i és més directe i menys poètic en les seves lletres, però no és un àlbum de revolució, sinó de progressió. The National segueix perfeccionant la seva fórmula prou única dins del gènere, però no de la manera que la majoria de l’indie rock ho ha fet (i s’ha quedat estancat) sinó adaptant-se al moment i a les sensibilitats, i també parlant de política quan cal (però no sempre, i sense pancartes). El bon gust i classe de The National aquest any ha estat més evident que mai, amb cançons com “Guilty Party”, el ja clàssic “Day I Die” o talls alternatius com “I’ll Still Destroy You” o “Dark Side Of The Gym”.
09. Jessie Ware - Glasshouse
Els crítics diran que Jessie Ware ha anat perdent el punt experimental que tenia al seu primer àlbum i que ja va ser trobat a faltar al segon, però serà una crítica buida i poc encertada. Si una cosa ha demostrat la cantant britànica és ser una artista camaleó, capaç de coescriure “New Man” d’Ed Sheeran, col·laborar amb Nicki Minaj a una de les millors cançons de la seva discografia (“Crying Game”) i alhora tenir un èxit propi amb la balada de casaments “Say You Love Me”. Ware és una compositora i vocalista potent, a l’antiga i a la britànica, guai per naturalesa, de les que et fan riure quan diuen paraulotes i plorar quan parlen de detalls íntims. A Glasshouse Ware treballa amb alguns dels seus productors habituals (Benny Blanco) i alguns altres de nous (Bunetta, Stint, Starmith), però la progressió no ve tant de la producció individual —que és polida, refinada i càlida, com un cafè amb llet dels bons— sinó de l’apropament que té ella. Ha sigut recentment mare, i es nota una certa calma, un enamorament cap al món i les petites coses, i tots els talls desprenen sentimentalisme sense ser excessiu, sense mai bolcar-se del tot cap a una banda o l’altra de l’estat d’ànim. Les melodies —més R&B però alhora més pop— són igual d’enganxoses que sempre, i les lletres arriben fort gràcies a la veu addictiva que té Jessie Ware. Amb Glasshouse no només obre un nou capítol vital, sinó que ens en fa partícips gràcies a la música.
08. Tove Lo - Blue Lips
L’actitud hipersexual que té Tove Lo pot allunyar algú del fantàstic dance-pop que la sueca practica. Però realment si no t’agrada que una artista femenina sigui explícita amb la seva sexualitat com tants artistes masculins ho són, potser és que no et mereixies gaudir de la música de Tove Lo en primer lloc. La reina de l’hedonisme escandinau ha tornat aquest any amb la segona part de Lady Wood, titulada Blue Lips. Jocs de paraules sexuals a part, el nou LP segueix el camí frenètic i molt ballable de l’anterior a la primera meitat, amb una barreja d’estils eclèctica que demostra la versatilitat de Tove Lo i els seus productors. A la segona meitat, però, la cantant retorna al so més calmat d’alguns talls del seu debut, donant-nos peces d’art com “Cycles”, “9th of October”, “Bad Days” o “Hey You Got Drugs?”. Tot i que aprecio molt els talls més ballables i directes, el songwriting de la segona meitat és el que m’ha fet tornar una vegada i una altra al disc. Tove Lo entén les emocions romàntiques de forma tan extrema, tan poc filtrada, que és difícil no sentir-se identificat amb cada línia meticulosament escrita.
07. Phoebe Bridgers - Stranger In The Alps
Amb el debut de Phoebe Bridgers m’ha passat una mica com em passa amb els amics — sóc poc conscient de com els necessito, i com m’ajuden, fins que miro enrere. Per sort, d’Stranger In The Alps no me n’acomiado, però ja m’enteneu. Phobe Bridgers és una cautautora de folk i indie pop que enguany s’ha estrenat en els LPs amb una col·lecció de cançons íntimes i plenes de vida; vida que no sempre és agradable de viure (“Jesus Christ I’m so blue all the time”) ni fàcil de gestionar (un dels temes recurrents del disc és, per variar, el desamor). Vocalment Bridgers té una veu força característica, i estilísticament alguns talls recorden a la senzillesa trencadora de Julien Baker (de fet van anar en tour juntes fa uns anys), però la instrumentació és una mica més desenvolupada que en el cas de Baker. Sense ser mai protagonista, la producció acompanya, amb crescendos, pianos, guitarres, en algunes més folk i melòdica, en d’altres més atmosfèrica. Són cançons tristes, amb poc optimisme a les lletres, però que sonen més com un matí de molt fred a casa i sol al carrer que no pas com pluja a fora i fred a dins (Julien Baker) ni com pluja a fora i escalfor dins (The National).
06. Alex Cameron - Forced Witness
Que quedi clar: aquest home no és per tothom. Tot i que a ell li encantaria. El segon treball de l’australià Alex Cameron el porta instrumentalment a inspirar-se en el synth-pop, new wave i soft rock de fa unes dècades, però líricament és una caricatura del present més hilarant i ofensiu. A Forced Witness, davant la nostra mirada (o escolta) de complicitat, Cameron interpreta diversos personatges masculins, des d’una víctima d’una relació abusiva, fins a un home que és infidel a través d’Internet (és una amant o un noi de Nigèria que busca estafar-lo?). També n’hi ha una sobre lligar amb noies fent-te passar per un noi de 21 anys, una sobre el porno i una altra sobre un personatge hipermasculí, homofòbic i sexista que compara amb Marlon Brando. El repertori és extens, i resumir-lo en frases atractives i sensacionalistes em sap fins i tot greu: realment admiro l’habilitat de Cameron per compondre cançons temàtiques, que aprofundeixin en dilemes candents, sense perdre l’humor i el joc que caracteritzen tot el disc. Per encara fer més gran el dilema, les tornades són addictives, complexes i fàcils de cantar alhora. La seva veu no dóna per piruetes però té personalitat i encaixa cent per cent amb el tipus de música que està intentant fer. I, a sobre, el disc dura 41 minuts i té 10 cançons — és a dir, perfecte.
05. Charli XCX - Number 1 Angel / Pop 2
Crec que no se’m podrà criticar per no haver donat suport a Charli XCX al llarg dels anys. Infravalorada per naturalesa, l’estrella del pop britànica ha trobat al 2017 un espai de comoditat lleugerament apartada del focus de la indústria, amb el llançament de dos mixtapes, un gran single i un bon grapat de features. Charli segueix el camí del seu EP Vroom Vroom —una explosió d’energia que va fer amb SOPHIE i que vaig nomenar un dels millors EPs del 2016—. La bona recepció d’aquest projecte experimental la va portar a treballar més amb SOPHIE, aquest cop afegint els convencionals Stargate a l’eqüació, per al seu tercer àlbum —un projecte que ja hauria d’haver sortit però que només hem tastat (oficialment) a través d’“After The Afterparty”, que també vaig nomenar un dels millors singles de l’any passat—. Però a principis del 2017 Charli ens va sorprendre amb un “mixtape”, un conjunt de deu cançons compostes i produïdes amb la gent de PC Music —a part de la mencionada (i adjacent al grup) SOPHIE, principalment A.G. Cook, Danny L Harle, EasyFun. A finals del 2017, Charli va repetir la jugada, aquest com pràcticament tot a dues mans amb A.G., i va treure el segon mixtape de l’any. Number 1 Angel i Pop 2 són projectes molt diferents, amb valors sonors en comú, però distints en plantejament i ambient. D’alguna manera la carrera de Charli XCX va reiniciar-se amb Vroom Vroom, sent Number 1 Angel el seu debut —toc just d’experimentalisme i comercialitat, centrat en ella i la seva habilitat com a compositora i cantant…— i Pop 2 la seqüela imaginativa que molts artistes somien treure però pocs tenen la valentia (o el talent) per fer realitat. A tots dos, Charli demostra que entén el pop com ningú altre, utilitzant, subvertint i creant tropes amb cada cançó. La producció és futurista, revolucionària en alguns punts. Charli crea melodies que no et podràs treure del cap en dies i els seus productors s’encarreguen de desfer-te’l amb cada instrumental. I quan no està cantant, Charli cedeix el protagonisme als seus convidats: des de la rapera femenina per excel·lència d’stan Twitter CupcakKe fins a la punk escandinava MØ, passant per drag queens, rapers estrangers virals, Caroline de Chairlift, artistes que tenen veus similars a Charli (RAYE, Starrah, Kim Petras…) o la monàrquica Carly Rae Jepsen. El planter de la britànica està ple de talent infravalorat, qui ho diria? Però fins i tot quan sentim una feature pensem en Charli, en aquesta festa que ens ha muntat i que consolida tan bé el pop del present (la influència del hip-hop, la producció electrònica, les col·laboracions fetes a distància) en el so del futur.
04. Perfume Genius - No Shape
La progressió artística de Perfume Genius (el projecte del cantautor nord-americà Mike Hadreas) és de les poques coses que té tot el sentit del món. D’alguna manera que no acabo d’entendre, Mike ha sabut evolucionar a passes de gegant el so de Perfume Genius sense perdre ni un bocí de la seva personalitat i essència com a músic. En directe, el contrast entre el lo-fi del seu primer disc i el punch que tenen alguns talls del seu àlbum més recent es fa invisible. És un efecte difícil de descriure, però que passa cent per cent igual al meu cap, tot i que sóc conscient com ha canviat la música de Perfume Genius des dels seus inicis. En qualsevol cas, No Shape és l’àlbum més ambiciós de Mike Hadreas. Produït conjuntament amb Blake Mills (geni) i amb l’ajuda d’Alan Wyffels, a No Shape la veu de Perfume Genius travessa terra verge amb instrumentals multigènere i extremadament versàtils, des de la sensualitat de l’R&B fins a l’explosió pop, passant per un més subtil chamber-pop en els talls més introspectius. Tot plegat sona excepcionalment bé. L’àlbum és divers, quasi bé massa, però sempre és en benefici de la història que vulgui explicar Hadreas en cada cas, i aquí trobem una altra diferència respecte anteriors projectes. Hi ha un nou sentiment de comfort, d’estar bé amb un mateix, que contrasta amb la ràbia de Too Bright o el resignament devastador de Put Your Back N 2 It. És impossible no agenollar-se davant d’aquests nous vestigis de positivitat, i més venint d’una persona com Mike, amb tot el seu historial personal i musical darrere. Per mi almenys, No Shape és el disc més esperançador de tot l’any.
03. Run The Jewels - Run The Jewels 3
Killer Mike i El-P tenien raó. El futur distòpic catastrofista que el duo nord-americà porta anunciant des de fa anys ha arribat i el podem veure a telenotícies i portades de diaris. Potser és per això que hi havia especialment interès amb veure com seria la tercera entrega de la saga de discs Run the Jewels —el projecte de hardcore hip-hop que els dos rapers van començar el 2013—. Potser també perquè les dues parts anteriors havien estat excel·lents, cada una diferent de l’altra però coherents i presentades com una evolució lògica. Run the Jewels 3 segueix aquest camí: agafa el que proposava el concís i frenètic Run the Jewels 2 i ho amplia en tots els sentits possibles. És més llarg i ambiciós, però està més equilibrat que els seus predecessors: per una banda tenim els bangers viscerals i hilarants i per una altra els talls introspectius i polítics d’especial rellevància ara mateix. Musicalment, els beats d’El-P són més foscos, més complexos i més densos (el llegia definit com un “disc d’auriculars”, no només per les textures i matissos que tenen els instrumentals —més distorsionats i abstractes que mai— sinó també per l’atenció que reclamen les lletres). Els dos rapers fan justícia a la part sonora del disc amb flows igualment memorables, molta fluïdesa a l’hora de rapejar centrats en idees i conceptes, i la química i el carisma a què ens tenen acostumats. També com a anteriors entregues, el duo és acompanyat per col·laboradors de luxe quan s’escau (Danny Brown, BOOTS, Trina, Kamasi Washington i Joi). Aspecte per aspecte, Run the Jewels 3 es confirma com un disc gairebé perfecte, que fa molt bé tot el que es proposa i que, per sobre de tot, sembla tenir una raó per existir — fins i tot per existir ara i no en un altre moment. Raons objectives a banda, potser aquesta és l’autèntica raó per la qual un àlbum d’aquestes característiques sona no només necessari i urgent sinó imprescindible.
02. The xx - I See You
I See You és probablement el millor disc de the xx. El primer sempre serà més rellevant i (sí) icònic, però I See You és el seu treball més madur, divers i satisfactori. És increïble com la banda ha sabut trobar el seu lloc en el panorama musical del 2017, bevent de tendències del moment com el hip-hop (els tambors de “On Hold”), el tropical pop (“Lips”) i l’EDM (“Brave”, “A Violent Noise”) sense perdre l’essència de basslines, guitarres aigualides i lletres tristes. És, en aquest sentit, també el millor treball de producció de Jamie xx, demostrant polivalència i molt bon gust a l’hora de construir aquests instrumentals dinàmics, lleugerament infravalorats per ells mateixos. Oliver i Romy, però, no es queden enrere — les lletres són més directes, més memorables, més enganxoses. Les reflexions d’infatuació (“I Dare You”) i desamor van connectar amb mi des del primer moment, però han sigut els talls més introspectius (“Performance”, les bonus tracks imprescindibles) les que han seguit donant rellevància al disc a mesura que han passat els mesos.
01. Lorde - Melodrama
Hi ha un moment en què un cinquanta per cent de la música que escoltes canvia. Com quan per fi entens ja de gran una broma que et feien de petit, quan et trenquen el cor (pretendrem que no sona cursi) les cançons de ruptura per fi tenen sentit, i aquelles paraules abstractes que cantaves fort sense pensar ara fan una mica de mal. Una mica. No sé si a tothom li ha passat, però jo em vaig—mentida, m’he obsessionat amb aquest subgènere que jo anomeno “heartbreak pop”: cançons sobre estar trist, sobre trobar a faltar, sobre recordar. Hi ha de tot: perspectives racionals, il·luses, agressives, venjatives, benevolents… És fàcil trobar cançons que repeteixen els mateixos clixés una vegada i una altra (m’agrada pensar que és perquè tots sentim d’una forma similar) però també hi ha molta diversitat i personalitat. D’alguna manera, vinc a dir que com superem aquest tipus de moments diu molt de nosaltres, de com som, de com sóc. “She lost him, but she found herself, and somehow that was everything”, que deia Taylor Swift. “But you’re not what you thought you were”, que diu Lorde.
No diré que Melodrama va arribar al moment ideal per mi perquè seria massa egocèntric… però gairebé. A vegades la música ho té això, d’escoltar una cosa i pensar “aquest artista ha entrat al meu cap i ha escrit sobre el que sento mil cops millor del que jo ho hagués pogut fer”, però a vegades és menys un mirall i més la veu de l’amic que acompanya i anima. “Green Light” va ser una mica les dues coses per mi. La cançó va ser el primer single de Melodrama, i de fet és la que obre aquest disc d’autodescobriment que Lorde ha situat a una festa però que té de rerefons emocional una ruptura sentimental (la seva). “Green Light” ho encén tot animant-nos a fer el pas. En els àlbums de heartbreak, el protagonista sovint és privat d’iniciativa: el deixen, li fan putades, l’obliguen a deixar-ho fins i tot… A la Lorde de “Green Light” també l’han tractat malament, i a la seva veu sentim l’amarg del vodka de més, les mans del seu amant pujant-li els braços mentre Ella segueix pensant en Ell. Primer l’odia, però després entén que per oblidar-lo ha de recordar, processar, digerir — és a dir, tenir un rol actiu, prendre la iniciativa. Per això existeix Melodrama, un àlbum sorprenentment clínic per la humanitat i joventut que desprèn, una catarsi emocional que, com el cinquanta per cent de la música que escolto (xifra completament inventada i probablement poc acurada) ha cobrat més sentit que mai enguany.
Potser esperàveu que parlés més del disc i menys de jo. Primer de tot, ja he fet anàlisi extensa de Melodrama aquí al blog. I segon, no és com si no ho hagués fet abans! A la llista d’àlbums del 2016, parlava dels “àlbums–experiència” i com tenia por d’arruinar Blonde. Com a actualització, diré que això no ha passat — si no tingués vergonya d’escriure-ho diria que la música m’ha donat una altra lliçó, i ja en van moltes. És per això que aquest any no tinc la mateixa por amb Melodrama, però per si de cas amb el temps me n’oblido de què significava per mi el disc, simplement volia deixar-ho escrit. Va bé? Va bé.
2017, el resum
- Els 100 singles del 2017
- Les 100 cançons infravalorades del 2017
- Els 50 àlbums del 2017
- Els 30 EPs del 2017
- L’any dels vint
- El meu any en música a Last.fm
