9 d’octubre
I va arribar el dia. Lorde apareixia a l’escenari del Sant Jordi Club de Barcelona amb una proposta visual senzilla però eficaç, atractiva però poc carregada. No és cap secret que tenia ganes del concert. Melodrama és un dels meus àlbums preferits de l’any (no ho diré en singular, per si de cas) i veure’l en directe dóna una nova perspectiva a aquestes cançons construïdes des d’un dormitori per a gent també reclosa. Veure-les créixer, no tant instrumentalment (la força d’Antonoff a l’estudi és difícil de replicar) sinó com a peces de culte col·lectiu, fa evident la brillantor de les composicions de Lorde — cançons universals que ressonen com un secret a l’orella a cada un dels assistents, un carisma desmesurat que en la pell de qualsevol altra popstar seria forçat, però que amb Lorde funciona. El secret de la neozelandesa no són les influències hip-hop, ni aprofitar-se de l’onada de “tumblr teens” d’aquesta dècada, ni els tambors reverberats i melancòlics. El seu secret recau en ella mateixa — pocs artistes et fan sentir tan a prop i tan dins.
Apunts ràpids:
“Ribs” i “Green Light” van ser els millors moments de la nit, però “Supercut” també va ser especial.
Khalid bé musicalment. La resta millorable.
Abans del concert pels altaveus van posar Tove Styrke, Solange, Amber Mark, Majid Jordan, Jeremih, Vince Staples… vaja, que Lorde té un gust musical fantàstic. I a sobre va fer cover de “Somebody Else” de The 1975, què més vols demanar-li.
Ara, esgotador eh? 4 hores de cua i 4 hores de concert. Però ja està fet i que em matin si no va valer la pena.
