ye
A la segona setmana dels divendres Wyoming, Kanye va treure ye, el seu primer disc en solitari des de The Life of Pablo de fa dos anys. Tot i que els dos projectes han vingut molt condicionats per l’activitat de Kanye a Twitter, el de Chicaco arriba a ye en un estat de percepció pública molt diferent. ye havia de respondre molts dubtes als fans i haters del raper després d’un mes de promoció i polèmica que va culminar en el ja famós moment a TMZ on Kanye va dir que “slavery is a choice”. Des d’aleshores es va calmar una mica, reconeixent l’error, i qüestionant-se els seus mètodes, però tot i així volíem que el disc respongués d’alguna manera a tot això, demanant perdó i justificant-se a parts iguals. L’àlbum fa el que pot en aquest sentit, perquè no arriba a entrar en política com anteriors singles havien intuït (“Ye Vs. The People”), però sí que està marcat pel context personal de Kanye. Líricament, s’allunya de la política per entrar a una esfera molt personal, més del que havíem sentit abans a cap altre disc de Kanye.
Durant les set cançons que dura ye (minúscula intencionada), Kanye crea un disc sensiblement dolç. Això no vol dir que sigui fàcil d’escoltar, o que sigui ensucrat, però totes les cançons desprenen una aura de bondat i empatia que cap altre projecte seu havia tingut (Yeezus sent el seu oposat). Hi ha molts moments en què parla de la seva salut mental, començant per la portada (que resa “I hate being bi-polar it’s awesome”) i continuant per la primera cançó del disc (“I Thought About Killing You”). Les contradiccions que han plegat habitualment les lletres de Kanye aquí s’accentuen als extrems, passant d’una amenaça de mort a una declaració d’amor. És una honestedat que segueix amb moments com “Wouldn’t Leave”, on explica l’estat de la seva relació amb Kim Kardashian i la seva reticència a deixar-lo tot i el comportament de Kanye durant els últims mesos, o “Violent Crimes”, on dedica un missatge d’empatia —incòmodament executat, per variar— cap a les dones, i en especial cap a la seva filla North.
La producció del disc acumula noms de col·laboradors, com ja és habitual també en un disc de Kanye. Tenim l’incombustible Mike Dean (que segueix sense saber com mixejar un disc en condicions), Francis and the Lights, Benny Blanco, Che Pope, Noah Goldstein, Apex Martin… La llista és interminable si li afegim els crèdits de composició. Tot plegat fa que ye soni com un disc 100% de Kanye però alhora com cap disc de Kanye. La producció barreja idiosincràticament el so basat en samples amb elements abressius, futuristes i soulful alhora. Hi ha, però, una certa idea de minimalisme que enllaça perfectament amb la personalitat gens exagerada del Kanye d’aquestes lletres. No és el seu àlbum més experimental quant a producció, però és immaculat en el que vol ser i últimament força creatiu.
ye com a disc sol és difícil d’analitzar. Forma part d’un continu d’altres projectes musicals (el seguiria Kids See Ghosts de Kid Cudi i Kanye), i alhora està sumit en un context personal i polític inevitable. Amb tot, crec que l’àlbum (de només 23 minuts de durada) fa una bona feina a crear un retrat molt puntual i actual d’ell, de les seves inseguretats, contradiccions i moments més vulnerables. És, en molts sentits, una progressió dels temes que ja vaig tractar a la review de The Life of Pablo, però això no ho fa menys interessant.
Les meves cançons preferides: “Yikes”, “Wouldn’t Leave”, “Ghost Town”, “Violent Crimes”