What A Time To Be Alive

September 22, 2015 | 3 Minute Read | música

Va començar com un rumor i ha acabat amb una posada d’escena que han tingut pocs projectes aquest any. El mixtape/àlbum col·laboratiu de Drake i Future es diu What A Time To Be Alive i està format per 9 cançons on els dos rapers apareixen i dues peces individuals, una per a cadascú.

Com a projecte col·laboratiu, What A Time To Be Alive ¹ no és ni un mixtape per competir líricament entre ells ni per demostrar les seves qualitats com a MC’s. Tampoc no és una celebració del passat comú dels artistes, com per exemple Watch The Throne (Jay-Z & Kanye West, 2011). Aquest nou projecte surt d’una relació més aviat recent entre Future i Drake i d’una ambició clarament comercial: no necessàriament econòmica i controlada des de les discogràfiques (el mixtape tindrà unes vendes estimades de més de mig milió de còpies en la seva primera setmana), però sí ambiciosa per a les seves carreres i els seus egos com a artistes. Surt d’un “què passaria si tu i jo, que som unes bèsties ara mateix, féssim una cosa junts” i acaba a iTunes per deu dòlars.

Com a projecte individual, és difícil veure’l interessant des de la perspectiva de Drake. Positiu sí, sens dubte —el canadenc ja porta dos àlbums aquest any (un que ja és platí i l’altre que ho serà ràpidament), a més d’un single al top 10 de pop i un beef guanyat amb Meek Mill—; però quan escoltes What A Time To Be Alive, Drake es fa petit, sembla forçat, com els actors que només saben interpretar el mateix personatge una vegada i una altra, i a més no són gaire bons fent-ho. La producció és a càrrec de Metro Boomin, productor estrella de Future. Els beats, tot i ser millors i més interessants que els de DS2 (Future, 2015), no acaben d’encaixar per a un projecte conjunt amb Drake representant el 50% de l’equació. Només en algunes ocasions, Drake llueix com a allò que ha acabat sent en els últims anys, un raper que inspira confiança en ell mateix però alhora desprèn sentiments en què et pots identificar. Això sí, aquí el sentim cantar poc, menys que Future fins i tot, i sorprenentment no arriben ni a encadenar línies junts, tot i haver gravat el projecte en sis dies en els mateixos estudis. La seva química de ben segur és real, però en aquest àlbum sembla que la vulguin amagar, és sorprenent i decebedor.

What A Time To Be Alive no canvia res, no innova en res, no posa res nou sobre la taula; però tampoc és perfecte a l’hora d’aplicar una fórmula ja de per sí imperfecte. Les cançons manquen d’evolució i de profunditat —musical, no lírica, que ja sabem a què venim— i tot i que això es compensa per la varietat que aporta tenir dos rapers al micròfon, acabem amb una sensació d’oportunitat perduda, de cosa a mig pensar.

Les meves cançons preferides: “Diamonds Dancing”, “Plastic Bag”, “Jumpman”, “30 for 30 Freestyle”