Waves
Probablement coneixeu Rachel Platten de “Fight Song”. La cançó que deia “This is my fight song, nanana my fight song, nanana my fight song”? O una cosa així. O probablement no la coneixeu. És un temazo, però no passa res. La nord-americana va tenir aquest èxit i després un semièxit amb “Stand By You”. Tampoc la coneixeu? No passa res. Tot plegat està en el mateix subgènere pop de “Brave” de Sara Bareilles i “Roar” de Katy Perry — és a dir, himnes de superació femenina. Òbviament Hillary Clinton va acabar utilitzant “Fight Song” a la seva campanya per la presidència, i òbviament Rachel Platten va ser de sobte super autoconscient de la seva música i es va bloquejar creativament. Però ha durat poc: un any més tard de Wildfire, ha tret Waves, un disc que molts van mofar i infravalorar abans que ni sortís, sense escoltar els singles. Si ho haguessin fet probablement s’haguessin endut una sorpresa.
El lead va ser “Broken Glass”, una coproducció d’Stargate que recorda una mica a Sia però sense ser molesta. Líricament va sobre trencar el sostre de vidre, superar les expectatives i les limitacions. Va sobre (ho heu endevinat) Hillary Clinton. Està bé: demostrava que Rachel Platten volia anar més enllà de “Fight Song”, jugar amb un so més contemporani, però sense perdre la seva personalitat com a compositora (Rachel Platten té crèdits a totes les cançons del disc). Després va venir “Collide” i “Perfect For You”, la qual és un dels millors bassline bops que he sentit aquest any. Waves, al disc a què pertanyen les tres, és igual de bo, o més, que els singles. Platten no ens ha enganyat: no ha fet un disc de balades i cançons a guitarra i després ha gravat tres singles per la ràdio i punt. No. Platten ha anat fins al fons, ho ha apostat tot, i n’ha sortit guanyant. Punt número u: ha agafat productors i compositors genials: The Wiild, Jason Evigan, Jon Levine, Stargate, Ian Kirkpatrick, Ryan Tedder, Sam Martin, Lindy Robbins, Sean Douglas… Són noms que alegren qualsevol tracklist, i que junt amb el talent melòdic de Platten, componen cançó sòlida rere cançó sòlida. Però no només això. Punt número dos: tot i que hi ha alguna peça més clàssica, sobretot cap al principi de la segona meitat, l’artista ha empès els productors a fer-li instrumentals força moderns i fins i tot estranys (tant de bo “Keep Up” hagués estat el lead de Reputation). Escoltar la cantant de “Fight Song” sobre aquests instrumentals, amb restes de trap, tropical pop, dance pop amb basslines distorsionades, és francament excitant i em demostra que, en aquest meravellós gènere, tot és possible.
8
