Un joc de fer restaurants és la meva infantesa
Sempre m’han agradat els simuladors.
La setmana passada vaig publicar un article d’opinió a La Zona on reconeixia el meu fanatisme per The Sims, però aquí no s’acaba la cosa. Hi ha un altre simulador que sempre m’ha fascinat, i és infinitament menys conegut que el de Maxis. És de portar restaurants: gestionem el dia a dia del restaurant, solucionem els problemes que surtin amb el personal, escollim la carta i els plats, anem a concursos de cuina per augmentar la popularitat del cuiner i evitem estar en números vermells. És Restaurant Empire, un joc publicat en diverses edicions per Planeta de Agostini i desenvolupat per l’empresa Enlight.
Em vaig comprar el primer Restaurant Empire de miracle. Era una caixa “Red Collection” al MediaMarkt. Costava 9,95 euros, ho diu al costat del codi de barres. També hi posa un correu electrònic de servei tècnic, molt professional: hotlineplaneta@hotmail.com. Hotmail. Ja ens dóna pistes del pressupost de la distribució a Espanya. Restaurant Empire és compatible amb ordinadors Windows 98, 2000, ME i XP, però aclareixen —com si haguessin comès un error gravíssim— que no funciona amb Windows 97 ni NT. Llàstima.
El primer Restaurant Empire va sortir a casa nostra el 2003. La segona versió afegeix una campanya nova però manté l’anterior. La vaig trobar un dia per Internet i vaig descobrir que al MediaMarkt també la tenien. 29,95 euros diu el codi de barres. Crec que no vaig pagar més de 10 perquè estava tirat per uns prestatges plens de pols. Es nota que van guanyar diners amb el primer. Ja tenen una adreça de correu electrònica digna (interactive@planetadeagostini.es), han pagat un dissenyador gràfic per canviar el logo del joc i han posat una estrella a la part posterior de la caixa amb la següent inscripció: “Incluye Restaurant Empire I: + de 500.000 copias vendidas”. Això sí, fidels a les arrels, el telèfon de suport tècnic continua sent el mateix tot i haver passat més de 6 anys entre un joc i l’altre.
Restaurant Empire es disfruta més quan jugues “lliure”. Crees el restaurant que vols, sense cap més limitació que els diners. Hi ha trucs per tenir-ne els que vulguis, o sigui que tampoc no es converteix en una limitació. Acabes fent els locals més bojos, mirant fins a quant estan disposats a pagar el Pato a la naranja o el Café expresso italiano. Pots fer mig restaurant de cuina i posar poques taules, o tot el contrari, fer el McDonalds de la cuina francesa i vendre amb marges ridículs per rebentar preus.
La campanya, però, té la seva gràcia. Som un cuiner orfe, sense cap recurs més enllà de la seva passió per la cuina, inculcada pel seu oncle. A partir d’aquí haurà de construir un restaurant des de zero, en el qual no pot pagar ni la taxa d’alcohol per oferir vins. La campanya evoluciona amb rapidesa però amb rigorositat: hem d’oferir als mecenes (hi ha un cap de la màfia que ens ajuda com si fossim el seu fill) bons resultats econòmics o ens quedarem estancats en restaurants d’una planta amb quatre taules dobles.
Restaurant Empire és un joc imprescindible per mi. El vaig disfrutar durant hores i hores, provant combinacions, fent de petit xef, de gran empresari o d’estafador per a pijos esnobs que volien anar al restaurant de moda de París. Crec que enviaré aquest article al Hotmail del 2003, potser encara hi ha algú que el mira, esperant veure algun dels duros d’aquelles “500.000 copias vendidas” que resava la caixa.
Article publicat originalment a La Zona
