Avui us volia recomanar un article del Marco Arment.
Recentment ha tingut un conflicte greu. Va publicar un article a fons en què analitzava els millors auriculars, més tard The Wirecutter va fer el mateix amb la seva secció i després Arment va fer un post en què discrepava de les opinions de The Wirecutter. El problema va ser que no ho va escriure de la millor manera possible:
I often speak and write with arrogance, absolutes, and generalizations that I don’t intend, and often don’t even realize I’ve done unless someone points it out. It’s probably the biggest flaw in my writing and personality, and while I’ve been trying to write (and think) with more qualifiers, fewer absolutes, and more consideration and inclusion of other viewpoints, I still have a long way to go.
Això va provocar un conflicte a les xarxes socials, on la pilota augmenta i augmenta de mida quan s’hi afegeixen tercers — uns sense mala intenció, que només volen opinar; altres que hi intervenen per posar més llenya al foc:
To many readers, it was a juicy fight. To the actual humans on both ends, it was a terrible, regrettable mess that ruined us for days, and I’m extremely sorry that it happened.
Les crítiques anaven en les dues direccions i al final li va tocar el rebre a base de bé. Arment va decidir deixar Twitter per unes hores a causa de l’allau de negativitat:
As a sidenote, the barrage of negativity, guilt, and self-doubt over this in the last few days affected me strongly, and I took some time away from Twitter. It was remarkably effective at helping me restore my mind to a peaceful state, and I highly recommend trying it.
Arment comenta un dels problemes de Twitter: la seva immediatesa i sensació d’streaming 24 hores, similar a Gran Hermano en què mai et pots escapar, alliberar-te’n. Si fas un nou tuït esperaran que sigui sobre el tema, i si no ho és t’ho preguntaran perquè els responguis.
Much of the stress I felt during this is from the amount of access to me that I grant to the public. A few months ago, Howard Stern pulled back from Twitter for this reason, after being flamed ruthlessly whenever he said anything, and raised a great question on his show: Why do we give people such access to us? Why do we read what every random asshole says two seconds after we post anything?
We allow people access to us 24/7. We’re always in public, constantly checking an anonymous comment box, trying to explain ourselves to everyone, and trying to win unwinnable arguments with strangers who don’t matter in our lives at all.
La similituds que hi troba amb els nens/joves i Facebook crec que és exageradament encertada. A mi per sort no m’ha passat perquè no tinc Facebook, però conec i m’imagino la situació.
Schoolchildren face a related issue. When we were kids, almost nobody was on the internet. No matter how bad you had it in school, socially, you could go home every afternoon and have a break from it for the rest of the day. Today, everyone’s on social networks and nobody ever gets a break. Kids can get harassed in school all day, go home, and continue to get harassed by the same people online all night.
Al final la millor manera és marxar durant la tempesta, pensar-se les coses dues vegades i solucionar-les quan sigui el moment. En el seu cas van ser 24 hores i amb una trucada van poder arreglar la situació amb l’editora en cap de The Wirecutter, però cada persona i conflicte és totalment diferent:
I had a long, pleasant phone conversation today with Jacqui Cheng, The Wirecutter’s editor-in-chief. In short, we both admitted to shortcomings and poor decisions, we both accepted each other’s grievances, and we’re both going to improve and communicate better.
If you’re having a rough day on social media, try taking a break. A big break. Delete the Twitter app or bury it in an obscure folder. Don’t check it for 24 hours. Go longer if you can. The difference is bigger than you might assume. It’s eye-opening.
A mi també em va passar. El 16 de març del 2014 vaig marxar de Twitter. Vaig canviar la contrasenya per una combinació de random.org, vaig desinstal·lar-me l’aplicació del mòbil i no hi vaig entrar fins el 23 de juny. Una mica més de tres mesos.
Ho vaig fer perquè no volia haver de viure en directe certs moments. Perquè no em volia veure obligat a donar explicacions o informació sobre el que passava. I no és una elecció: no pots fer tuïts sobre música o sèries si marxes de la web en què escrivies des de feia més de dos anys. Simplement no pots perquè Twitter és (i ha de ser) com la vida. I igual que hi ha moments de tancar-te a l’habitació i escoltar música mirant el sostre, ha d’haver-hi moments d’abaixar la persiana de Twitter i passar del que està passant — si em permeteu el joc.