Track Review: Drag Me Down
Cada tardor en els últims quatre anys hi ha hagut certes constants, una de d’elles un nou àlbum de One Direction. El grup és una màquina en puntualitat i rendiment: disc i gira de concerts, disc i gira de concerts… sense retards, sense males notícies… i després va marxar Zayn, per sorpresa. L’àlbum d’aquesta tardor serà el primer amb només quatre membres del grup i, tot i que musicalment ja sabem que el grup podria tenir dos membres cantant i ja seria suficient, han de demostrar que la màquina no funciona pitjor.
El primer single d’aquest nou àlbum (sense data de llançament i sense nom, de moment) és “Drag Me Down”, una cançó que realment podria haver estat a Four però que amb tot té un parell de coses interessants.
Musicalment és tot a base de piano, guitarres, picades de mans per fer el “momentum” i un cor de veus que es repeteix durant pràcticament tota la cançó. Aquest cor m’ha recordat a l’última cançó de Beck, “Dreams”, per la seva tonalitat i llargada. No sé si realment és una inspiració però li dóna un toc pop sofisticat a la cançó que no li va gens malament. Trobo més que encertat que s’hagin decidit a quedar-se exclusivament amb instruments “reals” i hagin prescindit de l’electrònica, perquè quan la vaig escoltar per primera vegada vaig pensar que hi hauria un beat drop EDM suau i ni això (a “Act My Age” de Four fan una barreja i no va quedar malament tampoc). La cançó és molt més polida gràcies a això i permet continuar definint la poca identitat musical que li deixen tenir a One Direction.
Els quatre membres es reparteixen els versos de la cançó i la tornada. El Harry és el que fa més, mentre que el Niall i el Louis es reparteixen els versos abans i després de la tornada, cantada pel Liam. La lletra és típica de One Direction, dirigint-se a una 2a persona, i es pot agafar tant amb sentit romàntic (“With your love, nobody can drag me down”, “Baby, you’re my only reason”) com un missatge directe als fans (“You stood by me when no one else was ever behind me”).
En conclusió, “Drag Me Down” és molt similar al que havíem escoltat de Four però no és necessàriament dolent. Aquest pop rock refinat de l’últim disc és millor que l’intent de rock del tercer (5 seconds of summer ho està intentant ara amb més encert, trobo) i que l’electrònica dels primers dos. Començar l’estiu amb un single, i decent, de One Direction no està pas malament.
