The Real Pinkprint: reimaginant l’àlbum
He estat pensant molt en The Pinkprint, l’últim disc de Nicki Minaj. Segons el meu last.fm és el disc que he escoltat més en el que portem de 2015. Això sumat a les crítiques i articles que he llegit sobre l’àlbum m’ha fet arribar a la conclusió que és un disc complicat, i que sí, podria ser millor.
Un dels problemes que té el disc és que no és del tot coherent temàticament i sonorament. Temàticament perquè se suposa que The Pinkprint és un disc post-heartbreak després d’una relació de més d’una dècada. La Nicki volia fer un disc més personal que els seus anteriors, i això es veu reflectit en algunes cançons, però no en totes. Per altra banda, sonorament predomina un pop-R&B que barrejat amb hip hop dóna bons resultats. En aquest sentit és un canvi respecte el que ella havia fet en anteriors projectes, i l’acosta més a un so com el de Drake, per exemple. Però com en l’altre cas, no totes les cançons són així. “The Night Is Still Young” és una peça pop-EDM amb només finalitats d’anar a la ràdio, per exemple, i “Pills N Potions” encaixa més amb “Freedom” o “Up In Flames” de Roman Reloaded: The Re-Up que amb “All Things Go”. Són males cançons? No, en absolut, però no encaixen amb la temàtica de l’àlbum. Es podrien justificar des d’un punt de vista comercial, almenys alguna, com “The Night Is Still Young” o “Anaconda”. Tot i que la primera no ha tingut tant èxit com “Hey Mama” –una cançó 80% Nicki, però al disc de David Guetta, sense “tacar” l’LP d’ella–, la segona sí, indubtablement. La meva proposta seria simplement no fer cançons com “Trini Dem Girls” o “The Night Is Still Young”, i altres com “Anaconda” deixar-les com a singles fora de l’àlbum –“Anaconda va tenir èxit abans del disc, gràcies al seu llançament com a single i vídeo–, de la mateixa manera que va fer amb “Chiraq” o “Lookin Ass”.
El resultat del “meu” The Pinkprint seria un disc més curt –l’original, entre cançons exclusives i bonus té unes 22-23 cançons– però més fidel a la temàtica inicial del disc: l’amor. Començaríem amb “All Things Go”, “I Lied” i “The Crying Game”, que em sembla un trio perfecte per deixar anar què ha passat i ràpidament situar l’oient en la situació emocional. “Així està el tema”. Després col·locaria cançons que, sense canviar radicalment de contingut, tenen tocs més animats, que suposaria l’acceptació del passat i les ganes de buscar un futur. En aquest moment col·locaria les dues cançons més atrevides del disc, “Feeling Myself” i “Get On Your Knees”. Després agafaria una cançó originalment de la versió Deluxe com “Win Again” i “Mona Lisa” per donar-li un toc més experimental, però a la vegada reafirmar el missatge. I tancaria el disc amb “Grand Piano”, que, tot i ser similar en contingut al principi del disc, crec que només encaixa com a tancament triomfal i a la vegada trist. No me’n podia estar.
- All Things Go
- I Lied
- The Crying Game
- Buy A Heart (feat Meek Mill)
- Favorite (feat Jeremih)
- Feeling Myself (feat Beyoncé)
- Get On Your Knees (feat Ariana Grande)
- Win Again
- Mona Lisa
- Grand Piano
Un àlbum deluxe de 13 cançons no és gaire deluxe, però és igual. Aquí hi hauria 3 peces, totes tres amb un estil molt marcat: “mixtape Nicki”. Una Nicki centrada en el wordplay, potent i punyent. Acabar amb “Shanghai” em sembla èpic, i l’última paraula del disc seria el “kuh!” típic de la Nicki.
- Four Door Aventador
- Big Daddy (feat Meek Mill)
- Shanghai
En resultat tens un disc molt més concret, cohesionat, directe i interessant; no abandona la part més pop de la Nicki, ni prescindeix de grans features, però alhora dóna cançons més ben fetes, amb més contingut i més centrades (“Only”, “Want Some More” serien tot el contrari, per exemple).
Si voleu escoltar The Pinkprint en aquest ordre i amb aquestes cançons he fet una playlist a Spotify.
