The Life of Pablo
He fet coses molt estúpides per a un disc. El juny de l’any passat, per exemple, vaig despertar-me gairebé cada dia a les cinc de la matinada perquè havia de comprovar si el nou disc de Frank Ocean havia sortit —no hi havia confirmació que el disc sortiria al juny, ni tan sols a les cinc de la matinada (l’hora que s’actualitza la iTunes Store nord-americana), però ho vaig fer igualment. Per molt extrema que fos aquesta experiència, en el fons era més o menys tradicional, o modernament tradicional: estava esperant que un disc simplement sortís i el pogués escoltar. Pagar per veure l’estrena d’un disc i una col·lecció de roba a una sala de cine va ser un pèl més estrany… i estúpid, perquè l’àlbum en qüestió, The Life of Pablo de Kanye West, no va sortir realment fins al cap d’un dia, i quan va fer-ho era una versió “inacabada”.
Situem-nos. 11 de febrer del 2016. A sales de cinema de tot el món —incloses un grapat de Cinesa a Espanya per algun miracle que encara no comprenc— es va emetre el que passava al Madison Square Garden de Nova York: la presentació de la Yeezy Season 3 i el disc que en aquell moment era conegut amb el nom de Waves. Estàvem molt nerviosos. Estava nerviós. No hi havia hagut cap filtració important del disc perquè, com sabríem després, encara no estava ni acabat, potser per això les expectatives eren elevades però alhora no sabíem què esperar. Arribo al centre comercial on hi havia el cine en qüestió. Mentre espero, rebo una notificació al mòbil. De Twitter. De Kanye West a Twitter. “Cover by Peter de Potter” deia la notificació. L’obro. No pot ser. Tuitejo signes d’interrogació, i majúscules, i nos amb moltes os. Probablement faig pinta rara, enrabiat amb un mòbil, sense gaires motius per estar-ho. Faig una cerca al Google ràpida del dissenyador, veig el seu estil. Interessant. Ho deixo aparcat perquè he de sopar en un Foster’s Hollywood ple de gent que té a favor que fan hamburgueses —compte, no vull tacar-me la samarreta blanca d’Ernest Baker que porto— i que està molt a prop del cine. Perquè, realment, estic nerviós —no estan numerades i hi haurà molta gent, és Barcelona al cap i a la fi, i entre estrangers, fans de les vambes i fans de la música, hi haurà molta gent— i perquè estar a prop sempre reconforta, encara que les distàncies siguin les d’un centre comercial. Perquè, sí, estic nerviós —no, no vull crispetes, no, no vull aigua, bé, potser compra-me’n una, no, no puc anar al lavabo, bé, hi hauria d’anar perquè no aguantaré dues hores— i perquè això està realment a punt de començar. La pantalla ja es mou. Hi ha una càmera apuntant les sabates de la gent que transita una entrada del Madison Square Garden, i fem temps mirant-les i comentant-les —aquestes les vull, com pot anar així, aquestes són aquestes i aquestes no, perquè són falses. Comença l’espectacle: una munió de models està dreta en una mena d’estructura marró, mentre la gent comença a seure a les grades de l’estadi. Enfoquen Kanye, entra la família Kardashian. Al voltant de Kanye, Pusha T, Kid Cudi, i altres integrants de l’entourage d’artistes i personalitats que porten acompanyant-lo els darrers anys. Només un portàtil davant, un MacBook Pro amb la poma il·luminada. Prem el botó. “We don’t want no devils in the house!”, crida una nena petita.
L’opinió que cadascú té del disc està profundament lligada amb la nostra experiència The Life of Pablo, per dir-ne d’alguna manera. Aquestes experiències es remunten a abans del llançament del disc, potser a la versió inacabada de “Wolves” que Kanye va presentar a la seva primera passarel·la de moda, o fins i tot a peces com “Only One” que finalment no han format part d’aquest cos de vint cançons que ha acabat sent el setè disc en solitari de Kanye. Un cos flexible, i molt heterogeni, que ve a respondre una pregunta: com és ser una celebritat negra al 2016? Al llarg de The Life of Pablo —un disc criticat per les seves lletres irregulars, vulgars fins al punt d’acostar-se a la comèdia (una evolució clara de Yeezus, per altra banda)—, Kanye fa encara més difosa la línia entre l’artista a l’estudi i la personalitat pública. Ho fa amb lletres frontals i inequívoques però també ho va fer amb un reguitzell de tuits que a cada moment ens informaven de l’estat del disc i dels canvis que s’hi feien (en un moment, fins i tot, els fans van poder triar per una estona el títol del treball, a través d’una enquesta penjada per Kim Kardashian al seu Twitter). El procés constituent de The Life of Pablo és alguna cosa més que una manera pública de treballar, és una declaració d’intencions per una música més col·laborativa, fluïda i canviant. “Ima fix wolves”, prometé ell un dia. Unes setmanes més tard, una nova versió de la cançó, aquest cop amb els versos de Sia i Vic Mensa, apareixia als serveis d’streaming. “El disc de Kanye West fa rècords de pirateria”, resava la notícia. Pocs dies més tard, Kanye rapejava “A million illegally downloaded my truth over the drums” a “Saint Pablo” —una cançó que més tard seria afegida com la vintena peça del disc— però abans ho anunciava en una conversa amb un paparazzi. On s’acaba la música i comença l’espectacle públic? I com afecta la música el que fa Kanye (la celebritat)? Amb peces anteriors —fins i tot les posteriors a la infame intervenció als VMAs del 2009 que va arrencar el seu conflicte amb Taylor Swift—, la distinció era fàcil, còmodament establible per l’oient que rebutjava la personalitat del raper. A The Life of Pablo ja no. A la que és probablement la cançó més famosa de l’àlbum (pun intended), Kanye dispara “For all my Southside n— that know me best / I feel like me and Taylor might still have sex”; a “Highlights” ens ofereix un vers ple de detalls personals sobre la seva vida post-Kardashian: “I bet me and Ray J would be friends / If we ain’t love the same bitch / Yeah, he might have hit it first / Only problem is I’m rich”. Fins i tot els talls més introspectius, els que fugen més explícitament dels flaixos i la vida ostentosa, fan referència a la fama i els problemes derivats d’alguna forma o altra, com és el cas de la melancòlica “Real Friends”: “Damn I forgot to call her, shit I thought it was Thursday / Why you wait a week to call my phone in the first place? / When was the last time I remembered a birthday? / When was the last time I wasn’t in a hurry?”.
Kanye sona esgotat, però no necessàriament disposat a canviar de model de vida. A The Life of Pablo entra en un espiral de sexe, drogues i hip-hop que acaben culminant en la gran qüestió capital del disc: la infidelitat. La Kim ha afirmat en diverses ocasions que no li fa res que Kanye parli de fer-ho amb altres dones a la seva música, que entén que és això, música i res més. I no és precisament una cosa trivial, un recurs fàcil de raper aprenent que vol ostentar vida sexual i poder —que potser també—; tot el disc gira al voltant del dubte: realment li és infidel? A la segona cançó, “Father Stretch My Hands Pt. 1”, el dubte és propi: “Now if I fuck this model / And she just bleached her asshole / And I get bleach on my T-shirt / I’ma feel like an asshole”, mentre que a “30 Hours” —la primera bonus track un cop el disc s’hagi “acabat”— el dubte és desmentit: “Pictures of me drunk walkin’ out with a bitch / But it’s blurry enough to get the fake out”. Kanye conscientment barreja mencions de dones random amb referències a la Kim, fent difusa altra vegada la prima línia entre realitat i ficció, entre artista, persona i celebritat. A un dels talls més clarividents i alhora obscurs del disc, “FML”, Kanye destapa les seves pors i contradiccions: “God, I’m willing / To make this my mission / Give up the women / Before I lose half of what I own”. És com una declaració d’intencions fallida, un avís del que pot passar en el futur si no es prenen les decisions correctes. Immediatament després d’anunciar que revelarà “les capes” de la seva ànima, el falsetto de The Weeknd sona: “They wish I would go ahead and fuck my life up / Can’t let them get to me”.
La vida de Kanye a The Life of Pablo és imperfecta, plena de contradiccions, errors esperant el seu càstig i dubtes amagats rere les conviccions que la fama proporciona a l’ego; en canvi, la vida de Pablo —dels Pablos (“I feel like Pablo when I’m workin’ on my shoes / I feel like Pablo when I see me on the news / I feel like Pablo when I’m workin’ on my house”)— és l’ideal a què aspira convertir-se. El disc és una oda al futur passant per un present tan inconnex i trencat com la portada dissenyada per Peter De Potter. Pablo actua com a mirall exorcista que projecta els fantasmes que els treballs anteriors de Kanye ja deixaven entreveure. Simplement que ara són impossibles d’obviar.
9
