Tetsuo & Youth
Vaig descobrir Lupe Fiasco a través de Shameless 02x09, on posen «The Show Goes On». Lamentablement aquesta cançó ve del que es considera el seu pitjor àlbum, però em va permetre conèixer-lo. El seu últim projecte es va publicar a finals d’aquest gener i retorna als orígens dels seus dos primers àlbums, a la vegada que tanca la seva etapa contractual amb la discogràfica Atlantic Records, protagonista de maldecaps per suposades pressions i manipulacions cap a un tipus de música que no afavoria en absolut el talent de Lupe, tal com es va veure a Lasers i Food & Liquor 2.
Tetsuo & Youth té 12 cançons i 4 interludis amb els noms de les quatre estacions: estiu, tardor, hivern i primavera. Lupe explicava en una entrevista que una nit va escoltar un beat i li va semblar brutal i l’endemà el va tornar a escoltar i ja no li ho semblava tant. Era perquè el beat no només era un beat, era un so amb tot un bagatge a darrere que l’acompanyava després d’hores i hores de producció de nit — sense aquest bagatge, el beat s’empobria. Els interludis permeten netejar la ment de tot allò que hem escoltat abans —com quan als tasts de vins s’utilitza aigua i trossos de pa per netejar el paladar— i ens preparen pel que vindrà. Més enllà d’aquesta funcionalitat pràctica, els interludis tambe ajusten el contingut de l’àlbum: les cançons més properes a l’estiu o la primavera són més felices, mentre que les de la tardor són el contrari. Les quatre estacions també s’han utilitzat en la literatura com a constants correlats de la vida humana i el titol de l’àlbum («Youth») ja ens dóna una pista de què hi trobarem. Lupe diu que encara se sent un nen i això es veu reflectit en els interludis menys en un: el de l’hivern, símbol habitual de la mort, de la falta de vida, no té el so de nens que sí tenen els altres tres. Els quatre interludis no necessàriament són quatre contenidors on col·locar les cançons de l’àlbum —la vida tampoc és així, no passem d’estiu a tardor en vint-i-quatre hores, hi ha una progressió— sinó quatre punts de referència, dos al mig, un al principi i un al final de l’àlbum.
Deixant l’estructura de l’àlbum, Tetsuo & Youth recupera el lirisme dels primers àlbums de Lupe, la qual cosa significa que trobarem lletres molt bones. L’àlbum comença amb l’estiu i «Mural», una cançó d’un sol verse que s’allarga durant quasi bé nou minuts amb un beat amb piano, veus i un ritme asfixiant però a la vegada agradable. Seguint amb les metàfores pictòriques (els colors de les estacions, el quadre que va pintar com a portada del disc, etc.) un mural en pintura és una peça en una paret, façana o una gran superfície — o en una cançó de llarga durada. Lupe aquí dóna imatges (una imatge val més que mil paraules, no?) com si fos una pintura impressionista, la qual cosa l’allunya del rap en què cada línia té un significat, ja sigui «My hobby’s her body, that pussy’s my lobby / I’mma eat it, I’mma eat it» (Tyga) o una cosa més profunda com «My momma was raised in the era when / Clean water was only served to the fairer skin» (Kanye West). Hi ha lines que són dificils d’explicar, transmeten sensacions, com la poesia pura, que s’allunya de la realitat per fer una poesia que pugui viure per ella mateixa.
Hi ha diverses teories sobre l’àlbum. En l’entrevista més destacada de la seva campanya per al llançament de l’àlbum, Lupe, al final, després d’una hora de conversa, té un minut final per fer promoció de l’àlbum. Mira a càmera i parla d’a qui vol agrair l’existència d’aquest àlbum, dels seus amics i companys, dels seus fans. Té el disc físic a les mans, i en un moment el té girat, del revés, i passa el dit de l’última cançó a la primera, impreses a la contraportada del disc. Aquest moment ha estat interpretat com la possibilitat que l’àlbum s’hagi d’interpretar inversament. Harnoor Singh a Genius explicava detalladament aquí i aquí com l’àlbum en sentit invers és un correlat de la vida del propi Lupe. No m’estendré perquè ell ho explica molt millor del que ho puc resumir jo. Per altra banda, també hi ha la interpretació religiosa cristiana que veu en Tetsuo & Youth una representació del Masies, justificada també per la forma de creu —i de Jesus, per tant— que té la tracklist girada. Potser sembla que buscar aquests significats a un disc de música és passar-se. Abans comparava els versos de Tetsuo & Youth amb la poesia pura, però és una mala comparació. Actualment s’estudia a instituts i universitats poemes d’aquest corrent, interprentant-los fins a l’última paraula, buscant les equivalències constants, però aquests poemes no permeten fer-ho — en certa mesura, sobreanalitzar un poema, per exemple, de Rosselló-Pòrcel com «Indecisa, rara, nova» és treure-li la gràcia. En canvi, Lupe vol que els seus fans intentin entendre els missatges que ell ha deixat per l’àlbum. Podem interpretar Tetsuo & Youth d’aquesta manera perquè u, l’artista l’ha fet pensant amb les dobles o fins i tot triples interpretacions —no només d’una línia o d’una cançó, sinó de tot el projecte—, i dos, perquè té suficient qualitat per permetre’ns fer comparacions culturals, per jugar amb el significat, per pensar ambiciosament i probablement no quedar-nos lluny. Hi ha poca música actualment que ho permeti i si ens agrada entrar al joc, Tetsuo & Youth pot ser molt complaent en aquest sentit.
Malgrat que el pop hip hop pugui quedar tacat per l’obsessió d’Atlantic Records de convertir Lupe Fiasco en el seu propi Kanye West, Lupe no renega d’aquests tocs enganxosos, tot i que amb matisos. Una de les cançons amb el hook més interessant és «Dots & Lines», suau, llarg, melòdic —acompanyat d’una harmònica dolça— i intel·ligent: «In a line, in a line, in a line, in a line, in a line / Three angels in kind, on time, go straight, don’t sine», amb aquest significat sempre present i moltes vegades semiocult que ens recorda que s’acaba el seu contracte amb Atlantic («don’t sign»). La cançó, també de llarga durada per arribar a ser un pop hit —ja sabem que no li interessa fer-ne—, juga amb jocs de paraules matemàtics, geomètrics i físics.
La dolçor de «Dots & Lines», que —seguint la teoria de la vida de Lupe— suposaria l’etapa final del raper, alliberant-se de les limitacions de la discogràfica, no es repeteix en tot l’àlbum. Abandonem els tons suaus del piano, la guitarra, el banjo i el violí, arriba l’electrònica i una versió més fosca dels instruments, fins i tot un auto-tune à la Kanye a «Madonna (And Other Mothers In The Hood)», una de les meves cançons preferides i una de les més tristes de l’àlbum, parlant de la figura materna en la misèria més absoluta, en la pobresa econòmica i social, a la vegada que estableix un paral·lelisme evident amb la Verge Maria —enllançant amb la segona interpretació de l’àlbum, la religiosa—: «No man shall touch this / Lord said nobody can fuck with, your momma / Madonna». «Madonna» és la mare per excel·lència, encara que no ho fos realment —paradoxalment—, però és també totes aquelles figures supervisores del «hood», en un entorn d’assassins, prostitutes, lladres i drogues, procurant que els seus fills no siguin cap d’aquestes coses («Mama said my son never been no killer / Mama said my son never been no gangster / No drug dealer, no gang member / Mama said my son never been no trouble / Mama said my son never been no trouble»).
Lupe abraça el funk, el neosoul i el jazz a cançons com «Adoration Of The Magi», «No Scratches», «Little Death», mentre que a d’altres utilitza beats trap com els de «Chopper» o «Deliver». Barreja cançons més tradicionals amb l’estructura habitual del «verse, hook, verse» amb almenys tres cançons de gran calibre, de més durada i amb formats més experiments: a part de la mencionada «Mural», tenim «Chopper» amb verses de set rapers diferents, i «Prisoner 1 & 2» després de l’interludi de la tardor. Aquesta pista, la més llarga de l’àlbum, està formada per dues cançons que s’enllacen en la narrativa triplement dual que presenta: la personal, Lupe atrapat a Atlantic i la pròpia Atlantic; la religiosa, Dimas, el bon lladre, penjat a la creu a la dreta de Jesus, i Gestas, el mal lladre, a l’esquerra; i la filosoficosocial, el presoner i el guarda de seguretat, que també està empresonat entre aquestes quatre parets fredes i tristes. Evidentment també parla de les presons com a nou sistema de control sobre la població negra nord-americana, i la salvació a través de les claus dels guardes i de Déu. L’àlbum s’acaba, o comença —tot és l’inici d’una cosa i la fi d’una altra— amb «They.Resurrect.Over.New», una cançó que culmina, o inicia —perdó per fer-me pesat—, les referències al Lupe infantil, el fan dels videojocs, que hi ha al llarg de tot l’àlbum. El títol de la cançó parteix de l’acrònim de T.R.O.N., en referència al videojoc de la pel·lícula que es va llançar el 1982, el mateix any que va néixer Lupe. El hook de «Proceed to the next level» és una doble metàfora ja que cada cop que es repeteix la frase la producció es va complicant, i a la vegada està parlant de les diverses «pantalles» que ens trobarem (o s’ha trobat ell) a la vida. La tria del títol —en comptes de l’acrònim opta per posar les quatre paraules, com si volgués que ens fixéssim en la «resurrecció»— fa pensar, altra vegada, en les teories personals i religioses que apuntava al principi del text.
Els nens, els ocells i el violí són les últimes coses que sentirem a l’últim treball de Lupe Fiasco, el seu àlbum «amb menys errors», segons ha explicat —per mi que un artista tan perfeccionista i treballador com Lupe sàpiga que un treball seu té errors, però que no els ha pogut solucionar, em desmonta qualsevol autoestima i seguretat envers la meva feina. Tetsuo & Youth pot ser un manga, llegit d’esquerra a dreta, de l’última pàgina a la primera, pot ser poesia pura, amb imatges indescriptibles, que fugen de la realitat més immediata, pot ser pintura impressionista i abstracta, com el quadre «Uomo Mangiato Tigre» (‘Home Menjant Tigre’) que va pintar el propi artista. Però en última instància és l’àlbum que volia fer un Lupe conscient de si mateix, de la seva carrera, de la seva situació personal i artística i dels seus fans. Ell deia que Tetsuo & Youth no és un àlbum per fer-se fan seu, sinó que és un regal per als fans que ja el coneixien d’abans. Té part de raó —només faltaria!— però no tota: jo m’he fet fan seu gràcies a aquest àlbum i tant vull escoltar els seus nous projectes fora d’Atlantic com acabar de digerir aquest.