Ten Years
El 2014. L’any en què totes les cançons inspirades en HAIM van ser millors que les cançons de HAIM. 2017. L’any en què això ha tornat a passar (potser no totes, però la majoria). Però la diferència és que al 2014 HAIM no va treure disc, i al 2017 sí. Des de The Aces fins a Paramore, passant per Aly & AJ i Jack Antonoff, ha sigut un molt bon any per aquest mini-sub-gènere de tambors amb reverbi, paraules trencades en síl·labes incòmodes i ritmes ballables passats de moda. Aly & AJ sorprenentment són les que més bé ho han portat.
El duo de pop rock ha tornat a la indústria musical deu anys després del seu darrer llançament, fet que li dóna títol a l’EP en qüestió: Ten Years. Gràcies als productors Jamie Sierota (exmembre d’Echosmith) i Ryan Spraker (ha escrit amb Weezer i Nickelback), tot el projecte té una estètica molt marcada i cohesiva, que compacta les cançons però alhora els dóna una certa llibertat perquè cadascuna tingui detalls de producció que les singularitzi. La primera, “Take Me” és la més energètica de l’EP, i té una gran part instrumental com a tornada, amb sintetitzadors hiperballables, rifs de guitarra i un refrain cridat que és impossible de treure’s del cap. A partir de la segona, l’EP baixa una mica el ritme, però mai cau en les balades. “I Know” utilitza la veu distorsionada que apareixia prou al darrer treball de HAIM, i l’acompanya d’un instrumental més low-key amb tot tipus de pianos i sintetitzadors. La tercera, “Promises”, té una bassline persuasiva, que resol perfectament en una de les millors tornades de l’EP (“All this is, is another mistake / to check off my list / All this is, is another big break / of promises”). La darrere reprèn una mica el ritme de la primera i és de les que més protagonisme donen a la guitarra. En conjunt, la producció és impecable. L’exercici retro no passarà a la història com una gran innovació, però és indubtable que aquest nou estil encaixa perfectament amb les veus i la composició del duo, i alhora les fa sonar irònicament més actuals que mai. Per altra banda, la singularitat de cada cançó de l’EP també es veu reflectida en detalls curiosos i molt honestos de les lletres. Sí, totes parlen de relacions sentimentals, però Aly & AJ aconsegueixen trobar noves formes de dir certes coses tot i utilitzar tropes incansables. Les lletres ràpidament prenen tons tristos: des de l’empàtica “I Know” fins a l’abatuda “The Distance”. A més, l’economia del llenguatge que utilitzen és admirable (“Must be someone here / It’s my worst fear / Must be someone here / Not my first tear”).
Ten Years és un dels EPs imprescindibles per a qualsevol amant del pop. Si veu créixer escoltant Aly & AJ, escolteu-lo; però si no, també. En quatre cançons, el duo et deixa amb ganes de més, i si això no és el millor que li pot passar a un EP…