Sway
Tove Styrke és una de les millors compositores pop de la dècada, i un troll. Quan va treure “Say My Name” va dir que probablement no treuria àlbum, però quan anàvem per “Mistakes” ja l’havia anunciat tot i que faltava mesos per arribar. Ara és aquí i d’”àlbum” té poc, més aviat és una col·lecció dels singles que la sueca ha tret recentment, amb l’excepció de dues cançons (de les vuit). Però, com deia, també és una de les millors compositores de la dècada, i una de les veus més interessants del panorama pop escandinau. Si l’Scandi Pop a Spotify hagués de tenir un ambaixador, votaria per Styrke.
I de prova Sway, aquest híbrid entre EP i àlbum i col·lecció que ara ha tret l’artista. És una autèntica genialitat de música pop, amb producció immaculada i imaginativa (sense arribar a l’experimentalitat, òbviament) i melodies rebuscades però absolutament enganxoses. Styrke crea 7 himnes sobre l’amor i el desamor, molt diferents entre ells però amb una paleta sonora comuna. El tempo canvia entre ells, i la perspectiva personal també, però Styrke ha aconseguit col·locar-los en un ordre que té sentit — centrant-se més en el ritme que en cap altra cosa. Ni el fet que ja haguem sentit la majoria d’aquestes cançons abans resta punts — el format de Sway les converteix de purs singles en “greatest hits”, i alhora evoca, com les cançons mateixes, un moment temporal i emocional en l’oient (mare meva, “Say My Name” sembla com del segla passat ara mateix — com he canviat).