Still Brazy
Portàvem més de mig 2016 i per algun motiu tenia la sensació que no m’havia acabat de convèncer cap àlbum hip-hop. Sí, The Life of Pablo està bé, els EPs de Vic Mensa i Kendrick Lamar també són decents, el mixtape de Joey Purp té molt bons beats, Bottomless Pit de Death Grips és genial, Coloring Book de Chance té algunes de les meves cançons preferides de l’any… feia una llista mental de tots els projectes de rap que m’havien agradat però continuava tenint la mateixa sensació. Fins que va arribar YG.
Still Brazy és el segon disc d’estudi del raper de Compton —o Bompton, si fem cas a la rivalitat Crips/Bloods que hi ha a la zona—. El primer, My Krazy Life, era un projecte molt contemporani amb beats de DJ Mustard i ple de hooks enganxosos. D’allà van sortir un parell d’èxits que van funcionar molt bé a la ràdio, precisament perquè eren peces concises i punyents del hip-hop comercial i modern de la costa oest. A Still Brazy, però, no hi ha rastre de DJ Mustard, i realment no li fa falta. La producció recupera el G-Funk, el so clàssic del hip-hop de l’oest, i l’actualitza a mesura que cal —moltes vegades no és necessari perquè és un so del qual encara no s’ha abusat i per tant continua sonant fresc i interessant. La decisió estètica de YG està perfectament executada pels seus productors —una llista força heterogènia on destaca DJ Swish—, i el millor és que no cal conèixer la història del G-Funk o ser fan dels àlbums clàssics amb aquest so per gaudir de la producció d’Still Brazy. Els beats són genials sí o sí, i la bona feina de mastering/mixing els fa sonar encara més èpics i potents. Tot plegat fa que la part instrumental del disc acabi sent infecciosa, suficientment fosca per acompanyar el contingut líric de les cançons però prou divertida i agradable per fer-nos moure el cap al ritme del beat.
Però la producció no és l’única cosa fantàstica del disc. A My Krazy Life, YG sovint quedava en segon terme al costat de la producció fascinant de Mustard; a Still Brazy la seva millora tècnica com a raper el solidifica com l’MC del disc. El seu punt fort és que és creïble i autèntic, però alhora carismàtic i confiat, la qual cosa em fa pensar que la forma extremadament directa i poc poètica amb què diu les coses és una decisió completament conscient i alhora adient. La seva personalitat paranoica, entre celebritat i home de hood, és convincent i entretinguda, sobretot quan se centra en temes concrets com passa a la introspectiva «Who Shot Me» o a l’esplèndida «Gimmie Got Shot». Els seus versos sovint vénen acompanyats de hooks molt enganxosos i features sòlides de rapers de la zona relativament poc coneguts (amb l’excepció de Wayne a «I Got A Question» —força bé— i Drake a «Why You Always Hatin?» —bé—).
Still Brazy és un àlbum sorprenentment bo de principi a final. No hi ha cap cançó que trobi insuportable, sinó tot el contrari — l’escolto sencer i el temps vola. De fet, he d’admetre que costa trobar-li possibles crítiques. Sí, el disc comença a ser una massa similar i repetiu cap a la meitat, però YG ens posa tres cançons genials de temàtica política al final. Sí, «She Wish She Was» és explícitament sexista, però l’instrumental i la tornada són tan memorables que és difícil no cantar-la inconscientment en un moment de debilitat. Sí, el disc té 17 cançons, però amb prou feines supera els tres quarts d’hora de durada. Costa trobar-li pegues perquè, honestament, en té molt poques. Still Brazy és, de moment, el millor disc de hip-hop «pur» que ha sortit aquest any.
9
