Starboy
Per parlar d’Starboy, el tercer disc d’estudi del cantant canadenc The Weeknd, m’he rellegit la review que vaig escriure del segon àlbum, Beauty Behind The Madness. Aquell àlbum era especialment difícil de ressenyar, perquè suposava un canvi força sobtat de gènere per qui va ser durant uns anys una de les estrelles més interessants de l’R&B alternatiu. Abel Tesfaye, ara reconvertit en pop star de grans magnituds que va a fer cançons a Ellen i treballa amb Daft Punk, sempre ha tingut els mateixos problemes com a artista, i per això és i era tan interessant. La seva trilogia de mixtapes —en ordre de (la meva) preferència, Echoes of Silence, House of Balloons, Thursday— va ser una genialitat justament perquè treia molt partit als punts forts de The Weeknd i feia quasi invisibles les seves limitacions. Els beats eteris i nocturns i els seus exercicis vocals a mode de falsetto pràcticament feien néixer un nou gènere musical. I en realitat sí, perquè anys després SoundCloud, i la mateixa ràdio (Tove Lo, Zayn, Banks, Nick Jonas, etc.), estan plens de clons que intenten replicar la seva fórmula d’èxit.
Però la fórmula de The Weeknd mai ha estat del tot honesta, si hem de ser sincers. El canadenc escrivia sobre fama i dones superficials quan dormia al carrer i no podia pagar ni un lloguer. Era una mena de “law of attraction” que amb els anys s’ha anat convertint en tota una realitat, una història d’èxit i superació digne de llibre d’autoajuda. Curiosament, ara, quan per fi les seves paranoies i inseguretats tenen sentit i lògica, The Weeknd sona més fals que mai, estancat en una fórmula temàtica repetitiva i monòtona. Les seves lletres cruels i masclistes, que en el passat entretenien com a dispositiu de ficció, ara són massa simplistes i poc atractives per prestar-hi atenció. La pròpia fama de The Weeknd ha anat eliminant la capa de misteri i artifici que l’envoltava al 2011 i 2012. Suposo que era un preu a pagar per l’èxit (i, just for the record, ell també ho suposa).
Líricament Starboy és molt poc destacable. Musicalment, no tant. The Weeknd ha fet bàsicament un Beauty Behind The Madness 2.0, una continuació convençuda i esperable del que ens presentava l’any passat. La novetat aquest cop són encara més influències del passat, des de new wave fins al tradicional Michael Jackson que des dels principis de la seva música ha estat molt present. L’equip que s’ha encarregat d’acompanyar-lo està dividit en diversos grupets, com és habitual en els grans discs pop. Hi ha l’equip Max Martin (i companyia sueca), hi ha el de Cashmere Cat, hi ha el de Daft Punk, i hi ha el canadenc polivalent, format per Doc McKinney (productor habitual) i Cirkut. Entre ells fan un àlbum prou cohesiu, amb poques premisses i encara menys limitacions: dancehall, rock, R&B contemporani, dance pop, una mica de funk, una mica de hip-hop… el que vulguis. De fet, The Weeknd sona molt millor sobre aquests canvis constants instrumentals que a Beauty, modulant la seva veu i aportant una versatilitat tècnica que pocs cantants d’aquest nivell poden aconseguir. L’equació es completa amb el retorn de Lana del Rey com a musa, Future apareixent dos cops, i un verse força normalet de Kendrick Lamar. No hi ha gaires sorpreses, realment, però tot i així Starboy aconsegueix esgarrapar un bon grapat de bones cançons, sobretot situades a la primera meitat de l’àlbum (amb l’excepció de les també bones “Love To Lay”, “A Lonely Night” i “I Feel It Coming”).
Escric això i sona la penúltima cançó d’Starboy, “Die For You”, i no puc deixar de pensar que la sensació amb què em quedo és molt similar a la de l’any passat. Tal qual: “No és un àlbum perfecte, ni excel·lent, ni del tot coherent. No ens ajuda a situar en quin moment musical i personal està The Weeknd ara, com a artista i com a personatge.” Però, “l’àlbum compleix a l’hora de donar més cançons sòlides que oblidables”: “Rockin’”, “Secrets”, “True Colors”, “Reminder”, fins i tot “Party Monster” i “False Alarm”. Els punts forts d’Starboy són igual de bons que els punts forts de Beauty i els baixos són igual de baixos (tot i que aquí n’hi ha més perquè hi ha 18 cançons en comptes de 14). Hi ha hagut una millora general lleugera (l’Abel sona més confiat i còmode que mai) però al final del dia els resultats són massa similars per obviar que el que l’any passat era un àlbum de transició aquest any hauria d’haver estat un de consolidació. I d’alguna manera ho és, és la consolidació d’una fórmula imperfecta i irregular, que funciona molt bé quan funciona bé, i funciona regular quan funciona malament. Això tampoc ha canviat.
7+
