Spotify hauria de tancar el seu servei gratuït
No és ni de bon tros una cosa massiva ni preocupant (tot i que m’ajudaria força per radicalitzar la situació i que el meu argument tingués més pes i sentit), però alguns artistes han decidit anar-se’n d’Spotify.
El més destacat és el cas de Taylor Swift. La cantant nord-americana ja no va llançar el seu darrer disc (i el més exitós) a la plataforma d’streaming, i pocs dies més tard va decidir retirar-ne tota la seva discografia. S’explicava a Times:
I didn't see that happening, perception-wise, when I put my music on Spotify. Everybody's complaining about how music sales are shrinking, but nobody's changing the way they're doing things. They keep running towards streaming, which is, for the most part, what has been shrinking the numbers of paid album sales.
With Beats Music and Rhapsody you have to pay for a premium package in order to access my albums. And that places a perception of value on what I've created. On Spotify, they don't have any settings, or any kind of qualifications for who gets what music. I think that people should feel that there is a value to what musicians have created, and that's that.
Tothom va centralitzar el debat en termes econòmics: potser d’aquesta manera concentraria les vendes de 1989 en plataformes més atractives per ella, potser era per fer apujar el preu de la discogràfica on pertany, potser... Però poca gent va tractar el tema més interessant per a mi: els sentiments, la sensació que tenim quan escoltem un disc a Spotify — i jo afegiria, sense pagar res.
Spotify té dos plans (i ens centrarem només en la versió d’escriptori): gratuït —amb 10h de música i anuncis entremig de les cançons— i de pagament —hores il·limitades, 10€ al mes i sense anuncis—. Taylor Swift es queixa del primer. Però potser no només és l’estrella del country-pop que hi està en contra. Una altra artista destacada, Björk, anunciava fa unes setmanes que també treia el seu darrer àlbum d’Spotify:
To work on something for two or three years and then just, Oh, here it is for free. It’s not about the money; it’s about respect, you know? Respect for the craft and the amount of work you put into it. But maybe Netflix is a good model. You go first to the cinema and after a while it will come on Netflix. Maybe that’s the way to go with streaming. It’s first physical and then maybe you can stream it later.
Ella planteja una cosa que va un pèl més enllà, el ritme de publicació en les diferents finestres de distribució. Sense entrar en això, crec que ambdues tenen raó. Jo també em sento malament quan un artista publica un nou àlbum i el mateix dia ja el puc escoltar a Spotify. No és que l’escolti allà perquè sigui gratis (pago el Premium), sinó perquè és la meva forma d’escoltar música, la més còmode per a mi. I tot i així, em sento malament i tinc la necessitat de comprar el disc per altres vies. L’última vegada que ho faig fer va ser fa un parell de mesos amb The Pinkprint de Nicki Minaj: el dia de llançament em vaig comprar la versió estàndard a Amazon en digital, i quan vaig poder vaig comprar la Deluxe en físic. L’he escoltat en alguna de les dues maneres? No, l’he escoltat sempre a través d’Spotify.
No és que tingui una solució absoluta, però un primer pas que podria fer a Spotify seria el seu servei gratuït, que no és precisament la cosa que els dóna més diners i sí la que més mala crítica els està proporcionant.
I quant al temps de publicació de la música, crec que de moment ha de seguir com és actualment, publicant-se pràcticament a la vegada a totes les plataformes onl’artista vulgui ser. Sé que és en detriment de l’artista —és terrible els pocs àlbums que es venen avui en dia—, i potser parlo des d’una perspectiva purament egoista, però encara confio en aquest model. Poden conviure els dos, o els tres —físic, digital tipus iTunes i streaming tipus Spotify—, però calen dues coses: educar el consumidor —gastar en digital/físic per recompensar la feina dels artistes, o en marxandatge, o en concerts, o en difusió, el que sigui per ajudar a continuar fent allò que estimem— i negociar amb totes les parts de la indústria —aconseguir millor percentatges per als artistes musicals, renegociar contractes, buscar una millor flexibilitat en la relació amb els cantants, simplificar la llista de serveis d’streaming disponibles i a la fi perfeccionar el model—.
