Something To Tell You
Si, pel motiu que sigui, no esteu familiaritzats amb HAIM, deixeu de llegir això i aneu a escoltar el seu primer disc, Days Are Gone, publicat ara fa quatre anys. Allà les tres germanes barrejaven gèneres i èpoques amb una sensibilitat pop admirable, i un llistat d’influències ampli, divers, i difícil de concretar en un tipus de música en particular. Amb l’ajut del productor Ariel Rechtshaid (Charli XCX, Vampire Weekend, Sky Ferreira —tres artistes que van treure àlbum casualment també el 2013, els tres aclamats críticament, fins i tot més que el debut de HAIM—, Days Are Gone propulsava la banda cap a la fama. Ara tornen amb Something To Tell You, el seu segon projecte i un clar exemple de com les expectatives i el pas del temps poden restar plaer a un disc que, per altra banda, és perfectament correcte.
La combinació és la següent: debut estel·lar, espera llarga, falta de concerts. El públic anticipa un segon àlbum amb una evolució estilística, lletres més madures i un pèl més d’experimentació que en el debut (que ja era atrevit per la barreja d’estils però alhora jugava sobre segur després de l’èxit de les tres cançons de l’EP anterior). Something To Tell You no és aquest àlbum, però tampoc té la frescor i consistència del primer disc. És curiós, perquè si aquest segon àlbum hagués sortit un any i mig després del primer, ara estaríem dient que s’han precipitat i que li calia més repòs i maduració. Líricament, la banda demostra progressió que frega el zero. He estat pensant si li estem demanant més a HAIM del que li demanem a qualsevol pop star (per exemple, Carly Rae Jepsen, que també fa lletres conscientment genèriques i quotidianes sobre amor i desamor), però és que fins i tot comparant-les amb contemporànies seves, les lletres de HAIM surten perdent: no són dolentes, no són obviables del tot tampoc, però els clichés se succeeixen, i la repetició i falta d’imaginació es fan més que evidents. Dóna la sensació que cap de les tres persones que formen HAIM tinguin la mínima intenció de bolcar un sol detall personal —sigui del tipus que sigui— en les seves lletres. I és una decisió respectable, però qüestionable, també. En grans dosis, el contingut líric de Something To Tell You és, com a mínim, decebedor, una oportunitat perduda.
Les melodies continuen sent allà, però. I sort. Els singles previs al disc —la instantània “Want You Back”, la pacient “Right Now” (ha) i la juganera “Little of Your Love”— són una bona prova de com d’enganxoses les cançons de HAIM poden ser, tot i canviar tant de referents i taló de fons. La veu de la germana mitjana Danielle ha crescut en aquest segon àlbum: demostra registre i personalitat, posa cara i emoció a les lletres anònimes. Les background vocals d’Alana i Este (amb algunes excepcions, queden reservades a aquest paper) també estan al nivell, i es solidifiquen, junt amb la veu de Danielle, com la millor cosa que té la banda ara mateix.
Si les melodies llueixen una mica més en aquest segon àlbum és perquè la producció és una mica menys intensa i menys tensa, valgui la redundància. Algunes cançons intenten capturar el so que la banda té en directe, amb composicions més orgàniques i espaiades. No sempre surt bé i els col·laboradors externs que intenten solucionar-ho acaben desequilibrant la balança de la primera i segona meitat del debut. L’instrumental de corda de “Found It In Silence”, per exemple, es menja les melodies de Danielle, i només en algunes parts de la cançó podem apreciar com seria si seguís la fórmula que HAIM utilitza en altres cançons amb millors resultats (versos tranquils, tornada explosiva). El crescendo de “Right Now” tampoc acaba d’encaixar en el context del disc (hauria d’haver sigut l’última cançó i substituir el closer normalet, o no haver entrat a l’àlbum directament), i no és tan satisfactori com s’esperaria. Tot i això, la producció mai fa malbé una cançó que era bona sobre el paper, i la diversió eclèctica i referencial de HAIM és més que suficient per donar una oportunitat a totes les pistes.
Something To Tell You no és el millor successor de Days Are Gone, en això hi estarem tots d’acord. Si hi havia algú amb dubtes després del primer, aquest segon no l’acabarà de convèncer, i si algú ja estava convençut, venut i a la fila de fans (com jo), el nou àlbum actuarà com a dosi necessària i agradable per esperar els propers quatre anys, o menys, de sequera. El segon disc de HAIM és, per sobre de tot, funcional, gairebé sembla escrit com a tal, i potser volíem una mica més que això d’una banda que prometia, i diria que segueix prometent, tant.
7+
