so sad so sexy

June 10, 2018 | 3 Minute Read | música

El concepte de “my big pop album” és un possible malson per a tots els fans d’artistes més alternatius que en el passat han flirtejat amb el pop sense bolcar-s’hi. És especialment temut quan aquests artistes estan a la barrera del pop, i no en un gènere completament diferent. Des d’Ellie Goulding amd Delirium fins a St. Vincent amb Masseduction, des de The Weeknd amb Beauty Behind The Madness fins a Lorde amb Melodrama. des de Kanye West amb 808s & Heartbreak fins a Nicki Minaj amb Roman Reloaded. La sueca Lykke Li s’afegeix a la llista ara amb so sad so sexy (minúscules intencionades).

Després del conjunt de “power ballads for the broken” que era I Never Learn, l’artista decideix presentar-nos la tristesa des d’una nova perspectiva, amb tambors trap, influències R&B i textures que ens recordaran als grans àlbums del dark pop contemporani. Seguint una mica amb l’exemple de The Weeknd, la música segueix tenint l’essència moody dels anteriors projectes, però el registre ha canviat completament. La llista de crèdits de l’àlbum inclou gent com Jeff Bhasker (la seva parella), llegendes del hip-hop com T-Minus o DJ Dahi, artesans de l’R&B com Illangelo o Malay, i creadors pop com Rostam o Ali Payami — veient-la, es nota que Lykke Li ha fet la feina i ha construït un equip d’estrelles dels gèneres que vol tocar al disc. El resultat, quant a producció, és impecable, amb detalls que descobreixes a cada escolta sota cada vers, sota cada tornada. Això sí, es nota també una certa moderació, segurament voluntària, com si alguna cosa els estigués impedint anar un pas més enllà, i explosionar les cançons. És una cosa que va saber fer perfectament Jack Antonoff a Melodrama (amb l’ajuda de Malay, sense anar més lluny) i que aquí hauria anat especialment bé a cançons com “sex money feelings die” —que és terriblement enganxosa—, “bad woman” —que ho intenta a l’últim chorus però que encara podria ser més potent i emocionalment rascat— o “two nights” —una de les meves preferides, tot i no arribar mai al crescendo que promet abans del vers (correcte líricament, però tonalment desconnectat) del raper Aminé—.

Quant a Lykke Li, poca cosa es pot criticar. La sueca demostra una versatilitat admirable, adaptant-se a estils molt allunyats dels anteriors àlbums, sense perdre bon gust i una naturalitat emocional que fa que puguis connectar amb les situacions que pinta. Com a molts “big pop albums”, el procés de conversió li ha fet perdre matisos, i ja sabem que l’economia del llenguatge del pop no és per a tothom; però no és cap pèrdua monumental com per no gaudir el disc pel que és¹. Amb només 10 cançons, Lykke Li construeix un escenari sovint emmudit, sovint trist, però amb una sensualitat i musicalitat captivadora. Un parell més de cançons, i una mica més de confiança li hauria anat bé, però és un bon començament.

8

Les meves cançons preferides: “hard rain”, “two nights”, “jaguars in the air”, “bad woman”, “sex money feelings die”, “so sad so sexy”, “utopia”