Skin
Em posaré estereotípicament simplista i una mica imbècil: és innegable que la música de Flume és ideal per a aquell sector dels joves que escolten música vint-i-quatre hores set dies a la setmana per Spotify, que es creuen tastemakers per tenir una playlist amb noms que no sonen a la ràdio del Top 40 i que saben que AlunaGeorge és un duo i que Banks està infravalorada (i que no es pot confondre amb Azealia Banks). Bàsicament, sóc jo. I el tema és que Flume sap que la seva música apel·la a aquesta gent, encara que sigui només pel comptador de reproduccions d’Spotify i Soundcloud, i a Skin, el seu segon disc d’estudi, queda més clar que mai.
La fórmula de Flume és evident: producció electrònica imaginativa amb punts experimentals i reforçada amb grans melodies pop que la fan accessible per a la gent que no vol escoltar un disc de productor electrònic sinó una alternativa al pop i R&B més comercials. «Never Be Like You», un single tan exitós com simple i últimament genial, n’és l’exemple idoni, però no l’únic ni de bon tros. La gràcia de Flume és que l’equilibri entre l’accessibilitat i la complexitat està molt ben aconseguit, una mica com passava a l’últim disc de The Chemical Brothers —tot i que Skin és clarament més pop. L’australià extreu de cantants com Kai o Tove Lo tornades enganxoses que se’ns quedaran gravades al cap per un parell de dies, i entremig es permet ser una mica més dur i experimental amb talls com «Helix», «3» o «Wall Fuck». La seva música em fa voler sentir-lo en un festival d’aquests que freqüenta, perquè Skin sembla tenir més ambicions que sonar per uns auriculars. També, en part, perquè no veig cap univers paral·lel on tornar-me boig sentint «Take A Chance» en un festival no és una realitat.
Si esteu a la intersecció que comentava anteriorment, o si simplement us mola l’electrònica wanky i el pop i l’R&B no us provoquen mal de cap, doneu una oportunitat a Skin. Qui sap, potser ens veiem al proper concert de Flume.
8
