Scorpion
Drake no ho està passant bé. Porta anys passant-ho malament. En un estat d’èxit permanent que ens fa dubtar de quin és el seu peak autèntic, el raper-cantant-actor es presenta cada vegada més trist i paranoic als seus àlbums. Drake ha fet un gir en tristesa, però. El paper identificable, sentimentaloide del genial Take Care va començar a caure’s amb el mig-triomfàtic, mig-melancòlic Nothing Was The Same. Amb Views, l’àlbum que va consolidar la inconsistència de Drake després del fantàstic mixtape If You’re Readiung This, se’ns venia com algú solitari, claustrofòbic, ajustant-se a la fama en el pitjor sentit de l’expressió. Tot i el canvi desagradable de personalitat, i una falta notable d’idees noves, Views almenys tenia un concepte darrere—un projecte que seguia les estacions a la ciutat de Toronto, canviant d’estat d’ànim i explorant la diversitat cultural per què es famosa la ciutat natal de Drake (des del dancehall estiuenc fins als beats sota l’aigua glaçada de Noah “40”). More Life, en teoria una playlist i no un disc, seguia aquesta tendència rodamon, conquerint ara el Regne Unit i portant-ne d’allà el grime, influències de house i accents exagerats. El resultat? El projecte més divertit i entretingut del canadenc des d’If You’re. Però Drake tard o d’hora havia de tornar a treure un àlbum, i òbviament ha sigut més d’hora que tard. Scorpion és la seqüel·la més directa de Views que podia treure, però encara més espartana en so i en idees.
L’àlbum està dividit en dos discos: el primer és bàsicament hip-hop i el segon és bàsicament R&B contemporani, però sent Drake (i el moment musical actual) ambdós gèneres es toquen i la distinció és més en mood i intencions que no estrictament musical. La primera part és decent, la segona també… com a música de fons. De les 25 cançons d’Scorpion, molt poques aconsegueixen aportar alguna cosa nova a la discografia de Drake o a Drake com a artista, ja sigui des del vessant hip-hop (bangers pitjors dels que trobaríem a If You’re, Nothing o inclús More Life) o de l’R&B (no hi ha rastre de dancehall, i tot és R&B contemporani suporífer i de segona classe comparat amb el de Take Care). El canvi més important del disc és que està ob-ses-sio-nat amb les noies d’Instagram—durant tot l’àlbum es dedica a criticar-les, amb detalls i experiències relatable per a nois universitaris heterosexuals. Temàticament també hi ha mencions al seu fill, el que Pusha T va destapar en la seva mítica ja “Story of Adidon” i que Drake tracta amb una poca responsabilitat qüestionable. Ètiques parentals a banda, el raper es contradiu a ell mateix quan diu “I don’t like to talk when there’s nothing else to say” a la cançó 7 del disc i després ho fa a les següents 17 (perquè a l’última, com és habitual en els discs de Drake, hi ha les línies més personals del raper). Per no haver-hi no hi ha ni resposta a Pusha després que ell el destrossés líricament (i personalment) a la seva última diss track. Les mencions al de Virgínia són indirectes febles que contrasten amb l’actitud dominadora que Drake encara (!) exhibeix a diverses cançons aquí. La falta d’autoconsciència és especialment evident quan justament és ell qui ha construït una carrera basant-se en això.
Hi ha molt pocs moments redimibles a Scorpion. La inspirada “Summer Games” n’és un, els singles “God’s Plan” i “Nice For What” també, i alguns dels talls com “Nonstop”, “Mob Ties”, “Jaded” o “Finesse” poden funcionar bé en playlists, però poca cosa més. Scorpion és el disc més avorrit i menys necessari del raper, i em fa pensar que hi ha coses pitjors que ser dolent.