Saturation II
Quan BROCKHAMPTON va treure el primer Saturation encara no enteníem exactament a què es referien amb aquest títol, però ara amb Saturation II i Saturation III la paraula “saturació” cobra un nou sentit. La boyband ha revolucionat el panorama hip-hop amb no un sinó tres àlbums en menys d’un any.
Els tres Saturation comparteixen, a part del títol i els membres que hi apareixen produint, rapejant o cantant, certs elements. El més evident és que els títols de les cançons tenen un nombre de lletres determinats (4 pel primer, 5 pel segon, 6 pel tercer — amb l’excepció de la darrera cançó, cantada per bearface sempre, que té 5 en el primer, 6 en el segon i 4 en el tercer i últim, tancant el cercle). Però aprofundint-hi una mica també veurem que s’hi tracten temes comuns com la sexualitat, la salut mental,el racisme, sentiment d’alienació, exclusió i incomprensió, i assumptes socials en general. Musicalment també tenen una connexió molt forta: la fórmula BROCKHAMPTON és una barreja d’estils i influències evidents, però sempre prioritzant el bon gust, la creativitat, l’atreviment i la instantaneïtat.
Així doncs, què és el que té Saturation II que el faci una escolta interessant i, diria jo, imprescindible per a qualsevol fan del gènere, li hagi captivat o no Saturation? A la segona entrega de la trilogia, els membres de la boyband ja porten un disc amb la mateixa dinàmica, i això es nota en com de bé es relacionen musicalment entre ells. Les tornades, els efectes de veu (un pèl més prominents i repartits al llarg de la tracklist), els versos, els canvis d’instrumentals… tot se succeix orgànicament. Si quedava algun punt d’amateurisme al primer Saturation, al segon ja no hi és. Tot plegat sona com una idea executada perfectament de principi a final, amb el seu balanç ideal entre bangers, talls més melòdics, moments agressius i pensaments introspectius. Em podria posar a llistar cançons destacables però és que no acabaria: “GUMMY”, “QUEER” (de les més progressistes sonorament), “JELLO”, “SWAMP”, “CHICK”, “JUNKY” (de les més agressives), “FIGHT”, “SWEET” (dels seus millors singles, amb versos hipermemorables i un beat hipnòtic)…
A nivell més concret, és admirable la progressió que ha fet el grup quant a producció. El primer àlbum ja tenia beats estranys, alternatius, curiosos —que partien de Pharrell, Tyler, Kanye com a referents més immediats— però el segon ofereix més diversitat d’estils (el punt retro continua sent essencial, i també el de referents, amb talls que recorden a Childish Gambino) i sobretot més profunditat. Hi ha un bon grapat de moments on la creativitat dels instrumentals et distreuen del que està passant líricament, i això diu molt d’un projecte que va arribar pocs mesos més tard que un altre que ja era molt sòlid.
BROCKHAMPTON sempre s’ha caracteritzat per ser un colectiu que idealitza els seus ídols però no precisament per tapar la falta d’innovació i transgressió del seu art, sinó per recontextualitzar-ho (o simplement perquè no ho poden evitar: en el fons es van conèixer en un fòrum de fans de Kanye West). Saturation II, com una seqüela feta per fans, agafa el millor del primer i és continuista amb una forma que ja sabem que funciona. Però això no és suficient per seguir sent rellevant en aquesta indústria, i la gent de BROCKHAMPTON ho demostra posant-se a prova a ells mateixos amb un àlbum més complet, més rodat i més refinat. Si quedava algú amb dubtes, poseu-li Saturation II.
9
