Reputation

November 17, 2017 | 8 Minute Read | música

Reputation ha fet tot el que pot fer un àlbum de Taylor Swift per no semblar un àlbum de Taylor Swift. El momentum mediàtic que la nord-americana acostuma a crear amb cada un dels seus llançaments ha sigut substituït per un hype en petit comitè a través de missatges críptics a les xarxes socials, vídeos amb pressupostos de grans produccions, i molta música (entre la qual hi trobem el lead single “Look What You Made Me Do” i el segon single “…Ready For It?”, a més dels buzz singles “Gorgeous” i “Call It What You Want”. Des de divendres passat, però, tenim l’àlbum entre nosaltres: una única edició de quinze cançons que no només té la responsabilitat de ser un disc Taylor Swift sinó també de justificar tota aquesta parafernàlia creada al voltant de la seva persona en els darrers tres anys.

I és que Reputation és el primer cos de treball que tenim de Swift des de 1989, l’àlbum que va consolidar-la com l’artista més important dins del pop contemporani. Ajuntant-se amb els productors suecs Max Martin i Shellback (amb els quals ja havia treballat anteriorment en hits com “We Are Never Getting Back Together” o “I Knew You Were Trouble”), Swift aconseguia crear un àlbum que romantitzava el pop dels vuitanta a la vegada que el recontextualitzava en els manerismes country de la seva composició i en les tendències indietròniques de la darrera dècada. O, com vaig dir en el seu moment, “1989 abandona la tendència country de l’artista i la llença plenament al pop, però és el pop que no et fa abaixar el volum de l’iPod, el que no has de parar al minut 2.10 de la cançó perquè s’ha fet pesada i repetitiva. […] Swift fa un pop tendre, i enganxós. Tendrosament enganxós. Enganxosament tendre”. Reputació s’allunya dràsticament de tot plegat, o almenys això ens vol fer creure.

Amb una portada fosca i un títol suggerent, Swift pretén explorar a Reputation la seva fama. Però no només la fama de “persona famosa” sinó en particular la seva fama com a [introdueix aquí l’adjectiu que ella considera que tothom li ha atorgat injustament]. Que és una traïdora, que és una mala persona, que és el dimoni… El ventall és ampli, perquè les lletres de Reputation mai acaben de concretar què va fer Taylor Swift per merèixer-se tanta atenció. Els tabloides i Twitter li van donar importància al beef amb Kanye West, però és normal, és la seva feina. Però és una altra cosa que ho faci un disc de Taylor Swift, i que li dediqui tant temps, i a la vegada amb tan poca gràcia i interès, a justificar-se, posicionar-se i en el fons esprémer tot el suc que queda a l’assumpte. Tant de bo viure en un planeta on l’única cosa que sabem de Taylor Swift és que ha tret aquest disc: seria més tolerable.

Però tot plegat és una trampa. Sí, el disc està ple de títols com “I Did Something Bad”, “Don’t Blame Me”, “This Is Why We Can’t Have Nice Things” o “Look What You Made Me Do”, però una bona part del contingut líric de l’àlbum gira al voltant del punt fort de Swift: l’amor (o el desamor). Després d’anys d’escriure sobre les seves parelles i exparelles, ja no ens sorprèn, però la seva habilitat compositiva encara fa que de tant en tant creï perles que ens fan dir “com ningú havia escrit això abans?” (o “com ningú ho havia escrit tan bé?”). Per exemple, “Delicate” és una cançó sobre estar profundament enamorat d’algú però tenir por a espatllar-ho demostrant que estàs profundament enamorat. Aquestes zones grises, de joc d’expectatives, dubtes i transicions és on excel·la la Swift de Reputation. “Getaway Car” ve a dir-li al seu examant que no només tot plegat estava predestinat a acabar malament sinó que a sobre només va passar perquè necessitava allunyar-se del seu ex-examant (és dels talls més amargs i reals del disc). Mentrestant, la sensual “Dress” expira pur desig, i Taylor Swift ho resumeix amb línies com “All of this silence and patience, pining and desperately waiting / My hands are shaking from all this (ah, ah, ah!)”. Si heu escoltat el disc sabreu que la forma que canta coses així és impecable, transmetent vocalment el que la lletra intenta expressar.

I aquesta és una altra. Mai un disc de Taylor Swift ha tingut tanta varietat musical. A Reputation Swift és un tot terreny. Li posis l’instrumental que li posis (els retros d’Antonoff, el dubstep-lite de Martin, el vocoder prestat de Dangerous Woman, els tambors trap de moda, el dark pop que beu de MUNA, Banks i companyia…), Swift t’ho canta. La seva veu mai perd personalitat tot i els constants canvis de registre, to i ritme pels quals passa. En una cançó està mig rapejant als versos, a una altra es posa la guitarra i canta com si tingués altra vegada divuit anys. En una et fa una imitació barata de Starrah i en una altra és “Rihanna meets Hozier”. I el millor de tot és que mai deixa de sonar com a Taylor Swift. A la meva review de 1989 vaig destacar una línia que va escriure Rolling Stone sobre el disc, i que ara es podria tornar a aplicar a Reputation: “[The album] sounds exactly like Taylor Swift, even when it sounds like nothing she’s ever tried before”. Té mèrit.

Posats a recomanar coses dels altres, m’agradava també el que comentava, ara sí de Reputation, Carrie Battan al New Yorker : Deia així, i ho poso tot perquè val la pena: “Maybe this all sounds like a grand reckoning—with her public image, with getting older, and with the increasingly fractured sound of pop today. And yet there is still something about Reputation that feels sealed off from the rest of the world. Swift nods at the forces of hip-hop, R&B, and electronic dance music, but she never fully invites them into her space, which remains aseptic. For Swift, and for Antonoff and Martin, this may be the last moment during which they can avoid confronting the streaming-enabled, rapidly growing margins. Reputation subtly bends the cautious Swift to the whims of the mainstream, but it still argues in favor of pop music as a culturally neutral force. The album tries to nail down the center of pop at a time when such a thing hardly exists. In the future, when people tell the story of pop’s dying days as a monolithic entity, they might point to Reputation as one of its final chapters”. És cert — Swift s’ha convertit sinònim de pop, o potser sempre ho ha sigut, i això és el que fa el seu apropament a la composició tan peculiar: el nucli de les cançons és tan fort que, li posis la decoració que li posis, continua sent Swift.

Això no vol dir que l’àlbum no sigui una delícia d’escoltar. Max Martin i Shellback s’encarreguen de més de la meitat de la producció, mentre que l’home del moment, Jack Antonoff, recull ni més ni menys que sis cançons. La diferència entre l’equip suec i l’estatunidenc no és especialment notable, potser perquè ambdós ja fan coses molt diferents entre els seus propis talls. Martin utilitza Reputation per posar-se al dia de les tendències pop del moment, i s’atreveix amb els beats tropicals per primera vegada (“Delicate”, “…Ready For It” ¹), els tambors trap que mencionava abans i un parell de visites al passat més immediat: recupera el dubstep, l’electrònica de Witness i el so abrasiu de Yeezus. A Antonoff no li falta versatilitat tampoc: tenim el seu so ja icònic a la brillant “Getaway Car” però també talls més introspectius com “Dress”, la balada a piano “New Year’s Day” o la moody “Call It What You Want”, que s’afegeix a la llista de música per vespres amb “Crowded Places”, “How Do We Get Back To Love” i “Better Life”. Tot i un parell de relliscades (“So It Goes”, “Dancing With Our Hands Tied”), la producció de Reputation sempre és interessant, dinàmica i divertida.

Així què? Reputation és bo? Doncs (i aquí he fet un shrug intentant escriure-ho) sí. No és genial, podria ser millor, etcètera etcètera. Però la fórmula i el talent que hi ha és innegociable, i el resultat, com una nova entrega de la saga de blockbusters que tothom estima, és difícil que sigui poc satisfactori. A Reputation Swift ha acceptat totalment la seva part de figura pública: pràcticament no queda res de les cançons de diari d’adolescent, totes en algun moment o altre parlen de com la fama ha afectat la vida de Taylor Swift, l’individu. Irònicament, aquesta és una de les queixes més habituals de la segona part de la carrera de Kanye West, el seu “enemic” “etern”. West, però, va saber convertir aquesta temàtica en un clàssic, un àlbum que servia d’anàlisi i d’oda, d’autocrítica i celebració a la vegada. L’estrella del pop està lluny d’això, i en el fons potser el que importa no és què va passar sinó què en vas fer. Això és el que, d’aquí a cent anys quan tots estiguem morts, importarà. O no.

7+