Redemption: Novembre 2016
Benvinguts a una nova entrega de “Redemption”, la secció on faig un repàs ràpid a alguns dels àlbums i singles musicals que no he tingut ganes i/o temps d’analitzar. He estat ocupat (?) i se m’han acumulat moltes coses, o sigui que intentaré anar al gra. Em poso una hora per parlar de tot el que vull parlar. Som-hi.
###Ellie Goulding – “Still Falling For You” Ellie Goulding és la millor. L’any passat no només va clavar-la amb la gran cançó de la gran pel·lícula del gran llibre (la fantàstica “Love Me Like You Do” que defensaré fins que em mori) sinó que també va treure un disc llarg, ple d’èxits instantanis, genèrics però instantanis. És una autèntica llàstima que el públic jove no la valori i eviti que pugi posicions a la Billboard Hot 100, perquè les mares, el meu sector de la societat preferit, continuen creient en ella. La prova més recent és “Still Falling For You”, una mig-balada preciosa que ha fet per la banda sonora de Bridget Jones’s Baby. Està produïda per Peter Karlsson, Shellback i Ilya Salmanzadeh (dream team) i coescrita per Tove Lo, però tot i així sona cent per cent Ellie Goulding. La britànica, una artista d’indie-pop i folktronica reconvertida en maquinària d’èxits, potser no és la resposta més culturalment interessant quan et pregunten quina és la teva pop star preferida, però realment a qui li importa quan fas cançons com “Still Falling For You”? Tot el meu suport, Ellie.
Years & Years – “Meteorite”
Ja que parlem de Bridget Jones’s Baby, no vull deixar de mencionar la que és probablement la millor cançó de Years & Years fins ara: “Meteorite”, un hit synth-pop super ballable, amb un punt retro molt addictiu, que també forma part de la banda sonora de la pel·lícula. A més, al videoclip intenten copiar l’escena de l’auditori del vídeo de “Nikes” de Frank Ocean. Crec que no es pot ser més adorable.
Sing Street
No faig reviews de pel·lícules perquè no en sé, però faré una mena d’excepció per parlar d’aquest musical que s’ha estrenat aquest any i que és la cosa més preciosa que veureu: Sing Street. L’argument de la pel·lícula és simple i habitual, però tot està fet amb tant d’amor i tanta traça que és impossible no sortir-ne enamorat (i potser una mica trist). La banda sonora és impecable, plena de moments remember formidables però també una considerable llista de cançons de producció pròpia enganxoses fora i dins de la pantalla. “Drive It Like You Stole It” o “Brown Shoes”, per exemple.
Kid Cudi – “Surfin’”
M’importa relativament poc que el disc proper de Cudi sigui millor o pitjor que el terrorífic Speedin’ Bullet 2 Heaven, però en canvi m’ha sorprès moltíssim el single “Surfin’”. Tot i que no té ni una vocal a la cançó, Pharell té crèdits de feature a “Surfin’”. Això és perquè l’instrumental és tan excel·lent que és el mínim que li podien fer. De debò. Pharrell continua posicionant-se com un dels grans productors i músics contemporanis. L’home toca qualsevol gènere, sempre amb uns estàndards de qualitat altíssims, sabent-se reinventar a cada cançó, i quan et penses que ja ha produït la seva quota anual de cançons et treu “Pink + White”, “Numbers” o la mateixa “Surfin’”. Cudi no desaprofita el beat i ens posa sobre la taula una de les seves tornades recents més memorables. Ni la línia de l’enema podia espatllar una cançó tan brillant.
Danny Brown – Atrocity Exhibition.
Entrem al territori de discs que no he escoltat tant com m’agradaria però que em semblen molt recomanables. El nou disc del raper Danny Brown és exactament això, un projecte frenètic i accelerat de hip-hop experimental que tracta problemes d’addició i psicologia des de la perspectiva personal a què ens té acostumats Brown. M’estalviaré d’intentar descriure la producció perquè sobre el paper no tindria sentit, no em creuríeu. Atrocity Exhibition és un àlbum addictiu, però s’ha d’estar preparat per entomar-lo. 8
Banks – The Altar
No acabo d’entendre l’èxit del primer disc de Banks. Conec molta gent que l’adora i li sembla genial, però el vaig escoltar un cop i em vaig quedar igual. Recordo que la poca empremta que va deixar-me la part més animada i fosca del disc la van acabar d’esborrar les balades a pèl en què el disc es recrea una vegada i una altra. Amb el seu segon treball, The Altar, Banks fa una cosa similar, tot i que es modera una mica amb les balades i a canvi deixa entrar noves influències (i en fa més evidents d’altres). El resultat no és dolent, però és poc ressenyable. Si algú té curiositat, la primera part em sembla infinitament millor que la segona, però fins i tot als moments més àlgids (“Gemini Feed”, “Trainwreck”, “This Is Not About Us”) els falta sang i alguna cosa que m’obligui a tornar-los a escoltar. Quan me’l poso sempre tinc la mateixa sensació, “ui, em sona, això és familiar, no està malament”, però quan em parlen del disc i no l’estic escoltant em torna a semblar irrellevant i mediocre. És fàcil oblidar-se de Banks, suposo que és la conclusió. 6
Wet – The Middle / Turn Away
Si no ho sabeu us ho dic ara: Don’t You de Wet és un dels meus discs preferits de l’any, i no n’he escrit res perquè em va agafar per sorpresa i suposo que és com un d’aquells amors que et pregunten quan va començar i no saps dir una data, perquè un dia t’adones d’una cosa i un altre dia d’una altra… Bé, tant és. M’agrada molt, i espero poder comentar per què a la llista de Millors Discs de l’Any (it’s coming, yay!), però ara em toca parlar d’un EP de dos cançons que la banda ha tret fa poc. Wet estarà els propers mesos de gira i volien treure música per reflectir aquest moment de pas i canvi que estan vivint. La primera de les dues és la que més bé condensa aquesta idea, alhora que apunta possibles nous camins musicals per Wet (ja van dir que els agradaria fer cançons més explícitament pop. Tot i que la segona és més fosca, em sorprèn moltíssim com de coherents sonen les dues cançons una al costat de l’altra, gairebé amb els mateixos efectes de so estranys repartits per l’instrumental i les ganes de fer alguna cosa més punyent i atrevida que Don’t You. Si això és el futur de la banda, crec que tenim Wet per molt temps. 8